Als anys vint, Lluís Companys es va entregar en cos i ànima a l’intent de resoldre el problema social agrari català. En aquest període, hi dedicà bona part de les seves actuacions públiques i bona part del seu temps com a polític, advocat, sindicalista, propagandista i periodista. Com a dirigent agrari, Companys desenvolupà, des d’aquests diferents àmbits professionals i vocacionals —que no eren pocs—, les seves principals aptituds i capacitats, que havia anat adquirint i enriquint des de ben jove i que al principi dels anys vint ja es trobaven en un estat de maduresa indubtable. Aquestes aptituds, juntament amb altres recursos —com ara el seu coneixement de les comarques típicament rabassaires i la seva popularitat en el conjunt de l’esquerra política i sindical catalana—, feren de Companys un dels homes més aptes del moment per a encapçalar un projecte sindical agrari que ell mateix havia d’organitzar, fundar i dirigir al llarg de la dècada: la Unió de Rabassaires.
Aquesta Unió, constituïda a l’agost del 1922, aspirà a convertir-se, sempre —almenys durant la dècada dels vint— sota el guiatge i la direcció de Companys, en el portaveu sindical del sector social agrari majoritari del conjunt de les comarques de la província de Barcelona —exceptuant Osona i el Berguedà, on la Unió no penetrà fins als anys trenta—, és a dir, el sector que formaven els pagesos que treballaven la terra amb contracte de conreu —parcers, rabassaires i arrendataris, una part important dels quals compartien aquesta condició amb la de minúscul propietari i jornaler—. Precisament aquest sector pagès tingué, numèricament, més pes que mai durant el primer terç del segle XX a causa del fort reforçament i expansió que sofriren els contractes de parceria i arrendament. Fou una expansió que anà acompanyada d’un agreujament de la problemàtica laboral i social que es generà arran d’uns contractes de conreu cada cop més perjudicials per al pagès. Fou aquesta problemàtica la que molt probablement absorbí més l’atenció del sindicalisme pagès català del primer terç del segle XX. Durant els anys vint i trenta, gràcies en bona mesura a la direcció de Companys, la Unió de Rabassaires aconseguí de ser la principal organització pagesa dels que reclamaven unes millores en la contractació agrària a Catalunya.
No va ser casual que, novament, fos un polític republicà com Lluís Companys el que intentés encapçalar el sindicalisme pagès i rabassaire català. El republicanisme havia estat des de la primera meitat del segle XIX el corrent politicosindical que sabé integrar millor i amb més èxit en els seus programes les reivindicacions rabassaires. I per això bona part de la pagesia no propietària acabà identificant «república» amb llibertat d’associació, dret al treball i, sobretot, dret o drets sobre la terra que treballava. I és que fins als anys trenta del segle XX, els règims polítics espanyols que s’atreviren a anar més lluny en la legislació social agrària i a dictar la remissió dels contractes de rabassa morta foren els de la Primera i la Segona República. I ho havien fet seguint les reivindicacions dels principals sindicats de pagesos no propietaris.
D’aquesta manera, la Unió de Rabassaires, en la pràctica, també estigué dirigida, almenys fins a la meitat dels anys trenta, per una doctrina i un caràcter sindical fonamentalment republicans, seguint les línies sindicals bàsiques del reformisme social. Companys fou el principal responsable del seguiment d’aquestes línies, una de les quals fou l’assumpció que la qüestió rabassaire era un problema fonamentalment jurídic, que es podria resoldre a través de la legislació. Per això, l’aspiració cabdal —no pas única— de la Unió de Rabassaires i del seu màxim director, Lluís Companys, al llarg dels anys vint fou aconseguir una llei de reforma agrària o, com a mínim, unes modificacions en la legislació vigent que milloressin les condicions laborals i contractuals de tots els cultivadors de la terra.
Tanmateix, Companys, com veurem més endavant amb més detall, no ho tingué gens fàcil per a fer predominar el reformisme social dins la Unió de Rabassaires. Bona part de la base social d’aquest sindicat s’havia acostat o havia estat influïda o directament integrada dins el sindicalisme revolucionari dirigit per la potent Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l’anomenat «trienni bolxevic» (1918-20). L’anarcosindicalisme mai no s’havia desenvolupat tant al camp català com el 1919. Només de les comarques per on s’estengué la Unió de Rabassaires als anys vint, deixant de banda el Barcelonès, la CNT aconseguí aquell any mésde 120 000 adherits, una part dels quals eren pagesos. Per això mai com fins llavors hi havia hagut una relació tan estreta entre el moviment camperol i el sindicalisme obrer en general.
Durant aquest període revolucionari, es tallaren en bona mesura els ponts de diàleg, i ja fins a la Guerra Civil, entre importants sectors de la pagesia i els propietaris. Hi hagué lluita sindical de resistència pràcticament generalitzada a les vinyes catalanes. Les veremes del 1919 i el 1920, almenys al Penedès i les zones més pròximes, es van haver de fer amb la vigilància de la Guàrdia Civil. La conflictivitat social i sindical agrària arribà a cotes molt altes i fins hi hagué assassinats, com els dos que es cometeren al Vendrell. Amplis sectors de propietaris tancaren files i s’organitzaren en societats estrictament patronals per fer front a l’ofensiva sindical camperola. Almenys catorze sindicats—entre locals i comarcals— de propietaris rurals catalans es fundaren entre el 1919 i el 1920 a les comarques rabassaires catalanes. L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre va intentar encapçalar i dirigir aquesta contraofensiva patronal. D’altra banda, a partir del final del 1920 es desplegà una cruenta repressió governamental —de la qual Companys, amb la seva deportació forçosa a Maó juntament amb Salvador Seguí i altres sindicalistes, també en va rebre les conseqüències—, que, tot i deixar almenys momentàniament fora de joc el sindicalisme revolucionari, no féu més que complicar la recerca d’una solució no violenta al conflicte.
Per acabar de fer el panorama encara més tens, el principal producte conreat a les comarques rabassaires, la vinya, va rebre el fort impacte de la caiguda dels preus del vi. Una caiguda especialment punyent a partir del 1920. En tota la dècada dels anys vint, els vinyaters catalans només pogueren vendre el vi per sobre del preu de cost en tres campanyes. D’altra banda, tal com ja s’ha esmentat, la deterioració progressiva dels contractes de conreu —també singularment palpable als anys vint— no va fer més que agreujar el clima de crispació i radicalització social i sindical al camp català.
L’home idoni per a dirigir la unió: transversalitat política i diàleg
Lluís Companys amb un grup de dirigents del sindicat, probablement a Madrid, en un dels viatges per a entrevistar-se amb membres del govern
BC
Companys, doncs, quan començà a aventurar-se dins del món del sindicalisme rabassaire al principi del 1921, no es trobà un panorama gaire falaguer. I, malgrat tot, s’hi volgué comprometre. I ja no només per treballar per aconseguir millorar la situació laboral i social de la pagesia sense terra pròpia, sinó també per intentar una cosa tan difícil i complicada en aquell moment com la recuperació del diàleg i la pau social al camp, trencats en bona mesura durant l’anomenat «trienni bolxevic», el trienni de més alta conflictivitat social i sindical a Catalunya des del començament de segle. De fet, Companys tenia molt clar que sols a través de la recuperació de la concòrdia i la pau social seria possible aconseguir millores per a la pagesia, i que aquesta concòrdia i pau sols s’aconseguirien si es recuperava per al conjunt del sindicalisme pagès un programa reformista social que es basés tant en la confiança en les possibilitats legisladores de l’Estat com en les pràctiques cooperativistes dels treballadors. Fou aquest el programa que Companys, no sense tensions ni dimissions, aconseguí fer predominar dins la Unió de Rabassaires. I ho féu apel·lant a l’esperit més humanista i dialogant del republicanisme. Aquell esperit que partia de les creences idealistes del socialisme utòpic de la primera meitat del segle XIX com ara que sempre és preferible l’evolució a la revolució, que és possible l’harmonia i l’entesa entre pagesos i propietaris o que la humanitat no fa sinó evolucionar de manera positiva.
El republicanisme, malgrat tot, encara era una opció política i sindical ben estesa pel camp català, si bé molt tocada sobretot per la competència del sindicalisme revolucionari i per la profunda divisió entre partits, tendències i lideratges territorials. I tanmateix, més enllà d’aquestes divisions, hi havia entre els distints grups republicans molts elements comuns que els cohesionaven i que d’alguna manera en van fer possible la coexistència dins d’una mateixa organització sindical. Per això es pot parlar de l’existència d’un sol republicanisme pagès popular. I Companys n’era molt conscient. Era conscient que l’èxit de la Unió de Rabassaires depenia forçosament d’intentar aplegar aquest republicanisme popular i pagès prescindint al màxim d’etiquetes. I era conscient que ben poques figures com ell podien representar i aglutinar millor dins un sindicat rabassaire dels anys vint tot aquest variat republicanisme popular amb un fort arrelament a les comarques del voltant de Barcelona. Companys —deixant de banda el fet que, després de la mort de Francesc Layret i Foix, va assumir el paper d’hereu o continuador de la tasca en favor de la classe obrera i rabassaire que, ja feia anys, havia emprès aquell mític republicà—, tenia en el seu haver una trajectòria política des de la seva joventut que va col·laborar a guanyar-se les simpaties de les diverses tendències republicanes que subsistien.
Totes aquestes tendències estigueren representades i agrupades dins la Unió de Rabassaires: radicals, federals, reformistes, membres del Partit Republicà Català, catalanistes, dels que encara es deien de la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) o fins de l’antiga Unió Republicana. Tanmateix, el grup majoritari del sindicat fou sens dubte el radical. De fet, el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux va ser, fins als anys vint, el principal partit de l’esquerra a Catalunya. El republicanisme radical català havia sabut atraure des de la primera dècada del segle una gran part de les files tant de la Unió Republicana del 1903 com del federalisme —aquell federalisme tan vinculat al sindicalisme rabassaire de les comarques on més s’implantà la Unió—. El mateix Amadeu Aragay i Davi, el principal col·laborador de Companys dins la Unió i secretari general d’aquest sindicat entre el 1924 i el 1936, procedia del federalisme i mantingué el carnet radical al llarg de la dècada dels vint. El president de la Unió de Rabassaires durant tota la dècada dels vint, Francesc Riera, també estigué afiliat al radicalisme fins el 1930. Com també foren radicals, normalment procedents del federalisme, destacats dirigents locals o comarcals de la Unió, com ara Jaume Ferrer i Cabra, de Vilafranca del Penedès, vell defensor de la causa rabassaire —a banda de propagandista de la Unió—, o Astre Janer, el líder dels rabassaires de Sabadell.
Companys no tingué gaires problemes per a entendre’s amb aquest republicanisme radical, ja que estava molt ben reconegut dins d’aquest sector republicà. Havia actuat al costat de Lerroux dins la Unió Republicana del 1903, de les Joventuts de la qual formà part. Cal recordar també que el 1917 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona a les llistes del Partit Radical, i que va mantenir estrets contactes amb els companys d’aquest partit al consistori durant tota l’etapa en què fou regidor (1917-20). D’altra banda, tenia molta amistat amb figures polítiques radicals com Josep Puig d’Asprer que, com ell, exercien com a advocats laboralistes i s’havien destacat en la seva aproximació i identificació amb el sindicalisme obrer i pagès. Tant en les eleccions generals del 1920 com en les del 1923 va obtenir, a més del suport dels federals, l’ajuda explícita dels radicals del districte de Sabadell, on hi havia importants centres republicans locals, com el de la mateixa capital d’aquest districte o el de Sentmenat, on es reunien bona part dels rabassaires associats a la Unió i incondicionals de Companys.
Però a banda d’aquesta bona compenetració amb els radicals, Companys tenia, com ja s’ha dit, les simpaties de la majoria de corrents i partits republicans i fins i tot d’altres de l’esquerra política i sindical que hi havia a Catalunya al principi dels anys vint. Si l’home ideal per a dirigir la Unió de Rabassaires havia de ser algú que no fos identificat completament amb un partit determinat i que alhora pogués ser mínimament acceptat per tots, Lluís Companys complia perfectament aquests requisits. El 1922, aquest polític no es trobava lligat del tot amb cap opció política republicana, en haver desaparegut a la pràctica l’últim partit al qual havia militat, el Partit Republicà Català, i li agradava definir-se políticament com a «republicà a seques». No hauria estat viable fundar una Unió de Rabassaires d’una sola tendència o color republicans. O almenys hauria estat una Unió de Rabassaires molt minoritària. El sindicat pagès que va fundar Companys no deixà de ser, entre altres coses, un intent d’unir el republicanisme rural català, molt dividit políticament però també molt important i estès. A través d’un projecte clarament sindical, Companys reeixí en part a superar les divisions.
Companys va intentar atraure a la Unió de Rabassaires fins i tot sectors del socialisme reformista que es movien al voltant de la UGT (Unió General de Treballadors) i que en el fons també eren hereus del republicanisme humanista tradicional. Tant el sindicat de rabassaires com la UGT es bellugaven dins d’uns esquemes sindicals molt pròxims i ambdues organitzacions es disputaven una mateixa clientela sindical amb uns missatges molt semblants.
Com es veurà amb més detall més endavant, la proximitat de les dues entitats s’evidencià ja el 1923, quan la Unió de Rabassaires mantingué contactes —sempre dirigits per Companys— tant amb societats agràries ugetistes d’arreu d’Espanya per constituir una Federació Nacional Agrària, com amb persones concretes vinculades al socialisme. En són exemples Regina Lamo, militant de la Federació Regional Catalana de la UGT, o el mateix germà de Lluís Companys, Camil, que al principi dels anys vint pertanyia a les Joventuts Socialistes i que, a més de col·laborar en la redacció del portaveu del sindicat rabassaire, La Terra, escriví alguns articles a «El Socialista», en les pàgines del qual donà mostres de simpatia envers la Unió. Tant Lamo com Camil Companys van col·laborar amb la Unió cridats per Lluís Companys. I és que aquest gaudia també de bona reputació dins els cercles socialistes. Indalecio Prieto, que es distingí al llarg de la dècada dels vint per estar en estret contacte amb republicans i que encapçalà la tendència del PSOE a pactar amb aquests el 1930, era amic íntim de Lluís Companys. De fet, Companys, Francesc Layret i Marcel·lí Domingo van ser els grans defensors de la transformació, el 1920, del Partit Republicà Català en un partit socialista català. I Domingo acabà fundant el 1929 el Partit Republicà Radical Socialista, al qual estigué fermament vinculat durant els primers anys el mateix Companys, que firmà el manifest que aquest partit publicà al maig del 1930.
El paper de líder indiscutible que exercí Companys en l’organització de la Unió de Rabassaires acabà de demostrar, doncs, que aquest polític i sindicalista es va entendre bé amb gairebé totes les opcions polítiques i sindicals esquerranes, incloent-hi les més clarament obreristes, com per exemple la socialista. I és que en aquell moment Companys era vist com un veritable dirigent de les classes treballadores, tant pageses com urbanes. Un manifest republicà escrit el 1923 a Rubí definia Companys com «l’enemic del capital i de la tirania, el ferm detractor de la campanya del Marroc, l’home d’esperit ben català, el ferm defensor i propulsor de la causa rabassaire, [...] l’home que exposa constantment la seva vida desafiant les enemistats pròpies de la vida pública per a defensar la classe obrera». Aquesta ben guanyada imatge, juntament amb la seva incansable activitat propagandística —no hi havia dia de festa en què no participés en un míting, fos rabassaire o republicanista, i no només del seu districte—, feren augmentar enormement la popularitat de Companys.
Va demostrar aquesta popularitat també en alguns moments puntuals de la dècada, en actuacions polítiques que van anar més enllà del seu compromís amb el sindicalisme pagès, com ara la participació en les eleccions generals del 1923, en les quals es tornà a presentar pel districte de Sabadell i obtingué uns resultats molt espectaculars. Aconseguí la xifra més alta de vots en valors absoluts i relatius(4 792, el 60,88%) al districte de Sabadell des del principi del segle. També aconseguí la xifra més alta de l’esquerra en valors relatius de tots els districtes en aquells comicis d’abril del 1923, i la tercera xifra en valors absoluts, darrere només dels populosos districtes de Barcelona i del format per Tarragona, Reus i Falset. Sens dubte fou, doncs, el republicà català que obtingué resultats més brillants, que també foren, molt probablement, els més celebrats, jaque l’interès per la victòria de Companys en aquells comicis era sentit molt més enllà del marc camperol i també del marc del seu districte. Rebé adhesions de pràcticament tot Catalunya. El dia abans de les eleccions, «El Diluvio» deia: «El candidato por Sabadell don Luis Companys ha tenido que oponerse a la llegada a Sabadell de varios núcleos de republicanos de diferentes distritos que abandonan el suyo para ir a hacer acto de presencia en Sabadell. Así ocurrió con los de Caldas, Manresa, Badalona y otros puntos [...]. Llegan a Sabadell comisiones de la provincia de Lérida inclusive y se han recibido en el Centro Federal telegramas de republicanos de todo Cataluña, interesándose por el triunfo de Companys [...]. El señor Companys se mueve en un ambiente de fervorosas simpatías.»
Va ser l’aurèola que tenia Companys de diputat rotundament obrerista, sensible als problemes d’arrel popular, preocupat per la guerra del Marroc i pel problema social agrari, allò que féu dirigir la mirada de bona part del republicanisme català cap al districte de Sabadell en aquelles eleccions. És evident que el vot rabassaire féu augmentar el marge de victòria al candidat. La prova és que guanyà en aquelles poblacions que aleshores tenien una secció o societat local rabassaire i perdé en les que no en tenien (que sols n’eren quatre). Però tot i el destacadíssim paper que Companys exercia com a dirigent de la Unió, que sens dubte contribuí a fer augmentar la seva popularitat, la figura d’aquest polític no s’entenia sense veure’l globalment com un republicà obrerista sensible a totes les preocupacions típicament d’esquerra.
Aquesta àmplia dimensió política i sindical de Companys va col·laborar indubtablement a atraure i també a integrar importants sectors del republicanisme popular i de l’obrerisme català en general a la Unió el 1922 i més tard, després de tota la feina feta al llarg de la dècada —que seguidament s’intentarà descriure— a Esquerra Republicana de Catalunya el 1931. Cal no oblidar, d’altra banda, que en aquesta formació política catalanista es van integrar importants sectors i figures del republicanisme radical exlerrouxista com Amadeu Aragay o el president de la Unió de Rabassaires fins el 1932, Francesc Riera. Aquests dos podrien ser els principals representants d’aquell important i estès republicanisme radical, tant dins la Unió com en el conjunt de Catalunya, que es va integrar a ERC sota el guiatge de Lluís Companys. Costaria d’entendre l’èxit polític d’aquest partit republicà al llarg dels anys trenta sense tenir en compte l’adhesió que obtingué d’importants sectors que fins als anys vint havien estat dins l’òrbita del republicanisme radical.
Per tant, l’aportació de Companys a ERC i al catalanisme d’esquerra dels anys trenta en general va ser molt important. Molt més del que se li ha reconegut fins ara. Fou una aportació que no li hauria estat possible de fer sense el seu laboriós treball dins el sindicalisme pagès i rabassaire des de l’inici dels anys vint. Un treball que consistí en bona mesura a intentar reconduir sectors pagesos molt influïts pel sindicalisme revolucionari cap a un sindicalisme reformista que, sense renunciar a un programa de millores, acceptés el diàleg amb els governs —independentment del color polític que tinguessin— i amb els sindicats patronals.
Impulsor de la Unió de Rabassaires
Fou com a diputat d’un districte típicament rabassaire com el de Sabadell que Companys va ser empès a dirigir el projecte sindical agrari que batejà amb el nom d’Unió de Rabassaires. Companys començà a impulsar l’organització d’aquest sindicat a partir del mateix moment en què sortí en llibertat de la presó del castell de la Mola de Maó, el 28 de desembre de 1920, i començà a actuar com a nou diputat del districte electoral de Sabadell. Aquest fou el seu districte quan, després de l’assassinat de Francesc Layret al novembre d’aquell any, Companys fou elegit candidat de l’esquerra en substitució d’aquell i guanyà finalment l’acta de diputat en les eleccions generals celebrades el 19 de desembre. En aquesta victòria influí, a banda del suport unànime de tota l’esquerra, la campanya rabassaire que havia emprès Layret, com a diputat del districte, almenys des de l’agost del mateix 1920, i de la qual Companys ja estava al corrent. A part de guanyar a la ciutat de Sabadell, Companys s’imposà a les poblacions vallesanes aleshores rabassaires de Barberà, Castellar, Sant Cugat, Sant Quirze i Sentmenat, i obtingué un bon resultat, tot i que hi va perdre, a Cerdanyola del Vallès i a Palau de Plegamans. Només perdé molt clarament a Ripollet, Polinyà i Santa Perpètua de Mogoda. Precisament, i no per casualitat, guanyà a les poblacions que, als anys vint, acabaren tenint una secció local de la Unió de Rabassaires i perdé a les que no en van arribar a tenir. Les derrotes més contundents foren en les dues poblacions del districte amb un sindicat agrícola catòlic adherit a la Federació Catòlica Agrària Barcelonesa.
A més del suport de tota l’esquerra en general, Companys va rebre un suport electoral explícit d’una societat camperola anomenada Comissió de Rabassaires de la Comarca de Sabadell. Aquesta societat pretenia que Companys pogués continuar la campanya agrària que havia iniciat Layret com a diputat del districte. I així li ho demanà explícitament quan Companys aterrà al districte per primer cop després de les eleccions. Per això, en les primeres paraules que adreçà als seus coreligionaris del districte per agrair-los el suport electoral que li havien ofert, Companys dedicà una atenció especial «als agricultors, quins interessos [va dir textualment] defensaré amb tota l’ànima» («L’Avenir», 8/I/1923).
La relació entre Companys i l’esmentada Comissió de Rabassaires es féu especialment estreta a partir de l’abril del 1921, en el marc d’un moviment de pressió al Govern de diputats agraristes, per tal que estudiés dos projectes de llei de reforma agrària, l’un, elaborat per Filiberto Villalobos, del Partit Reformista, i l’altre, per Ossorio y Gallardo —que en aquell moment ja havia abandonat el partit conservador i fundat el Partit Social Popular, de tendència democratacristiana—. Fou en aquest moment que Companys travà una relació estreta amb dirigents agraristes espanyols. Féu una profunda amistat amb el regeneracionista agrarista castellà Julio Senador Gómez, amb Santiago Alba Bonifaz —portaveu liberal dels petits agricultors de Castella la Vella—, amb Basilio Álvarez —un dels principals dirigents del moviment dels foreiros gallecs—, i també amb els autors dels dos projectes de llei abans al·ludits, Villalobos i Ossorio y Gallardo. Tots ells, a partir de l’amistat que tingueren amb Companys, col·laboraren més o menys estretament amb la Unió de Rabassaires a partir de la seva fundació el 1922. Aquesta relació també enfortí, sens dubte, el seu paper com a dirigent sindical agrari.
El mes de maig del 1921 Companys es proposava intervenir en les discussions al Congrés sobre els dos projectes de reforma agrària. Amb aquest objecte, demanà a la Comissió de Rabassaires Comarcal de Sabadell que els estudiés i que li proposessin esmenes que ell posteriorment pogués defensar al Parlament. Així mateix, suggerí la idea de celebrar una assemblea de societats rabassaires de les comarques de Barcelona, per tal que ratifiquessin les esmenes que calia presentar-hi i, d’aquesta manera, li atorguessin més força política a l’hora de defensar-les a Madrid. Aquesta fou la primera vegada que Companys pensava reunir en assemblea societats camperoles de més enllà del seu districte de Sabadell. La Unió de Rabassaires s’havia començat a gestar. La Comissió de Rabassaires de Sabadell havia de ser l’encarregada d’organitzar l’assemblea, mentre Companys decidia obertament posar-se a la disposició dels interessos rabassaires i, si convenia i li ho demanaven, dirigir-los sindicalment.
Organitzador i consultor de les bases rabassaires
Mítings i conferències documentats de la Unió de Rabassaires fins el 1930.
Pomés i Vives, J., 2000
A partir d’aquest moment, Companys determinà iniciar una campanya, en principi limitada al districte de Sabadell, amb l’objectiu de començar a organitzar els rabassaires de cada població amb vista a tenir el màxim suport d’aquest districte en la projectada assemblea provincial rabassaire. Teòricament, la visita de Companys a cada població tenia per objecte recollir propostes d’esmenes dels projectes de reforma agrària de Villalobos i Ossorio. A la pràctica, però, Companys volia presentar-se ja amb l’etiqueta de dirigent agrari i esperava rebre l’aprovació dels convocats en el míting. D’altra banda tractava d’organitzar els rabassaires de cada població. L’èxit i la credibilitat de Companys en l’esperada assemblea provincial com a dirigent i líder dels rabassaires catalans exigia necessàriament el màxim suport de la pagesia del seu districte. Per això féu els primers mítings rabassaires al Vallès: a Sabadell al juliol; a Barberà i Sentmenat a l’agost, i a Cerdanyola i Sant Cugat al setembre. La campanya quedà estroncada a mitjan setembre a causa de la prohibició del governador civil de continuar fent mítings agraris, tot i que l’orador no era un qualsevol: es tractava del diputat a Corts del districte!
Però això s’esdevenia després de l’onada sindicalista del trienni de 1918-20, en ple període repressiu i amb les garanties constitucionals suspeses. Companys havia demanat permís per a fer conferències sobre agricultura en general i les autoritats es van adonar que els actes, tot i que certament s’hi tractaven molts aspectes relacionats amb l’agricultura, esdevenien mítings en què la temàtica social i política s’acabava convertint en el punt clau. La conferència que s’havia de fer a Ripollet el 18 de setembre ja no pogué ser realitzada.
D’aquesta manera, l’activitat propagandística de Companys quedà momentàniament paralitzada fins al gener del 1922, en què el Govern començà a cedir en la política repressiva, tot i que les garanties constitucionals encara no havien estat restablertes. Companys, però, aprofità el període de prohibició per a treballar a Madrid ja plenament com a diputat agrarista. El 15 de desembre de 1921 intervingué al Parlament per primer cop en aquesta nova condició, i recordà al Govern que «hay una proposición de ley, que tomó en consideración la Cámara, presentada por el Sr. Ossorio y Gallardo [...]. Pido que con urgencia se informe ese proyecto de ley, para que tengamos todos motivos de poder discutir una cuestión tan interesante, de tan vital interés para el país [...] como son los contratos agrícolas y todo lo que hace referencia al problema social agrario, que es de una importancia extraordinaria, fundamental, para la vida de este país».
D’altra banda, no s’aturaren els preparatius de l’organització de l’assemblea provincial rabassaire esmentada anteriorment, germen de la Unió de Rabassaires. Aquests preparatius obligaren Companys a entrar en contacte amb les dues principals federacions de rabassaires d’aquell moment: la Federació de Rabassers de Catalunya, que dominava el sindicalisme pagès del Baix Llobregat des que es fundà el 1907, i la Federació de Societats Obreres Agrícoles del Penedès, que aconseguí el control de tot el moviment rabassaire de l’Alt Penedès des que es constituí el 1919. Aquesta federació estava dirigida fonamentalment per Josep Zulueta i Gomis, diputat republicà pel districte de Vilafranca des del 1903 i amic de Companys, amb el qual va coincidir dins del Partit Reformista durant la primera meitat de la dècada dels anys deu. L’èxit de l’assemblea provincial depenia en bona mesura del suport que aquestes dues societats li donessin.
Si bé era difícil obtenir el suport de tota la federació penedesenca en pes, la crisi interna que patia a causa de la lluita entre els sectors moderats —els zuluetistes— i els més radicals —antizuluetistes—, podia facilitar l’entensa amb algun dels dos sectors. Finalment, va ser el radical el que va fer costat a Companys i va abandonar la federació pagesa dirigida per Zulueta. L’accés de Companys a aquest sector va ser facilitat per l’aleshores diputat provincial per Vilafranca, Joan Casanovas i Maristany, un republicà que sempre havia estat molt pròxim a Layret i Companys dins del Partit Republicà Català des que es fundà el 1917. Casanovas havia flirtejat amb les societats camperoles de la federació penedesenca descontentes amb la política zuluetista, a les quals recomanà que s’integressin en el projecte sindical que estava organitzant en aquells moments Lluís Companys. Casanovas, per invitació de Companys, també havia d’esdevenir un important propagandista de la Unió de Rabassaires els primers anys d’existència de l’organització.
Finalment, però, l’entitat que fou decisiva per a tirar endavant el projecte de l’assemblea provincial camperola i, al capdavall, per a l’organització de la Unió de Rabassaires fou la Federació de Rabassers de Catalunya, amb seu a Martorell. Aquesta federació havia de ser el pal de paller de la Unió al llarg dels anys vint i constituir la principal força comarcal amb què aquesta comptà. La Federació de Rabassers i Companys coincidiren a l’estiu del 1921. Per a aquesta federació, Companys significava o podia significar el que segons Francesc Riera i Claramunt, president d’aquesta entitat i de la Unió del 1922 al 1932, feia tres anys que buscaven, i més el 1921, quan l’afiliació de la Federació de Rabassers estava augmentant significativament. Riera recordà en més d’una ocasió que aquest sindicat hauria fracassat fins el 1921 «porque al frente íbamos unos hombres de buena voluntad, pero faltaban aquellos [en clara referència a Companys] que diesen fuerza moral a la organización y que, estando a cubierto de toda clase de temores, despertaran el entusiasmo de todos. Afortunadamente, ahora estos hombres están con nosotros; son garantía de nuestro triunfo» («El Diluvio», 31/V/1922). El programa agrari que Companys havia acordat defensar amb la Comissió de Rabassaires de Sabadell i Comarca va ser assumit perfectament per la Federació de Rabassers del Baix Llobregat.
A l’agost del 1921, Companys exposava aquest programa o principis bàsics en els primers mítings de la campanya rabassaire al seu districte, concretament a Barberà i a Sentmenat: els contractes de conreu de vinya i oliverars havien de ser per a temps indefinit; el propietari tenia l’obligació de pagar les millores efectuades pel pagès a la terra; la parceria s’havia d’abolir; calia denunciar els propietaris que enganyessin Hisenda; ni l’ensenyament ni el crèdit agrícola no serviran per a res mentre la terra no pertanyi al qui la treballa. Era aquest el programa que havia de recollir tot seguit la Unió de Rabassaires a l’agost del 1922 i que s’acabà aprovant oficialment al congrés celebrat al gener del 1923.
Ja al mes de gener del 1922, coincidint amb la campanya per a les eleccions municipals que se celebraren al febrer, Companys reprengué els mítings al districte de Sabadell, que s’havia vist obligat a suspendre al setembre anterior. La coincidència amb els comicis electorals forçaren Companys a enllaçar la propaganda pels candidats republicans amb la campanya rabassaire. Eren, però, dues qüestions de molt fàcil lligar perquè ja feia molts anys que, com ja s’ha dit, anaven molt unides. Per això els bons resultats que, segons els mateixos republicans, obtingueren en aquelles eleccions les candidatures d’esquerra juntament amb el ressorgiment republicà que es visqué especialment aquell any acceleraren el procés de formació de la Unió de Rabassaires.
Ja només calia que el Govern restablís les garanties constitucionals perquè Companys i els seus col·laboradors més pròxims es llancessin materialment a l’organització de la Unió de Rabassaires. Aquest moment arribà al començament d’abril amb el nou Govern conservador de José Sánchez Guerra. La política conciliadora d’aquest permeté una llibertat d’acció sindical que havia d’afavorir la ràpida organització del sindicat. A Companys li faltà temps per a anunciar per primer cop —el dia 2 d’abril—, al costat ja de la plana major de la Federació de Rabassers de Catalunya, en el que es pot considerar la primera manifestació pública de la Unió de Rabassaires, que pretenia «unir els rabassaires i constituir una força, que és l’única manera de triomfar», i que, per tant, «portaria la campanya d’aparceria a altres districtes, ademés del de Sabadell» («L’Avenir», 8/IV/1922). El president de la Federació de Rabassers, Jaume Martrat, respongué que la causa rabassaire «ya tenía quien la orientase e impulsase: el señor Companys, a quien agradecemos ponga su talento y su elocuencia al servicio de nuestra causa» («El Diluvio», 4/IV/1922). Ara sí, en un context d’un indubtable ressorgiment del republicanisme català, la primera pedra de la Unió de Rabassaires estava posada.
Organitzador i propagandista de la Unió
A partir d’aquell moment, els organitzadors d’aquest sindicat, encapçalats sempre i en tots sentits per Lluís Companys, emprengueren una campanya gairebé frenètica de mítings i conferències per tal de conscienciar la pagesiade la necessitat d’organitzar-se. Del 2 d’abril al 6 d’agost del mateix any, dia en què se celebrà l’assemblea constituentde la Unió a Barcelona, se celebraren actes propagandístics rabassaires a Martorell —dues vegades—, Masquefa, Piera, Sant Quirze del Vallès, Sant Sadurní, Gelida, Sant Llorenç d’Hortons, Molins de Rei, Vilafranca del Penedès, Esplugues de Llobregat, Rubí —dues vegades—, Sant Cugat del Vallès, Sentmenat, Sant Esteve Sesrovires, Sant Pere de Ribes i Castellar del Vallès. Tots els mítings, excepte el de Castellar, el de Sant Llorenç d’Hortons i una conferència a Martorell, foren presidits per Lluís Companys.
I encara, enmig d’aquests actes tingueren lloc quatre assemblees preconstituents —també totes presidides per Companys—: dues se celebraren a Martorell els dies 14 de maig i 3 de juny, i les altres dues a Vilafranca el 18 de juny i el 9 de juliol. Aquestes van ser o van fer, pròpiament, les funcions de l’assemblea provincial rabassaire que Companys havia proposat organitzar per primer cop un any abans, al maig del 1921. S’hi encomanà a Companys la redacció dels estatuts de la Unió i dels treballs d’organització del que hauria de ser el portaveu del sindicat, La Terra, es revisaren i s’aprovaren els estatuts de la revista i del sindicat, es nomenà un Consell d’Administració del periòdic sota la direcció de Francesc Riera i amb Companys com a gerent, es constituí una Societat Anònima editora de la revista i, per acabar, es nomenà un Comitè Directiu de la Unió amb caràcter interí —que la font no detalla.
Tal com havia succeït en els primers mesos d’organització dels rabassaires del Vallès i de les primeres actuacions de Companys com a diputat el 1921, aquests mesos de treball intens en l’organització del sindicat durant la primera meitat del 1922 van coincidir amb un període d’intensos debats polítics i públics sobre la reforma agrària a Espanya i la qüestió rabassaire a Catalunya. Tot plegat va animar encara més les tasques propagandístiques i de constitució de la Unió. Abans de dimitir al març del 1922, el Govern de Maura havia presentat dos projectes de llei de reforma agrària: un de Colonización y repoblación interior i un altre sobre la redempció dels censos i foros gallecs. El primer d’aquests, que es començà a discutir al Senat al gener del 1922 i que fou aparcat amb el canvi de govern, pretenia fer produir grans extensions de terres ermes. Malgrat que Antonio Maura no preveia donar resposta a cap de les principals reivindicacions que en aquells moments ja havia plantejat Companys per als rabassaires i pagesos catalans, aquest va demanar infructuosament al president del Govern que el projecte es comencés a discutir al Congrés.
El nou Govern de Sánchez Guerra, en entrar a l’abril, es trobà damunt la taula un munt de projectes sobre matèria social agrària: el ja veterà projecte de Villalobos —proposat des de l’any 1918—, el també veterà d’Ossorio y Gallardo —del 1921—, el projecte de Colonización y repoblación interior, un projecte de llei sobre censos i foros gallecs i un projecte del nou ministre d’Hisenda Francisco Bergamín, que consistia a obrir a tots els jutjats municipals un registre fiscal de totes les finques urbanes i rústiques. Aquest projecte tenia com a objectiu principal consignar per escrit tots els contractes d’arrendament que en aquell moment fossin verbals amb l’objecte «que el Estado tenga mayor base de poder remediar en el futuro grandes males que afectan al régimen de explotación de la propiedad, sobre todo de la propiedad rústica» («L’Avenir», 29/IV/1922). Aquest fou acollit molt satisfactòriament per Companys i els seus col·laboradors, ja que els contractes verbals eren una de les vies més directes per a cometre abusos —principalment desnonaments— contra els pagesos.
Mentrestant, Companys tingué l’oportunitat de continuar actuant plenament com a diputat agrarista. A cada míting rabassaire explicava la darrera gestió que havia fet prop del Govern com a diputat per solucionar el problema rabassaire. Aquestes gestions havien d’escalfar la campanya per a organitzar la Unió. A mitjan abril visità el ministre de Gràcia i Justícia per exposar-li «la necesidad de modificar nuestra legislación civil, que es anticuada y que coloca a los trabajadores del campo en una situación desesperada que puede producir graves conflictos» («El Diluvio», 20/IV/1922). Alguns dies després, visità el ministre d’Hisenda per parlar-li «dels contractes d’arrendament de predis rústecs, i dels pactes de rabassa morta i aparceria, encara que sigui aquesta una qüestió d’altres ministeris» («L’Avenir», 29/IV/1922). El 20 d’abril intervingué al Congrés dels Diputats dirigint-se novament al ministre de Gràcia i Justícia per indicar-li que «procure modificar la actual legislación en la parte relativa a los arrendamientos de predios rústicos», bo i advertint-li que «en la mayoría de las comarcas catalanas, en las que están vivos los problemas de la rabassa morta y la aparcería, ha comenzado a despertarse una extraordinaria inquietud entre los trabajadores del campo», fent clara referència a la campanya de mobilització camperola que estava dirigint ell mateix. Companys acabà advertint el Govern que, en cas que no legislés favorablement, «se crearán estados que pueden traducirse en conflictos de estrépito extraordinario».
Bones perspectives polítiques i sindicals
A partir del mes de maig d’aquest any 1922, les expectatives d’una reforma agrària favorable als rabassaires augmentaren sensiblement, ja que començà a córrer el rumor fundat segons el qual el Govern de Sánchez Guerra seria substituït amb tota probabilitat abans d’acabar l’any per un govern liberal, els principals components del qual —com Santiago Alba— en aquell moment prometien l’aplicació de programes agraris bastant avançats. La primera vegada que Companys anuncià la pujada al govern dels liberals fou el 21 de maig de 1922 a Sant Sadurní. Des d’aquell moment, Companys va anar anunciant en tots els mítings rabassaires que «los jefes liberales, que van a ser al poder dentro de unos meses, han prometido en los mítines, en el Parlamento y en la prensa una serie de reformas que limitarán el abusivo derecho de la propiedad» («El Diluvio», 4/VII/1922).
El programa de Santiago Alba fou el més al·ludit per Companys i la resta de dirigents rabassaires. L’article d’aquest programa més important per a les aspiracions rabassaires era la base 27, que deia que «todo arrendatario que a la presentación de este proyecto de ley lleve, por sí en cultivo la totalidad de una finca durante veinte años o más o en unión de sus ascendientes durante treinta años al menos y que se comprometa a pagar la contribución correspondiente o una renta líquida o un líquido superior en un 10 por 100 al que tenga asignado la finca, tendrá derecho a expropiarla previo pago al propietario del precio que resulte de capitalizar al 5 por 100 el líquido imponible que figure en el amillaramiento, deduciendo el importe de las mejoras y agregando un 10 por 100 por precio de afección». A aquest article es podien acollir, en el cas de ser finalment aprovat, la majoria dels pagesos catalans que tenien contracte de rabassa morta.
D’altra banda, també al mes de maig d’aquell 1922 l’Institut de Reformes Socials obrí una informació sobre les característiques del contracte de rabassa morta a la comarca del Penedès. Aquestes bones perspectives polítiques i sindicals col·laboraren a encoratjar Companys i la resta de dirigents rabassaires a constituir una potent central sindical pagesa. Segons Companys, aquesta central hauria de ser decisiva per a fer complir les promeses en matèria social agrària als futurs governants tot mostrant i sensibilitzant l’opinió pública en general i els governs en particular sobre el malestar econòmic i social profund dels rabassaires catalans. La informació es plantejà com un bon mitjà per a començar a treballar a favor d’aquesta sensibilització. Per això, en l’assemblea preconstituent que la Unió de Rabassaires celebrà a Martorell el 14 de maig s’acordà que les societats rabassaires locals del Penedès prenguessin part en la recollida de dades dels delegats de l’Institut de Reformes Socials sobre la rabassa morta: «[...] cal que aquests delegats s’emportin a Madrid la sensació que aquí hi ha un violent malestar entre els treballadors del camp» («El Diluvio», 16/V/1922) i que a les vinyes catalanes «la contienda social se agudiza» («L’Avenir», 27/V/1922).
El 26 de juliol de 1922 el governador civil aprovà els estatuts de la Unió de Rabassaires als efectes de la Llei d’associacions del 1887. Aquests van ser redactats per Companys per encàrrec de la primera de les assemblees preconstituents, celebrada a Martorell el 14 de maig. Foren acabats de redactar el 5 de juliol i el lletrat Duran i Cañameras, molt amic de Companys, els presentà al Govern Civil. El nom oficial que rebé el sindicat va ser el d’Unió de Rabassaires de Catalunya – Comitè Central. En els estatuts, els objectius del sindicat s’especificaven en una sola frase: «[...] acoplar los esfuerzos de los rabassaires de Cataluña en el sentido de ir mejorando por los medios legales su actual condición económica, social y cultural y hacer que la acción de todas las sociedades de cultivadores del campo de Cataluña se desenvuelva de una manera uniforme». Quant a la millora de les condicions econòmiques, socials i culturals, la Unió intentà aconseguir-la a través de l’acció sindical i política —que dirigiria personalment Companys— per obtenir una legislació favorable als interessos rabassaires i a través del foment del cooperativisme. Pel que fa a l’acoblament de totes les societats pageses catalanes, la Unió intentaria esdevenir el sindicat —o almenys el portaveu— de tots els pagesos catalans.
Un cop legalitzada la societat, es convocà la primera assemblea de delegats, l’assemblea constituent, per al dia 6 d’agost, que se celebrà a Barcelona, i en la qual s’escollí el Comitè Central del sindicat. Companys renuncià qualsevol càrrec dins d’aquest comitè. Fins i tot rebutjà el càrrec de president honorari que se li oferí amb insistència. A la pràctica, però, continuà com a principal organitzador i responsable del sindicat. Perquè, malgrat l’existència de l’assemblea de delegats i d’un comitè central que tenia la seu oficial a Martorell, i que estigué constituït sempre per pagesos que presidien les seves respectives societats locals de rabassaires, el sindicat estigué dirigit, de fet, des de Barcelona per Lluís Companys. Això sí, ajudat pels col·laboradors pròxims que ell mateix escollí, com els polítics republicans Ernest Ventós i Casadevall, Fèlix Duran i Cañameras i Pere Estartús —els dos darrers, advocats—, i per la importantíssima figura del secretari general, un càrrec que a partir del 1924 ocupà el polític republicà radical Amadeu Aragay, l’autèntica mà dreta de Companys dins la Unió de Rabassaires al llarg dels anys vint.
El Comitè Central es reunia mensualment a casa de Companys i des del domicili del secretari general es portaven les tasques principals de la Unió de Rabassaires: la tasca administrativa del sindicat; la direcció de la tasca propagandística i d’implantació —redacció i administració de La Terra i preparació de la campanya de mítings—; la d’assessorament burocràtic i administratiu de les societats locals; la d’assessorament a associats en qüestions conflictives sobre contractes de conreu o relacions jurídiques amb els propietaris. A banda d’aquestes, hi havia la important tasca, dirigida bàsicament per Companys, relacionada amb les gestions polítiques per aconseguir una nova legislació agrària que afavorís els interessos rabassaires. Quan es creà la secció cooperativa de compres del sindicat a partir del 1924 també va ser dirigida des de la Secretaria General a Barcelona.
El paper directiu de polítics com Companys en les grans centrals sindicals rabassaires de tendència republicana que s’havien fundat fins aleshores no era cap novetat. El republicà federal Josep Palet i Riba, conegut com Palet de Rubí, dins la Lliga de Viticultors Rabassaires dels anys vuitanta del segle XIX; els federals Josep Maria Vallès i Ribot o Baldomer Lostau i Prats dins la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola dels anys noranta, el republicà Laureà Miró i Trepat dins la Federació de Rabassers de Catalunya de la dècada del 1910; Josep Zulueta dins la Federació d’Obrers Agrícoles de l’Alt Penedès els anys 1919-22, o el mateix Layret dins la Comissió de Rabassaires del districte de Sabadell del 1920 van tenir un paper similar al que exerciren Companys i els seus col·laboradors republicans dins la Unió.
El projecte de Federació Nacional Agrària
Sens dubte, però, el projecte sindical liderat per Companys va ser el més reeixit de tots els esmentats, a més del més ambiciós. Companys era un líder ambiciós. I en l’àmbit agrari ho va demostrar no només amb la fundació de la Unió de Rabassaires, sinó també amb l’intent frustrat de federar ja el 1923 aquest sindicat a altres organitzacions similars d’àmbit estatal per constituir una Federació Nacional Agrària, que ell mateix hauria de liderar i que també pogués assumir les reivindicacions bàsiques dels rabassaires. D’aquesta manera, podria tenir més força a l’hora de demanar al Govern una legislació que satisfés aquelles reivindicacions.
L’inici dels treballs per constituir aquesta federació cal situar-lo, de fet, en el mateix període de formació de la Unió de Rabassaires i de l’entrada en contacte de Companys, sobretot a partir de l’inici del 1921 —quan començà a exercir de diputat—, amb altres polítics d’esquerra que estaven relacionats amb el sindicalisme camperol d’altres regions de l’Estat. Eren polítics que, com ell, dedicaven bona part dels seus esforços professionals a aconseguir una reforma agrària a Espanya. Els ja esmentats Filiberto Villalobos, Julio Senador Gómez i el capellà republicà i sindicalista agrari gallec Basilio Álvarez foren alguns d’aquests polítics, amics personals de Companys, que mantingueren estretes relacions amb la Unió per agermanar sindicats pagesos d’arreu d’Espanya. Tots tres constaren com a col·laboradors oficials de La Terra durant el 1922 i es desplaçaren a Catalunya per participar en assemblees o mítings de la Unió de Rabassaires i per negociar amb aquest sindicat acords sobre la finalment no nascuda Federació Nacional Agrària.
A partir del gener del 1923 es començaren a fer els primers passos en ferm per constituir aquella federació. Ja en el congrés que la Unió celebrà el dia 6 del mateix mes s’acordà «solidaritzar-se amb tots els demés treballadors de la terra d’Espanya», i Companys concretà l’acord manifestant que «tenim el propòsit de reunir a Madrid un congrés de tots els treballadors del camp d’Espanya». Els periòdics republicans de Madrid recolliren la importància d’aquestes manifestacions. El dia 11 del mateix mes, Julio Senador envià una carta a Companys felicitant-lo per les conclusions del congrés. A més, li deia que havia treballat molt per tal que el «partido republicano» adoptés unes conclusions iguals i que els republicans espanyols només podrien recuperar l’antic prestigi abraçant un programa agrari com el de la Unió de Rabassaires. Acabava dient que «es para mi una satisfacción poner mi humilde pluma a disposición de usted para luchar por la justicia. Que la Asamblea de los rabassaires seala Covadonga de una nueva Reconquista» (La Terra, 15/I/1923). A partir d’aquest moment, Senador es convertí en el més convençut promotor d’aquests projectes de la Unió a la resta d’Espanya i des del mateix mes de gener començà a fer propaganda de la Federació Nacional Agrària a través de la premsa madrilenya. Al principi de febrer Senador i Companys signaren un article al periòdic «La Libertad» de Madrid, en el qual concretaren la proposta per a la creació d’aquesta Federació Nacional, tot fent una crida ala unió dels pagesos de tot l’Estat.
Al final de gener del 1923, Basilio Álvarez, convidat per Companys, visità els rabassaires catalans i participà com a orador en diversos actes propagandístics agraris —sempre destacant l’agermanament de rabassaires i foreiros gallecs—. I durant el mateix mes de gener el sindicat rabassaire començà a mantenir correspondència amb sindicats agraris de la resta de l’Estat. El primer pas, que no s’acabà complint, era la celebració del congrés agrari a Madrid amb dos objectius: d’una banda concretar la federació de les diferents organitzacions agràries que es volguessin acollir al projecte, i de l’altra aprovar un projecte de llei de reforma agrària per a presentar al Govern. Com més assistents i adhesions tingués el congrés, més pressionat es veuria el Govern a acceptar la reforma sol·licitada. Companys havia repetit innombrables vegades en els mítings rabassaires que els governs espanyols només atenien els qui tenien força, i per això demanava una Unió poderosa. Ara pensava que una Unió de pagesos no només catalans, sinó espanyols, podia atènyer la força que, segons ell, era necessària perquè el Govern tingués en compte les seves propostes i complís les promeses fetes quan era a l’oposició. Cal recordar, d’altra banda, que el programa de reforma agrària de la Unió era aplicable a tot l’Estat i no es limitava a la qüestió rabassaire.
Companys i altres dirigents rabassaires, que —com veurem més endavant— viatjaren al febrer del 1923 a Madrid per entrevistar-se amb el Govern, aprofitaren l’estada en aquesta ciutat per a establir relacions amb directius sindicals dels foreiros de Galícia, Lleó i Astúries, dels colons de Castella i dels jornalers andalusos. D’aquesta manera, al final de febrer Companys anuncià que viatjaria a Andalusia per fer propaganda a favor dels jornalers d’aquella regió, tot i que molt probablement no ho va fer. A partir d’aquell moment, la Unió començà a rebre cartes d’associacions agràries de fora de Catalunya en què s’adherien a les propostes rabassaires. També es reberen cartes d’amics personals de Companys, com ara Jesús Vicente Pérez i Emilio Vellando, animant-lo en l’empresa: el segon li expressava que tan sols esperava «ponerme a sus órdenes para cuánto se ofrezca para esta justa causa», i el primer li deia que a la Unió de Rabassaires, amb «merecido honor, corresponde el puesto de vanguardia en esta cruzada del campo español» (La Terra, 30/III/1923 i 30/III/1923, respectivament).
Però finalment el nombre de sindicats adherits al projecte d’abast estatal de Companys fou molt baix. Tan sols n’hem pogut identificar dotze, tot i que segurament n’hi va haver alguns més i alguns d’aquests, com el Sindicato de Agricultores Asturianos, era d’àmbit provincial. Curiosament, aquest sindicat estava afiliat a la socialista Unió General de Treballadors i acabà preferint que la constitució de la Federació Nacional Agrària es canalitzés a través d’aquesta central socialista. D’aquesta manera, ja a l’abril del 1923, en el congrés que celebrà el sindicat asturià, es convidà formalment la Unió de Rabassaires a ingressar també a la UGT. La invitació, però, no fou acceptada pel sindicat català.
A partir d’aquí, el projecte de Federació Nacional s’anà esvaint, malgrat que es continuaren llançant des de la Unió al llarg de la dècada missatges d’adhesions —simbòlics, més que res— sobretot als foreiros gallecs i asturians i als jornalers andalusos. Després de l’abril del 1923 ja no es tornà a parlar més d’organitzar un congrés a escala estatal ni de constituir la Federació Nacional Agrària. Possiblement les eleccions generals que se celebraren aquell mes, les quals van desviar l’atenció dels dirigents rabassaires cap a temes més polítics que sindicals, i la posterior arribada de la Dictadura entrebancaren decisivament els projectes.
Tot i així, aquest fracàs no afectà gens —o molt poc— l’evolució ascendent de la Unió i els compromisos de Companys amb aquest sindicat. Ben al contrari, Companys pogué concentrar-se encara més en el seu projecte sindical agrari català, sobretot en les tasques de l’organització sindical de base i en les propagandístiques.
Tenacitat organitzativa i propagandista
Certament, les feines organitzatives i propagandístiques no s’acabaren un cop s’hagué legalitzat completament el sindicat. Durant tota la dècada, Companys continuà treballant per organitzar les bases pageses a partir de societats o cooperatives agràries locals. I per fer-ho forçosament va haver de trepitjar tot el territori per on s’estengué la Unió als anys vint: fonamentalment els dos Vallès, el Baix Llobregat, l’Anoia, l’Alt Penedès, el Garraf, el Barcelonès, el Maresme i el Bages. Dedicà bona part dels caps de setmana de la dècada a visitar les poblacions rabassaires per viure de prop els problemes de la pagesia, per organitzar-la i per dedicar-se a les tasques propagandístiques del sindicat. De fet, per tal de rendibilitzar al màxim aquests desplaçaments, Companys volgué que aquestes tres funcions sindicals anessin molt unides. Per això disposà que el primer míting o conferència rabassaire en qualsevol població havia de ser un pas previ a la mateixa organització de la societat local pagesa que s’havia d’adherir a la Unió. Aquest primer míting servia per a encetar una primera llista d’adherits al sindicat. Hom es valia del gran poder d’atracció sindical d’un míting i de l’esdeveniment que suposava la visita de Companys a la població.
D’aquesta manera, la Unió de Rabassaires entengué el míting com un dels més importants mitjans d’organització de l’entitat. En primer lloc perquè l’organització i el desenvolupament del míting —que solien comptar amb l’assistència de delegacions rabassaires de poblacions pròximes— tenia molts aspectes de reunió o assemblea comarcal del sindicat, molt necessaris per al contacte i la bona entesa i coordinació entre dirigents sindicals —els oradors del míting— i la base pagesa. Normalment era Companys el qui, al final de l’acte, rebia els diferents delegats locals assistents per tractar els aspectes d’organització de la o les societats rabassaires locals. De fet, Companys aprofitava tots els desplaçaments que feia per diferents motius a les poblacions rabassaires per a entrar en contacte amb els dirigents sindicals locals. Als mítings polítics republicans —no organitzats per la Unió, encara que amb participació de de l’equip d’aquest sindicat—, Companys també rebia delegacions rabassaires al final de l’acte. Així s’esdevingué, per exemple, en els mítings republicans d’Igualada i Masquefa al novembre del 1922.
Coberta del llibre de N. Puig i Vila Què és la Unió de Rabassaires?, Barcelona, 1935
ECSA / G. Serra
Així, doncs, el creixement de la Unió anà lligat indestriablement amb la campanya de mítings. Companys fou el principal propagandista del sindicat I, per tant, també fouel principal responsable del creixement d’aquesta organització al llarg dels anys vint. Ell presidí bona part dels mítings i conferències que el sindicat celebrà durant tota aquesta dècada. Tal com ell mateix deixà constància en el llibre de Nònit Puig Què és la Unió de Rabassaires? (Barcelona, 1935), durant aquells anys «tots els dies de festa els vaig dedicar a recórrer les contrades rurals de Catalunya, singularment de les comarques de Barcelona, realitzant una propaganda persistent».
Els actes solien ser presidits pels dirigents rabassaires locals, que eren els primers a parlar, en presentar l’acte. Però l’atracció màxima i el moment culminant era el discurs de Companys, que era sempre el darrer a parlar, perquè era el més esperat. Les intervencions de Companys podien arribar a allargar-se fins a dues hores: al míting a Sant Vicenç de Castellet del gener del 1924 Companys «pronuncia un discurso de cerca de dos horas que fué escuchado con gran devoción, impresionando vivamente» («El Diluvio», 30/I/1924). Era un gran expert en aquest tipus d’actes. Sabia arribar al cor de la gent. En un míting rabassaire a Sant Llorenç d’Hortons al desembre del 1924 «parlà de manera tan sentida que molts dels oients no van poguer contenir les llàgrimes» (La Terra, 13/XII/1924). I el seu biògraf Ossorio y Gallardo digué en Vida ysacrificio de Companys (Barcelona, 1976): «[...] conocía a las multitudes. Su palabra sencilla y cálida se adueñaba del corazón del auditorio». El míting acabava quan «las últimas palabras del señor Companys [eran] rubricadas por una ovación delirante» (es refereix al míting de Vilanova del Vallès al març del 1924 [«El Diluvio», 11/III/1924]). L’acte es podia donar definitivament «per finit vitoreixant a la Unió i a n’en Companys», tal com s’explica que passà a Sant Pau d’Ordal al desembre del 1924 (La Terra, 6/XII/1924).
Els pobles rabassaires es disputaven Companys per sentir-lo parlar. S’havien arribat a posposar o a suspendre mítings pel fet que a Companys, a darrera hora, li havia sorgit un imprevist que li feia impossible assistir-hi. Per exemple, a Font-rubí al desembre del 1922. La Terra va haver de publicar missatges com els següents: «Cal [...] que els nostres amics se facin càrrec que en Companys no pot anar a tot arreu; que no pot dividir-se, ni és possible que respongui amb 15 dies d’anticipació de si no li sobrevindrà algun accident o causa que li impedeixi» (La Terra, 11/VIII/1923); o bé: «Per fortuna al costat de la Unió hi ha no sols Companys, que és clar que no ho pot fer tot» (La Terra, 15/V/1923). Al llarg de la dècada se suspengueren les campanyes propagandístiques en els períodes en què Companys estigué empresonat —com per exemple al juny del 1924—, o bé quan li era impossible per alguna altra causa poder assistir als mítings i presidir-los.
Bona part d’aquests actes també tenien quelcom de festius, en què indiscutiblement el rei era Companys. Per això alguns mítings estaven amenitzats fins i tot per orquestra, com el que se celebrà a Sant Pere de Ribes al juliol del 1922: «cuando el señor Companys y sus amigos penetraron en el nuevo y majestuoso edificio de la Sociedad, el público, que llenaba el soberbio salón, se puso en pie aplaudiendo, mientras una orquesta daba con sus sones mayor colorido y prestaba más grande realce a la simpática fiesta» («El Diluvio», 25/VII/1922). Dins el repertori ofert per les orquestres, no hi solia faltar, com en els mítings estrictament republicans, La Marsellesa i peces de Clavé. D’un míting del mes de gener del 1924 a Martorelles, se’n féu també una descripció molt «festiva»: «Los expedicionarios de Barcelona, entre quienes iba el ex diputado a Cortes nuestro querido amigo don Luis Companys, fueron recibidos a la entrada de la población por un gran gentío. Para aquel pueblo atrayente fué el día del domingo el día de fiesta mayor. Llegaron comisiones y representaciones de gran número de pueblos comarcanos y el mitin se convirtió, por la afluencia de personas, en un verdadero «aplec» comarcal» («El Diluvio», 23/I/1924).
Normalment, els mítings se celebraven en diumenge per tal que destorbessin el mínim la feina del camp. D’altra banda solia ser l’únic dia que els propagandistes, molts dels quals residents a Barcelona, estaven lliures d’altres ocupacions. Per a aquests —contràriament als assistents als actes— solia ser una feina més, de vegades dura. Companys, en plena campanya, al maig del 1924, digué: «no és que sigui gaire grat anar de poble en poble per carreteres i camins [...], però el fer-ho és un deure» (La Terra,10/V/1924).
L’equip de propagandistes de la Unió va ser escollit pel mateix Companys. Tots els seus membres tingueren una indubtable relació d’amistat amb aquest, a banda de ser coreligionaris seus. Els set primers noms són els dels propagandistes més importants amb què comptà la Unió. Tret de Riera, eren polítics republicans residents a Barcelona que també col·laboraren en les tasques sindicals i d’organització. Del total de trenta-dos propagandistes que figuren en el quadre, només tretze foren pagesos afiliats al sindicat: Riera, Bonastre, Ricart, Raventós, Martrat, Janer, Buil, Aguilera, Carol, Escudé, Sellés, Font i Masachs. Tots tretze ocuparen càrrecs de direcció dins la Unió. La resta eren fonamentalment polítics republicans d’àmbit local i comarcal, com el federal Viver, de Sabadell; Oliveras, de l’Hospitalet; Valldeneu, del Masnou; el diputat provincial reformista del districte de Sant Feliu de Llobregat i cunyat de Companys, Eduard Micó, i el republicà radical Ferrer i Cabra, de Vilafranca. D’altra banda, els propagandistes variaren molt al llarg dels nou anys analitzats. Companys aconseguí el màxim nombre de col·laboradors justament quan la campanya fou més intensa, entre el desembre del 1922 i l’abril del 1923. A partir del setembre del 1923, el grup es reduí dràsticament. De fet, fou el moment en què el nombre de mítings sofrí una davallada important a causa del cop d’estat de Primo de Rivera. Durant bona part del 1924 Companys va ser vigilat molt estretament per les autoritats com a element polític i sindicalista perillós i, tal com ja s’ha dit, va ser empresonat durant un quant temps, per la qual cosa la campanya de mítings se suspengué almenys provisionalment. L’equip de propagandistes de Companys, a partir de mitjan 1924, quedà reduït fonamentalment a ell mateix, Amadeu Aragay, Francesc Riera, Ernest Ventós i Pere Estartús. No és casual que tots quatre van seguir políticament Companys el 1931 i ingressaren a Esquerra Republicana de Catalunya. Foren, juntament amb Companys, els dirigents rabassaires amb més pes dins ERC els dos primers anys de la República. Però abans que aquesta fos una realitat, Companys encara incorporà —concretament el 1928— al seu equip de propagandistes rabassaires Josep Picó i Martí, advocat secretari seu i dibuixant de La Terra. També el 1928 Companys obtingué la col·laboració en alguns actes dels dirigents republicans penedesencs Jaume Ferrer i Cabra i de Josep Masachs i Llorach.
Companys també tingué, en alguns mítings, col·laboracions esporàdiques i —per això no són incloses en el quadre, ja que consistiren en una única intervenció— de polítics republicans amb més o menys renom: Marcel·lí Domingo, Emili Junoy, Josep Oriol Guañabens, Jaume Ninet, Basilio Álvarez i Àngel Samblancat i Salanova. Tots ells, sobretot aquest últim, que a l’estiu del 1924 s’oferí personalment per formar part de l’equip de propagandistes del sindicat, estigueren units amb Companys per importants vincles polítics i d’amistat. Tots eren personatges dels quals s’esperava que complementessin l’atracció de Companys en els mítings. Una vegada també s’anuncià l’assistència de l’exdiputat republicà pel Vendrell Lluís Figueroa i una altra, la d’Emiliano Iglesias Ambrosio, però ni l’un ni l’altre, finalment, no es presentaren a l’acte.
Propagandistes de la Unió de Rabassaires. 1922-1930
| Propagandista | Nombre d'actes | Primer míting | Últim míting |
|---|---|---|---|
| Companys i Jover Lluís | 107 | 2/IV/1922 | 13/III/1930 |
| Aragay i Davi, Amadeu | 81 | 21/V/1922 | 29/V/1930 |
| Riera i Claramunt, Francesc | 68 | 2/IV/1922 | 17/V/1928 |
| Duran i Cañameras, Fèlix | 47 | 28/V/1922 | 11/V/1924 |
| Ventós i Casadevall, Ernest | 33 | 2/VII/1922 | 1/V/1930 |
| Estartús i Eras, Pere | 30 | 4/II/1923 | ?/I/1930 |
| Font i Marió, Jaume | 26 | 8/XII/1922 | 20/I/1924 |
| Bonastre i Ferrer, Joan | 20 | 2/IV/1922 | 25/V/1924 |
| Ricart i Rovira, Josep | 19 | 13/VIII/1922 | ?/III/1924 |
| Raventós i Casanovas, Josep | 17 | 16/IV/1922 | 30/IV/1928 |
| Ferrer de Vilches, Miquel | 16 | 17/VII/1922 | 19/VIII/1923 |
| Martrat i Porta, Jaume | 14 | 2/IV/1922 | 18/II/1923 |
| Janer i Boix, Astre | 13 | 23/IV/1922 | 2/VIII/1925 |
| Casanovas i Maristany, Joan | 11 | 28/V/1922 | 8/XII/1924 |
| Buil i Bafaluy, Josep | 8 | 16/IV/1922 | 13/IX/1925 |
| Lamo O'Neill, Regina | 8 | 15/IV/1923 | 25/IX/1925 |
| Picó i Martí, Josep | 7 | 1/IV/1928 | 1/V/1930 |
| Viver i Altamira, Isidre | 7 | 2/VII/1922 | 16/IX/1923 |
| Oliveras (de l'Hospitalet) | 6 | 2/IV/1922 | 19/IX/1923 |
| Solsona i Ronda, Brauli | 6 | 18/VI/1922 | 10/IX/1922 |
| Aguilera i Garriga, Pere | 5 | 4/I/1923 | 12/IX/1925 |
| Ferrer i Cabra, Jaume | 5 | 16/IV/1922 | 30/IV/1928 |
| Torrents i Brunet, Martí | 5 | 23/VII/1922 | 30/IV/1924 |
| Carol, Pere | 4 | 17/XII/1922 | 11/V/1924 |
| Crehuet i Roig, Carles | 4 | 10/XII/1922 | 2/I/1923 |
| Griso, Joan | 4 | 22/IX/1922 | 15/X/1922 |
| Valldeneu, Joan (del Masnou) | 4 | 4/II/1923 | 8/IV/1923 |
| Escudé i Bacardí, Francesc | 3 | 25/V/1924 | 15/VIII/1924 |
| Selles i Figueres, Jaume | 3 | 2/VII/1922 | 2/XI/1924 |
| Font, Josep | 2 | 12/XI/1922 | 6/IV/1924 |
| Masachs i Llorach, Josep | 2 | 22/IV/1928 | 17/V/1928 |
| Micó i Busquets, Eduard | 2 | 12/VIII/1922 | 13/IX/1923 |
| FONT: Pomés i Vives, J.: La Unió de Rabassaires, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000 | |||
La Terra
L’altre gran mitjà propagandístic de què es valgué Companys per enfortir la Unió de Rabassaires fou la revista La Terra. Aquesta publicació, que no deixà d’aparèixer en tota la dècada dels vint des que es fundà el 1922, fou de vital importància, sobretot a partir del 1926, quan la repressió política i sindical de la Dictadura s’accentuà contra la Unió i aquesta hagué de suspendre la campanya de mítings. Per això Companys, director oficial de La Terra des de la seva fundació, tingué molta cura que durant la Dictadura no se suspengués el periòdic per motius polítics.
La Terra, igual que el míting, fou un element d’organització important i fonamental del sindicat rabassaire. Durant la Dictadura es convertí en el més valuós «nexe de relació entre els associats» rabassaires, segons es reconeixia des del mateix periòdic (La Terra, 3/I/1925). Tingué, de fet, la mateixa rellevància que per a tots els partits i sindicats de l’època significava tenir un portaveu. Companys coneixia perfectament la importància que per al progrés d’un sindicat significava disposar d’un periòdic propi. Tal com s’ha vist anteriorment, era un gat vell en el «periodisme de batalla», segons una expressió de l’època, i sentia una veritable vocació periodística. Durant la Dictadura de Primo de Rivera constà com a director, almenys sobre el paper, dels periòdics republicans —però també defensors dels interessos rabassaires— «L’Avenir», de Sabadell, «La Lluita», de Rubí, i «La Acción», de Terrassa, a banda de La Terra. El clima d’inseguretat en què s’havien de moure aquest tipus de publicacions durant aquell període aconsellava fer constar com a director un polític de prestigi, com podia ser Companys, el qual tenia la categoria i la condició —sempre reconeguda en tots els medis— de diputat a Corts cessat pel cop d’estat.
La idea de publicar La Terra com a portaveu de la Unió de Rabassaires fou anterior fins i tot a la mateixa constitució legal del sindicat. La revista hauria d’arrodonir la tasca propagandística que tan acuradament dirigia Companys i per a la qual en principi disposava de la beneficiosa ajuda dels periòdics republicans comarcals «L’Avenir», per al districte de Sabadell; «La Lluita» de Rubí i «La Acción» de Terrassa per al districte d’aquesta ciutat; «El Fructidor» per al de Vilafranca, i «Democracia» per al de Vilanova. A part d’aquests, Companys aconseguí que el prestigiós diari republicà «El Diluvio» de Barcelona —amb el qual tenia molt bones relacions— es fes ressò de gairebé tots els mítings i assemblees que celebrà la Unió als anys vint.
Però el concurs d’aquests periòdics, en els quals Companys es va recolzar abans d’aparèixer La Terra, hauria estat insuficient. Molt més eficaç havia de ser tenir un portaveu propi. Per això, en la primera assemblea preconstituent de la Unió del 14 de maig de 1922 ja es parlà de la conveniència d’editar una publicació agrària que fos òrgan del sindicat. La idea es recollí immediatament i, en l’assemblea següent, del 3 de juny, s’aprovaren els estatuts —elaborats per Duran i Cañameras— de la publicació. Companys va acceptar encarregar-se dels treballs d’organització de la revista i es constituí una societat anònima editora. En l’assemblea del 18 de juny es nomenà un consell de redacció interí presidit per Francesc Riera i es confià la gerència a Companys. Finalment, en l’assemblea ja constituent del 6 d’agost s’anuncià que s’havia cobert tota l’emissió d’accions per a la publicació de La Terra, que aparegué per primer cop ala llum pública el 15 d’octubre d’aquell any.
La Terra dels anys vint, en conjunt, fou un periòdic de caràcter bàsicament doctrinari i, per tant, amb un fort contingut polític i sindical. La mateixa publicació es definia com «una fulla de lluita i de difusió de doctrina», en què els articles d’opinió, signats o no, portaren el pes principal del periòdic. No va ser mai una revista agrària més, que tractés especialment temàtiques agronòmiques o comercials agràries, com les que hi havia a l’època. Els principals articulistes—igual que els principals oradors en els mítings rabassaires— foren els polítics republicans dirigents del sindicat. Encara que, en aquest cas, el que va portar el pes de la revista va ser Aragay i no Companys. Entre els anys 1922 i 1930 —i tenint present que no se n’han conservat tots els números—, Aragay firmà setanta-sis articles i Companys, tan sols quinze. La resta d’articulistes importants foren Duran i Cañameras (31 articles), Ventós (15), Pere Esmendia (9) i Pere Estartús (7). Sens dubte el pes de dirigents de ciutat es deixà sentir molt en la revista.
Sorprèn molt el fet que Companys, tot i ser sempre el director formal de La Terra, i en el fons el que marcava la línia editorial, i tot i tenir un historial professional en la premsa escrita molt important, hi escrivís molt pocs articles. Per defensar les seves idees agraristes o fins per defensar la seva pròpia línia sindical dins la mateixa Unió de Rabassaires podia haver utilitzat perfectament, sense limitacions d’espai, La Terra. Però no ho va fer. O ho va fer en una proporció molt petita. Molt probablement va optar per delegar aquesta feina en el seu amic fidel, Aragay, el qual fou redactor en cap del diari —i la veritable ànima d’aquest— des del 1924. Companys va preferir arribar a la gent amb la seva presència física, a través dels mítings i de les posteriors trobades o reunions amb els seus seguidors pagesos, per organitzar-los sindicalment, tot i que això li suposà l’esforç de visitar cada cap de setmana algun poble o ciutat. Sens dubte, en l’àmbit agrari, Companys va ser molt més orador que escriptor.
Els serveis com a lletrat
El Parlament de Catalunya torna a votar la Llei de Contractes de Conreu, portada de la La Veu de Catalunya
ECSA / ICUB
Malgrat això, molt probablement Companys féu algunes importants col·laboracions «amagades» —sense firmar— a La Terra, com ara responsabilitzar-se del consultori jurídic sobre temes relacionats amb contractes de conreu, un servei que era exclusiu per als subscriptors. La seva condició d’advocat el féu apte per a aquesta tasca, molt útil per als associats de la Unió. Oferí el servei des del novembre del 1922, en un moment en què el sindicat com a tal encara no el prestava.
El fet que Companys, a part de tots els atractius que tenia com a polític i sindicalista per a dirigir la Unió, fos advocat, encara el féu més valuós al capdavant d’aquest sindicat. I no fou casual que alguns dels seus amics republicans que escollí per col·laborar amb ell en les tasques de direcció i propaganda del sindicat també fossin advocats: Duran i Cañameras, Pere Estartús, Joan Casanovas, Josep Picó o, menys important dins la Unió, Carles Crehuet. Foren aquests, dirigits sempre per Companys, els principals responsables de la modificació d’una manera o d’una altra —si més no frenant-la— de la tendència cada cop més favorable al propietari que els tribunals municipals o de districte de les comarques rabassaires havien marcat fins llavors. A través de l’orientació i de la conscienciació en mítings i premsa, mitjançant la denúncia de casos d’abús en les pàgines de La Terra, a través de l’organització de noves societats locals, i gràcies a la recomanació d’advocats i sobre quins judicis calia jugar a fons, Companys i els seus col·laboradors advocats van exercir sens dubte un paper important en la defensa dels drets dels pagesos sense terra pròpia des de la mateixa base.
Per això La Terra, ja al desembre del 1923, quan tot just feia un any i mig de la constitució del sindicat rabassaire, afirmà que «des que la Unió és feta que ja no és possible llençar a un rabassaire com el llançaven abans de la vinya, solsament enviant els moços d’esquadra. Des que la Unió és feta, s’han aconseguit millores a determinats llocs, s’han guanyat deshaucis, s’ha aixecat enormement la moral col·lectiva, s’ha sembrat energies en l’esperit conformista i resignat del rabasser, ens hem fet respectar... Tot rabassaire sap, ja ara, que no està tot sol». Al final del 1924, des del portaveu rabassaire es deia amb orgull: «La Unió de Rabassaires ha posat a rotllo a molt nombre de propietaris ques’havien proposat fer el deshauci dels seus rabassaires. Podríem ja fer una llista bastant llarga de rabassaires que han guanyat el judici que se’ls seguia per a desahuciar-los» (La Terra, 29/XI/24). Alguns d’aquests judicis, lògicament, els portà directament com a advocat defensor Companys, com ara un a Sant Cugat i un altre a Castellar del Vallès a la tardor del 1923, i dos més a Santa Coloma de Gramenet el 1924.
És evident, doncs, que la Unió i els seus principals directors no deixaren mai de banda completament les tasques sindicals de base, d’ajuda i col·laboració amb els parcers, rabassaires i arrendataris, amb relació tant a l’assoliment de millores laborals i de tractes com a la protecció i la defensa en els plets judicials que podien tenir amb els seus propietaris. Tanmateix, en aquest segon aspecte, la Unió com a tal va exercir bàsicament una funció d’orientació jurídica a través del consultori jurídic gratuït que obrí per als seus associats a partir del final del 1923 o a través de l’esmentada secció de La Terra. Lluís Companys, Fèlix Duran i Cañameras i Pere Estartús foren els advocats que en un primer moment prestaren aquest servei. Destinaren, respectivament, dues, tres i quatre hores a la setmana a atendre els socis rabassaires sobre tot el que tingués relació amb els contractes de conreu (rabassa morta, arrendament, parceria, censos) o algunes derivacions socials d’aquests contractes o tractes en general amb els propietaris. Les consultes a aquests advocats també es podien fer a través del secretari general del sindicat, el qual podia rebre els pagesos diàriament. En aquest cas, es responia a través de La Terra o per carta, sempre que s’abonés prèviament l’import del segell. La idea de la constitució d’un consultori jurídic gratuït hi fou des del mateix naixement de la Unió. Almenys així ho va exposar Companys en el míting rabassaire de maig del 1922 a Sant Sadurní. Quan Duran i Cañameras abandonà el sindicat a mitjan 1924, es quedaren sols com a advocats Companys i Estartús, fins que, entre el 1927 i el 1928, s’afegí a l’equip jurídic rabassaire Josep Picó, del qual ja s’ha dit que era secretari de Companys en el seu despatx.
La lluita per una legislació favorable
L’altra gran tasca, paral·lela a la d’advocat, que ocupà molt de temps i esforços tant a Lluís Companys com a la Unió al llarg de la dècada dels vint fou la d’aconseguir una llei de reforma agrària o, com a mínim, unes modificacions en la legislació vigent que milloressin les condicions laborals i contractuals de tots els cultivadors de la terra. Per a aquesta feina Companys també comptava, almenys fins al setembre del 1923, amb una condició professional òptima: la de diputat al Congrés de Madrid. I en aquest cas sí que fou l’únic dirigent de la Unió que ostentà aquest càrrec, la qual cosa el consolidà com a líder indiscutible del sindicat.
Ja s’ha dit que Companys, com tot el republicanisme de l’època, mai no perdé l’esperança en les possibilitats legisladores dels poders públics. Precisament un dels polítics republicans que es considera que va col·laborar més decisivament a col·locar la primera pedra de la Unió, Francesc Layret —probablement el principal mestre i orientador de Lluís Companys fins al seu traspàs el 1920—, tingué una fe cega en el poder de la llei, malgrat el radicalisme polític i sindical que abraçà els darrers anys de la seva vida. L’escriptor i polític Pere Coromines digué d’ell que «Gumersindo de Azcárate i Francisco Giner de los Ríos li havien emmotllat el pensament en la seva escola jurídica. Tots els problemes socials trobaven la seva fórmula en el concepte i en l’acció de l’Estat. Res no era impossible en religió, en sobirania, en organització social si podia entrar en la forma limitada d’una llei» («La Campana de Gràcia», 30/X/1929). És el mateix legalisme que traspuà sempre la Unió de Rabassaires de Lluís Companys i que s’emmotllà perfectament al reformisme social que, malgrat tot, governà bona part de les opcions polítiques i sindicals de l’Espanya del primer terç del segle XX.
És cert que dins la primera Unió, com en el mateix Companys, hi hagué un fort component de republicanisme obrerista que tenia motius suficients de desconfiança en el règim de la Restauració —i més després de l’experiència del trienni bolxevic (1918-20) i de la duríssima repressió de 1920-21 que el mateix Companys sofrí—. Era una desconfiança molt pròxima a l’aprensió que sentien anarquistes i anarcosindicalistes envers aquest règim i envers la possibilitat d’aconseguir lleis favorables mitjançant la política. Fou, de fet, una dosi de desconfiança que, sostinguda pels sectors més radicals del sindicat, no desaparegué mai dins la Unió, ni en temps de la Segona República. Però els reformistes i els legalistes, encapçalats pel mateix Companys, s’acabaren imposant dins aquesta organització rabassaire. La tradició de lluita reformista rabassaire per modificar la legislació era ja quasi centenària el 1922. I d’alguna manera el legalisme de la Unió i de Companys estava molt relacionat amb l’intervencionisme estatal per a la correcció de desigualtats socials i la protecció dels treballadors que reclamaven els republicans «socialistes» en la seva polèmica amb els republicans «individualistes», a mitjan segle XIX.
Tot i que el programa inicial defensat per la Unió de Rabassaires també entrava dins els límits del reformisme agrarista del primer terç de segle de respecte a la petita propietat familiar, era força radical. Pretenia ser aplicable arreu d’Espanya i centrava la seva atenció fonamentalment en els arrendataris i parcers. La mesura i l’objectiu principal del programa eren convertir automàticament tots els contractes de conreu —parceries, rabassa morta, arrendament, etc.— de vinyes o d’altres arbustos i d’arbres fruiters en emfiteusis —és a dir, a perpetuïtat— i amb dret a redimir-los, pagant una indemnització als propietaris. Era una mesura que ja havia estat assumida per Layret i per la Comissió de Rabassaires de Sabadell i comarca que aquest orientava. Companys, en prendre el relleu de la direcció de la Comissió, també va assumir-ne el programa, tot i que ell mateix intentà moderar-lo a mesura que avançava la dècada. La carta possibilista per la qual apostaren Companys i la Unió durant la mateixa Dictadura l’obligà a fer-hi importants modificacions.
La feina sindical i política que Companys i els seus col·laboradors van dur a terme per pressionar els diferents governs que se succeïren del 1922 al 1930 no s’aturà pràcticament mai: viatges a Madrid, reunions amb ministres, cartes i telegrames al Govern, cartes a l’opinió pública a través de la premsa, participació en informacions públiques sobre el problema agrari... El fet que tant el Govern de concentració liberal reformista de 1922-23 com els governs de la Dictadura es comprometessin a atendre el problema social agrari amb la ferma voluntat d’anar més enllà del que havien fet els seus antecessors va mantenir enceses sempre les esperances de la Unió. I va provocar que aquesta no cessés en l’afany reivindicatiu.
La primera envestida contra companys dins la Unió: 1922-1923
Lluís Companys havia promès pràcticament des de l’inici de la campanya de fundació del sindicat a l’abril del 1922, com s’ha vist, la pròxima formació d’un govern de concentració liberal. Aquest govern, segons creien els líders rabassaires, havia d’aprovar una reforma agrària que satisfés les seves demandes. Almenys aquestes eren les promeses dels elements més destacats de la Izquierda Liberal, com ara Santiago Alba o Joaquín Chapaprieta, i del Partit Reformista, com Melquíades Álvarez. No eren pocs els que s’havien format esperances amb aquest futur govern. La sola presència d’un govern de concentració liberal feia esperar a tothom que les coses a Espanya podrien seguir un ritme diferent.
Ben aviat, també Companys i la Unió tingueren motius per mostrar-se realment optimistes. Poques setmanes després del jurament del Govern liberal reformista al final del 1922, algunes societats locals rabassaires reberen telegrames procedents d’un dels ministeris del nou govern amb les promeses següents: «[...] la transformación del régimen jurídico de la propiedad inmueble forma parte integrante del programa del Gobierno de la concentración. Pueden ustedes y los asociados de ese Centro tener la seguridad que oportunamente será presentado al Parlamento un proyecto de ley que responde a aquel imperativo de justicia y de convivencia pública» («Democracia», 5/I/1923). També el mateix Alba, com a ministre d’Estat, envià un telegrama saludant el congrés de la Unió del 6 de gener de 1923 en què prometia la modificació del règim de la propietat immoble. Els dirigents rabassaires, encapçalats per Companys, pogueren sentir de paraula aquelles promeses quan, al final de febrer del 1923, viatjaren a Madrid per entrevistar-se amb el cap de Govern Manuel García Prieto i amb els ministres Chapaprieta, el comte de Romanones i José Manuel Pedregal i Alba, que ocupaven les carteres de Treball, Gràcia i Justícia, Hisenda i Estat, respectivament. Segons La Terra, a través d’aquestes entrevistes, el Govern oferí «la seguritat plena i alguns ministres van dir fins la paraula d’honor de presentar al Congrés pròxim un projecte de llei per a remeiar la situació dels rabassaires, aparcers i demés cultivadors de la terra» (La Terra, 15/III/1923). Alba va indicar a la comissió rabassaire traslladada a Madrid que si el ministre de Gràcia i Justícia no presentava cap projecte, ho faria el seu amic Chapaprieta, ministre de Treball.
Certament, aquest últim ministre, amb qui també s’entrevistà la comissió presidida per Companys —i a la qual curiosament s’afegí el seu germà Josep—, demostrà molt bona predisposició a legislar favorablement als rabassaires. El 19 de desembre de 1922, només dotze dies després d’haver començat a exercir com a ministre de Treball, Joaquín Chapapietra disposà —a través d’una reial ordre— que l’Institut de Reformes Socials estudiés un «anteproyecto de Ley que determine los preceptos que hayan de regular los contratos y relaciones jurídicas que se deriven de la rabassa morta» (Instituto de Reformas Sociales, 1923: La rabassa morta...: 78). Amb aquest objectiu començà a demanar informes a institucions i entitats afectades i coneixedores de la problemàtica. Tant la Unió com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre foren algunes d’aquestes entitats.
Però Companys i els dirigents de la Unió reberen amb molta fredor l’ordre del ministre de Treball. Creien que la solució del problema social agrari només podia partir del Ministeri de Gràcia i Justícia, l’únic amb capacitat per a modificar el Codi Civil. Companys estava convençut que les reformes que la Unió demanava tan sols podien ser acceptades si es modificaven els apartats dedicats a la propietat rústica i als contractes de conreu del Codi Civil. D’altra banda, el programa que havia aprovat la Unió en el congrés que celebrà al gener del 1923 no es limitava a parlar dels contractes de rabassa morta —tal com feia l’ordre de Chapaprieta—, sinó que pretenia convertir en emfitèutics tots els contractes de conreu de vinya i altres arbustos i arbres.
El problema era que si hi havia algun membre del Govern reticent a tota aspiració rabassaire era precisament el ministre de Gràcia i Justícia, el comte de Romanones. En aquell moment, aquest tenia molt bones relacions amb la Lliga Regionalista i era aquest partit el que amb més claredat s’oposava —tal com s’esdevingué durant la Segona República— des de Catalunya i també des de Madrid al programa de la Unió. Potser per això Companys i la comissió rabassaire van voler ser molt clars en l’entrevista que tingueren amb Romanones. Companys es dolgué davant d’aquest que fins aleshores cap governant no havia atès les reivindicacions rabassaires i que en aquest moment «si no [les] atenen anirem a la revolta». Romanones va contestar amb un: «Quite mecha, quite mecha...» (La Terra, 15/III/1923).
Tant el president de la Unió, Riera, com Companys manifestaren certa desconfiança en Romanones després de la reunió. Companys recordà la inquietud que els produïa el comte en una intervenció al Congrés dels Diputats el 21 de juny de 1923, en la qual reconegué que en la visita que féu al Govern al mes de febrer ja «manifesté mi recelo ante el Sr. Ministro de Gracia y Justícia porqué [...] [éste] marcó ciertas diferenciaciones con los demás hombres de la concentración liberal».
No obstant això, en principi, la Unió fou escoltada per aquest ministre. Quan Romanones obrí una informació sobre els foros gallecs a través d’una Reial Ordre de 13 de gener de 1923, Companys li demanà que la informació es fes extensiva també a la rabassa morta. Com a mesura de pressió, Companys ordenà que les societats locals rabassaires enviessin telegrames al ministre de Justícia «recordant que a Catalunya hi havia viu el problema de la rabassa» (La Terra, 15/II/1923). El Govern acceptà la demanda. De fet, aquesta ordre no es modificà en res ni s’amplià, sinó que l’únic que féu el Govern va ser considerar ja compresa la rabassa en l’apartat «a» de l’article segon, que deia exactament així: «Constitución y redención de foros o derechos reales análogos». Per tant, des del Ministeri s’havia considerat la rabassa morta com un dret real anàleg al foro, cosa que, en principi, satisféu bastant la Unió.
Però el refredament polític que es produí a partir de l’abril, quan el Govern començà a donar mostres de divergències internes, col·laborà a refermar l’escepticisme de la Unió. D’entrada, arran de l’anunci a mitjan febrer de les eleccions generals per al 29 d’abril, tots els projectes de llei pendents en aquell moment quedaren automàticament ajornats per a després dels comicis, quan es tornessin a obrir les Corts. D’altra banda, al principi d’abril havia dimitit l’únic ministre del Partit Reformista, Pedregal, per la impossibilitat de fer aprovar la llibertat de culte a causa de la pressió de l’Església. La majoria de partits i organitzacions d’esquerra, inclosa la Unió, veieren en el fracàs governamental reformista la més gran expressió de la incapacitat monàrquica per a assumir qualsevol reforma, per limitada que fos.
La moratòria que el Govern demanà amb motiu de les eleccions també significà un refredament de l’activitat política i sindical de la Unió per aconseguir una reforma agrària, per tal de centrar la seva atenció en els comicis de l’abril. Eren les primeres eleccions generals que se celebraven d’ençà de la constitució de la Unió, i Companys les considerà una bona oportunitat per a fer enfortir encara més el seu paper de diputat defensor del sindicalisme rabassaire, tant aconseguint ell mateix una rotunda victòria com fent entrar al Congrés altres diputats rabassaires que poguessin fer-li costat en la seva actuació política en l’àmbit social agrari. Companys fins va somiar amb la possibilitat de formar un grup parlamentari rabassaire presidit per ell mateix. I per això va fer comprometre al màxim la Unió en aquelles eleccions: arrencà del sindicat un acord segons el qual en els districtes de més implantació de la Unió es negociarien acords entre el sindicat i els candidats republicans.
Finalment, Companys, en nom de la Unió, aconseguí firmar acords amb Joan Ventosa i Roig, federal i cooperativista, al districte de Vilanova i la Geltrú; amb Pere Álvarez Gonzalvo, liberal albista —però amb el suport de bona part del republicanisme—, al de Sant Feliu de Llobregat, i amb el republicà Joan Casanovas i Maristany, al de Vilafranca. La Unió donà suport explícit a aquests candidats, per als quals demanà el vot dels seus associats. Òbviament amb qui més esforços abocà en la campanya fou amb Companys. Alguns dies abans de les eleccions un manifest signat per les societats locals adherides a la Unió deia: «Tots els delegats rabassaires de Catalunya us demanen que voteu a n’en Lluís Companys que és l’orientador de nostra campanya, el qui’ns ha posat en relació, ens ha unit i ens ha donat força. El conseguir lo que volem depèn en gran manera de que En Companys vagi al Congrés. Així ho hem de procurar per agraïment i per egoisme. Rabassaires de Sabadell: tots els cultivadors de Catalunya tenen la mirada posada en vosaltres, voteu a n’En Lluís Companys, el nostre defensor.» Fins i tot algunes societats rabassaires locals de fora del districte de Sabadell, com la de Rubí, llançaren algun manifest dirigit als electors del districte sabadellenc per tal que votessin Companys: «La Unió de Rebassaires de Catalunya [...], que no existiria de segur sense l’empenta organitzadora d’En Companys [...], té els ulls fits a Sabadell observant el gest de tots vosaltres, puig ella sap prou per experiència que del triomf o de l’enderrocament de la candidatura d’En Companys se’n treuran molts benifets o perjudicis, segons com sigui, per l’organització dels rabassaires.»
Malgrat la contundent victòria de Companys al districte de Sabadell, aquelles eleccions representaren el primer gran fracàs i un gran revés politicosindical per a la Unió. Excepte Companys, cap dels candidats als quals aquest sindicat donà suport no obtingué l’escó. Significativament, tots ells foren derrotats per candidats de la Lliga Regionalista. El Govern hagué de prendre nota a la força d’aquests resultats i ben aviat Companys, tot i que no era responsable de les decisions del Govern ni d’aquelles derrotes electorals, va haver de fer front a la primera envestida en contra seu dins del mateix sindicat.
Certament, aquella derrota de la majoria de candidats rabassaires va fer perdre les esperances polítiques de la Unió d’obtenir una llei de reforma agrària. A partir del mes de maig, ja no fou Companys sinó les bases rabassaires, encapçalades pel seu president Riera, les que demanaren al sindicat una posició ja en ferm davant del Govern si aquest no legislava al seu favor, que tindria com a manifestació primera deixar de pagar les parts als propietaris en la pròxima collita del mes de setembre. Malgrat les noves promeses del partit del Govern abans de les eleccions generals en una declaració oficial en què afirmava que «queremos llevar al campo la obra de redención del proletariado agrícola, mediante la transformación de la propiedad inmueble» («La Vanguardia», 7/IV/1923), al començament de juny —després d’haver guanyat les eleccions—, res no semblava indicar que aquesta reforma agrària formés part de les prioritats del nou Govern. D’altra banda, el mateix Companys, el dia 21 d’aquest mes, expressava indignat al Congrés dels Diputats que «ese proyecto [de reforma agrària] no lo veo venir, ni lo huelo, ni me parece que viene».
Demanant una posició de força, les bases rabassaires no feien més que exigir que es complís el que el mateix Companys ja havia deixat clar al congrés que la Unió celebrà el 6 de gener de 1923: «tolerància mentre els governants atenguin nostres demandes i la violència si no les atenen» («L’Avenir», 13/I/1923). Companys il·lustrà la seva idea afirmant contundentment: «Si el día llega requeriré vuestro concurso para que salgáis a la calle con las tijeras y la hoz, no para podar viñas, ni segar mieses, sino para podar y segar la gangrena de la nación española.» («El Diluvio», 7/I/1923). En el mateix Congrés —i segons la mateixa font—, fent seva la idea de Companys, tant Riera com Aragay s’expressaren en termes semblants. Riera digué que «estamos dispuestos a conseguir el mejoramiento de nuestra situación social, por las vías legales si es posible, y si no por los medios que fuesen». Per la seva banda Aragay afirmà també en un to amenaçador que «si era llegado el momento, en vez de la lira debe empeñarse la hoz». Aquest lema era constantment repetit en tots els mítings per tots els propagandistes rabassaires.
Per això, a la reunió del Comitè Central de la Unió el 17 de juny ja es discutí la possibilitat d’utilitzar la força en la pròxima collita. Riera i Josep Raventós, de Sant Sadurní, defensaren aquest sistema violent. En canvi, Companys, que tenia el suport incondicional dels polítics Aragay i Duran, demanà un any d’espera. És a dir, esperar a la collita del 1924. En el fons Companys havia utilitzat verbalment l’amenaça de la violència tant per a convèncer el Govern com per a satisfer els sectors sindicalistes de la Unió més radicals. Però ell no desitjava gens haver d’adoptar una posició de força i maldà per esgotar fins al final la via de la negociació política. Per això, a partir del juny del 1923, quan els sectors més proclius a anar a la revolta van començar a exigir-la, Companys i els seus col·laboradors republicans canviaren de discurs.
És significatiu que mentre que els que defensaren la revolta eren pagesos, els principals opositors eren els dirigents polítics del sindicat. En tot cas, l’assemblea de delegats que s’havia de celebrar el 29 de juliol tindria l’última paraula sobre aquest afer. Però Companys tenia més influència sobre tot el sindicat que el mateix president Riera, i malgrat que aquest i alguns delegats amb pes, com el de Sant Sadurní, es manifestaren partidaris de no pagar les parts el pròxim setembre, la posició de Companys s’imposà. Aquest envestí als qui no volien donar un any d’espera dient que: «Quienes más impacientes o desconfianzas tienen, si lo examinas bien, son siempre los menos dispuestos al sacrificio y los más serviles al propietario.» («El Diluvio», 31/VII/1923). En aquella assemblea, Riera presentà la dimissió amb caràcter irrevocable, al·legant «que les seves forces no li permeten servir com voldria un càrrec que segons ell s’ha fet molt feixuc des que la Unió ha emprès la gran volada». Malgrat la raó esgrimida, la dimissió devia tenir molt a veure amb el desacord amb Companys sobre la revolta de la pròxima collita. Finalment, la dimissió quedà per a ser cursada a l’assemblea següent; mentrestant, doncs, i a petició dels delegats, ell mateix continuaria en la presidència.
El sector sindicalista no acabà d’assumir de bon grat l’acord de posposar un any l’acció violenta. Jaume Font Marió, un dels propagandistes més radicals del sindicat, lamentà l’acord dient que «esperar es perder amigos» i que «se comprará un sillón para esperar descansadamente este año de tregua que se ha acordado dar» (La Terra, 11/VIII/1923). Josep Raventós digué en un míting a Pacs al final d’agost que «l’opinió entre els pagesos de Sant Sadurní era la d’anar ja a la resistència activa aquest setembre i que a Sant Sadurní no hi havia un sol esquirol» (La Terra, 1/IX/1923). Per part seva, Riera al mes d’agost firmà un article a La Terra» titulat ¿Conseguiremos mejoras?, en el qual exposà la seva posició favorable a anar a la revolta en la pròxima collita. Tot i que l’assemblea rabassaire ja havia adoptat un acord en aquest tema, Riera parlà encara del fet que «caso de ir a la rebeldía hemos de actuar de manera bien radical». El president rabassaire acabava dient que «si el gobierno no nos atiende ¿qué hay que hacer? Pues crear una organización fuerte para pedir nuestras mejoras y exigirlas violentamente con gritos y palos y acabar de una vez con todas las injusticias» (La Terra, 18/VIII/1923).
Realment hi havia predisposició per part d’un ampli sector de militants rabassaires a no pagar les parts aquell setembre perquè, a partir del juny —mes en què començà aquesta discussió—, Companys, Aragay i Ricart no van fer més que demanar paciència i fe: «els més impacients són els que menys capaços són de fer cap sacrifici [...]. Lo que nosaltres volem, o sia la redempció de la terra, no és cosa fàcil [...]. A Galícia fa molts anys, molts que lluiten» (La Terra, 28/VII/1923). Aragay escometia els impacients dient: «[...] com si la modificació del règim de la propietat es pogués improvisar, i com si l’organització de la pagesia espogués fer en quatre dies» (La Terra, 18/VIII/1923). Per part seva, Ricart demanà serenitat, argumentant que «els procediments de violència, els aldarulls per places i carrers ben poca cosa poden resoldre [...]. Si tenim serenitat, aconseguirem el més esplèndid triomf sobre els nostres enemics» («Democracia», 11/VIII/1923).
Companys també intentà convèncer les seves bases que encara era possible la via política. En l’assemblea del final de juliol d’aquell 1923 exposà encara la seva confiança enel Govern: «Jo crec que el govern presentarà un projectede llei. Però convé que l’apremiem.» («Democracia», 30/VI/1923). D’altra banda, afirmà que les minories republicana, socialista i radical del Congrés donarien suport a les seves demandes. També prometé «explanar una interpel·lació el mes d’octubre, així que s’obrin les corts» («El Diluvio», 31/VII/1923), i aconseguí que els delegats aprovessin la tramesa d’un telegrama als ministres d’Estat i de Justícia exigint que durant les vacances estudiessin un projecte de llei «relativo modificación régimen jurídico propiedad territorial, singularmente rabassa, aparcería» (La Terra, 4/VIII/1923) i que es discutís el primer dia que s’obrissin les Corts. S’acabava dient que «en esta confianza procuraremos detener impulsos malestar, evitando dolorosos conflictos actual cosecha vino» (La Terra, 11/VIII/1923).
El dia 2 d’agost, quatre dies després de l’assemblea de delegats de la Unió, Alba, com a ministre d’Estat, dirigí un telegrama al president de la Unió dient que el Ministeri de Treball havia presentat al Consell de Ministres un projecte de llei de reforma agrària. Al final d’agost, Companys feia enviar a totes les societats adherides a la Unió i als ajuntaments prorabassaires nous telegrames reclamant la «solución problema rabassa y arrendamientos». Però la dimissió al principi de setembre dels ministres més liberals del Govern, Chapapietra, Miguel Villanueva i Rafael Gasset, per desacord amb la política de l’executiu en la guerra del Marroc, acabà de deixar clar als sectors més sindicalistes i radicals de la Unió que la via política s’havia esgotat i quenomés una demostració de força podia fer reaccionar elGovern.
El desconcert polític i sindical que ocasionà el cop d’estat de Primo de Rivera el 13 de setembre esmorteí la crisi interna i la forta polèmica que sacsejà la Unió a l’estiu del 1923 i que estigué a punt de desmembrar el sindicat en dos sectors diferenciats. Fins la proposta de Riera de deixar el càrrec semblà oblidada definitivament.
Sense perdre mai l’esperança: 1923-1930
Malgrat la confusió i la desorientació inicials, la Dictadura de Primo de Rivera no significà cap parèntesi en la vida sindical de Lluís Companys i de la Unió de Rabassaires, ni tampoc una desmoralització o desesperació per als dirigents d’aquest sindicat quant al seu obsessiu objectiu d’aconseguir una llei de reforma agrària. Si bé Companys no pogué treballar per assolir aquest objectiu des del seu escó de diputat —fet que afectà molt en general l’activitat sindical de l’organització rabassaire—, la lluita per a fer realitat les constants promeses dels homes dels diferents governs fou intensa. En alguna ocasió, com al principi del 1928, fins s’estigué a punt d’aconseguir una llei de redempció de les terres cultivades a rabassa morta similar a la del 1934, sota la Segona República: la famosa Llei de Contractes de Conreu.
Davant la nova realitat política, doncs, continuà havent-hi per part del sindicat rabassaire, sempre amb el consentiment i sota la direcció de Lluís Companys, una clara aposta pel joc polític possibilista. És a dir, la Unió es mantingué sempre atenta i oberta al que podia oferir el nou règim amb relació a la legislació social agrària. Per això Companys redactà un document oficial que, d’alguna manera, havia de ser la posició oficial de la Unió davant la nova situació política, i que va ser aprovat en l’assemblea de delegats del mes de novembre del 1923. Segons el document, la Unió admetia la moratòria de tres mesos que el Govern es donà per a la moralització i l’ordenament de les funcions de l’Estat, tot esperant que, passat aquest termini, pogués prosseguir la seva campanya de mítings «y hacer uso de los medios legales que estén a su alcance para influenciar la opinión y al Gobierno en su favor». En el mateix document «se aplaude el buen deseo demostrado por el Directorio, con la creación de la Comisión para el fomento del crédito agrícola» i s’afirmà, tot intentant demostrar implícitament la necessitat d’una reforma agrària, que cap dels múltiples aspectes de la problemàtica rural no es podria resoldre «mientras se dejen en pie las bases fundamentales: propiedad municipal, sistema de tributación, concepto jurídico de la propiedad privada». Donà també un vot de confiança al Govern esperant-ne que impedís que els propietaris absentistes a partir d’aquell moment continuessin «disponiendo de todos los poderes y fuerzas» en les institucions públiques relacionades amb l’agricultura («El Diluvio», 13/XI/1923).
Companys, acompanyat de Duran i Cañameras i del delegat rabassaire de Sant Sadurní, Josep Raventós, presentà personalment l’escrit al nou governador civil de Barcelona, el general Carlos Losada. Segons La Terra (17/XI/1923), els visitants sortiren optimistes de la reunió i «tragueren la impressió que [amb el nou govern] no duraran les males passions del caciquisme dels propietaris». El general Losada, responent a les demandes de Companys, es comprometé a tallar qualsevol abús de força que poguessin fer les noves autoritats locals i a continuar permetent la celebració de reunions i mítings rabassaires. Amb la qual cosa la Unió reprengué a partir del mes de gener del 1924 les campanyes propagandístiques i d’organització, dirigides novament per Companys.
Aquesta represa coincidí amb l’anunci oficial del Govern —del principi del 1924— que es pretenia resoldre el problema foral. L’anunci es va concretar amb l’obertura d’una informació sobre aquest tema l’11 de març. Companys i la Unió reaccionaren immediatament demanant a totes les seves entitats adherides que enviessin telegrames al Govern per intentar convèncer-lo, tal com havia succeït exactament un any abans amb el Govern liberal reformista, que inclogués la rabassa morta en la informació oberta sobre els foros. I també novament Companys aconseguí que el Govern rebés en persona una comissió del sindicat rabassaire.
La comissió, que sortí de Barcelona el 28 de març, encapçalada per ell mateix i formada, a més, per Francesc Riera, Joan Bonastre i Pere Esmendia, lliurà personalment a Primo de Rivera un document en què s’exposava que «las mismas disposiciones que se han publicado en la Gaceta para la resolución del problema de los foros se hagan extensivas a la solución del problema agrario del resto de España». Seguidament s’explicava el programa bàsic de la Unió, el qual ja havia experimentat una petita evolució respecte del programa del congrés del gener del 1923. En aquesta ocasió ja sols es reclamava el dret de remissió per als contractes de rabassa, tot i que se seguia demanant la durada indefinida per a la resta de contractes. Aquest cop, però, la Unió no aconseguí que s’inclogués la rabassa en la informació sobre els foros, tot i que Primo de Rivera prometé personalment als comissionats rabassaires justícia i la publicació pròxima d’un codi rural que podria satisfer les aspiracions del sindicat. Però La Terra, en oferir la impressió final del viatge, deixà clar que la solució al problema rabassaire no semblava una cosa de quatre dies: «sentim verament no poder ser tan optimistes com el llegidor es mereix» (La Terra, 5/IV/1924).
Malgrat això, el mateix mes de març del 1924 el Govern tornava a despertar les esperances dels rabassaires anunciant oficialment el que ja havia avançat personalment Primo de Rivera a Companys i a la resta dels comissionats pagesos desplaçats a Madrid: l’estudi d’un codi rural, que hauria d’unificar tots els tipus de contracte d’arrendament per a tot Espanya establint unes rendes i uns terminis de durada dels contractes més favorables al pagès que els que hi havia fins aleshores. El 12 de maig de 1924 s’aprovà una reial ordre que creava una comissió perquè redactés el projecte d’aquest codi rural, alhora que obria una informació per facilitar-ne la redacció. Companys tornà a recomanar que es participés en la informació i la Unió i algunes de les seves entitats adherides, com la Societat de Rabassaires de Martorelles i el Sindicat Agrícola d’Arenys de Munt, procuraren trametre informes sobre el problema social agrari exposant la injustícia que representaven en aquell moment els contractes de rabassa i parceria.
Tanmateix, els treballs de la comissió que havia de redactar el projecte per al nou codi es començaren a alentir a partir de l’estiu del 1924. I tot i que al febrer del 1925 s’acordà activar els treballs de redacció i amb tal motiu la Unió envià un telegrama al Govern insistint en les seves reivindicacions, la redacció definitiva no arribà mai. L’estratègia d’algunes entitats de propietaris fou precisament frenar al màxim els treballs de la comissió. Certament, aquests aconseguiren que aquell 1925 fos un any de calma, una mena de parèntesi, en l’aspecte de la legislació social agrària. Companys i la Unió, a banda de continuar de manera persistent l’activitat propagandística de cap de setmana per les comarques rabassaires, poc més pogueren fer aquell any quant a pressionar el poder públic tret de publicar dos manifestos, molt probablement redactats per Companys, l’un al maig i l’altre al juliol. En el del maig s’insistia en la necessitat de la promulgació del promès codi rural i en el del juliol, després de parlar àmpliament de la injustícia que representava el contracte de rabassa morta segons les condicions que havien quedat fixades al Codi Civil del 1889, s’insistia que «es menester transformar el régimen jurídico que regula las relaciones sociales agrarias porque el actual es inicuo, absurdo y suicida [...]. Requerimos al Poder Público para que legisle por y para el país» («El Diluvio», 22/V/1925).
Sorprenentment per a tothom, i com si el Govern fes seus aquests requeriments, al principi del 1926 arribà una gran ofensiva legislativa en qüestió social agrària, que no agradà gens als propietaris. Al gener uns reials decrets del Ministeri d’Hisenda obligaven a la inscripció dels contractes d’arrendament de finques rústiques i a fer les declaracions dels valors de les finques rústiques i urbanes. Al febrer s’anuncià, molt probablement per influència de la tenaç i perseverant pressió de Companys i la Unió cap al Govern, l’obertura d’una informació sobre la rabassa morta. Al juny s’obrí una informació sobre arrendaments i el règim jurídic de la propietat. També al mateix mes arribà finalment la tan esperada Llei de redempció dels foros, la qual tancava, al cap de cent seixanta-tres anys, un període d’interinitat obert per Carles III el 1763, quan aquest rei suspengué els desnonaments i els augments de renda en haver finalitzat els contractes. I al juliol es creà la Direcció General d’Acció Social Agrària, que tenia per objectiu afavorir als parcers i arrendataris l’accés a la propietat.
Tanmateix, la major part d’aquesta legislació al final no fou més que paper mullat. Molt probablement, la pressió permanent prop del Govern de les associacions de propietaris hi tingué molt a veure. Ni Companys ni la Unió no pogueren fer res per contrarestar aquesta pressió. Ho intentaren al final de març del 1927 realitzant una demostració de força a Madrid, on desplaçaren més de quaranta delegats locals, encapçalats per Companys, Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. Les gestions del primer possibilitaren l’obtenció d’entrevistes dels representants d’aquesta nodrida comissió rabassaire amb els ministres de Treball, Gràcia i Justícia i Foment, Eduard Aunós, Galo Ponte i Conde de Guadalhorce, respectivament. També visitaren Antonio Goicoechea, un dels membres de la comissió per a la redacció del codi rural. Primo de Rivera no els pogué rebre per indisposició.
Les peticions dels delegats rabassaires, dirigits sempre per Companys, tenien relació amb el problema de la rabassa morta, especialment amb la duració del contracte, i amb la necessitat d’accelerar els treballs d’elaboració del codi rural promès. Tot i que sobre aquest codi tragueren la impressió que «va para largo» («El Diluvio», 7/IV/1927), Estartús assegurà que «salieron bastante bien impresionados de sus diferentes entrevistas para resolver su problema» («El Diluvio, 17/V/1927). «El Fructidor» (16/IV/1927) digué: «Nos felicitamos de la buena acogida que en Madrid han tenido y de lo atendidos que han estado en todo en todos conceptos.» El ministre de Treball prometé ocupar-se de l’assumpte sobre la rabassa morta, celebrant una reunió amb el ministre de Gràcia i Justícia per tal que tots dos es posessin d’acord abans d’informar el cap del Govern.
La Unió intentà augmentar la pressió que exercí en les entrevistes amb els ministres a través de la presentació de dos documents, redactats novament per Companys: l’un era una instància que presentaren al Govern en què reclamaven la solució al problema social agrari, firmada també per organitzacions de vinyaters de la Manxa, i l’altre era un manifest en el qual s’exposava un programa molt moderat i possibilista —el més moderat i possibilista que s’havia elaborat fins aleshores—. Demanava «fijar un límite a la renta de la tierra; prohibir los arrendamientos de un año [...] [y] considerarse la pequeña propiedad, la propiedad familiar, como instrumento de trabajo, liberándola de toda tributación y declarándola inembargable». D’altra banda s’estenia sobre el problema dels contractes de rabassa, denunciant els desnonaments de què eren objecte els rabassaires, demanava poder cobrar les millores fetes pel pagès al final del contracte i recordava que en l’informe que publicà l’Institut de Reformes Socials sobre el conflicte rabassaire els juristes recomanaven la restauració històrica de la rabassa morta afegint «que ya se sabe que es de origen enfitéutico». La Unió acabava prestant-se a seure a parlar amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i a col·laborar en la creació de comitès paritaris. La paraula «remissió» no apareixia en el manifest per enlloc («Agricultura», 20/IV/1927).
Les entrevistes amb els ministres i el lliurament dels documents no foren en va. Ja al mes d’abril la Junta d’Acció Social Agrària estudià en una reunió les propostes que presentaren Companys i la resta de la delegació rabassaire. I al principi del 1928 la Junta d’Acció Social Agrària aprovà gairebé per unanimitat, amb una sola abstenció, una ponència sobre la rabassa morta, la qual preveia el dret de remissió de les terres cultivades sota aquest contracte amb la indemnització corresponent als propietaris. Com a punt primer exigia que se suspengués «la tramitación de los deshaucios que se hayan incoado contra las personas que en Cataluña tengan plantadas de vides tierras que no sean de su propiedad, y que no se incoen nuevos procedimientos, salvo en el único caso de falta del pago en la renta» («Revista del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro», febrer del 1928). Encara que per a l’aprovació final del projecte —que a la fi mai no arribà— aquest hauria hagut de passar primer pel Consell de Ministres i probablement també per l’Assemblea Nacional —substitut del Parlament durant la Dictadura—, la notícia alarmà enormement els representants i els sindicats dels propietaris. Fou potser el més gran ensurt per als propietaris catalans més intransigents en tota la Dictadura. Per contra, Companys i la Unió acolliren el projecte molt satisfactòriament.
La defensa d’aquest projecte coincidí amb la represa de la campanya de mítings que pogué portar a terme el sindicat rabassaire entre el març i el maig d’aquell any 1928. En el primer míting, com sempre presidit per Companys i celebrat a Martorell el 18 de març, s’hi llegí i s’hi aprovà per unanimitat un telegrama que s’havia d’adreçar al Govern demanant que «se legisle en sentido de hacer imposible el despojo de que son víctimas los rabassaires y resuelva el problema de la rabassa». El president Riera digué en l’acte que «hay un estado de opinión favorable a nosotros, y creo que el Gobierno resolverá el problema» i Companys sentencià que «pronto vendrá una disposición del Gobierno que resuelva el problema de la rabassa. [...] No queremos discursos, sino leyes. Queremos reformas de transacción, y al margen de esta campaña hay unas mejoras que tienen que ser la continuidad de nuestra obra. Vuestro problema está planteado, ahora queremos soluciones moderadas y prácticas» («El Fructidor», 24/III/1928). Després del míting que se celebrà a l’abril a Vilafranca del Penedès també s’enviaren, per ordre de Companys, diversos telegrames al Govern demanant «solución problema rabassa morta». I en l’assemblea de delegats del 13 de maig s’acordà enviar una comissió a Madrid, que hauria d’encapçalar novament Companys, per continuar pressionant el Govern. Probablement, però, el viatge no es realitzà ja que al final de maig la Unió es veié obligada a suspendre tot acte públic a causa d’un enduriment de la política repressiva, almenys a la província de Barcelona.
També en aquell mes de maig Companys redactà un altre manifest en què s’exposava un nou programa per a la Unió que ja havia de ser el definitiu de la dècada: redempció de la rabassa morta segons les bases aprovades per la Junta d’Acció Social Agrària, fixació de vint anys com a termini mínim en els arrendaments, fixació d’un límit en la renda de la terra, consideració de la petita propietat com a instrument de treball eximint-la de tributs i declarant-la inembargable, dret al cobrament de millores a l’acabament del contracte, redimibilitat forçosa dels censos, adjudicació al domini públic de les terres descobertes que no haguessin estat declarades i legislació més favorable per als jornalers.
D’altra banda, el programa també interessava diversos aspectes de política agrària, com ara els transports, crèdit, ensenyament, suport tècnic, repoblació forestal i política hidràulica. Era un programa molt més moderat d’aquell inicial del 1923 en què es demanava el dret de remissió de totes les terres de planter cultivades amb contractes i de convertir aquests en contractes indefinits. El del 1928 fou un programa ja molt semblant al que elaborà el mateix Companys, juntament amb Aragay, Ventós i Joan Casanellas i Ibars, en la ponència sobre el problema agrari que s’aprovà en la Conferència d’Esquerres del 1931, que havia de donar lloc a la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Segons aquesta ponència, els contractes de rabassa serien considerats emfiteusis, encara que no es deia res de dret de remissió, i els arrendaments haurien de tenir una durada mínima de deu anys —en lloc de vint, segons deia el programa de la Unió del 1928.
A pesar de la bona voluntat de la Unió d’anar rebaixant les reivindicacions, el Govern acabà oblidant el projecte sobre rabassa morta de la Junta d’Acció Social Agrària. En aquest cas la pressió que rebé directament de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre fou determinant. I tanmateix, aprovà una Llei d’arrendaments rústics per Reial Decret el 21 de novembre de 1929, poques setmanes abans de la caiguda de Primo de Rivera. La llei s’havia començat a estudiar al final del 1928 i la Unió novament volgué participar en la negociació. Per això, entre el final de juliol i el principi d’agost, Companys encapçalà un altre cop una comissió de rabassaires que es traslladà a Madrid per entrevistar-se amb membres del Govern. Era ja el cinquè o sisè viatge —i probablement l’últim— que Companys feia a Madrid en nom de la Unió. La visita, però, com gairebé tota la resta, no fou del tot positiva si es considera el resultat final de la llei, ja que el text original, finalment, sofrí algunes retallades en la seva aprovació definitiva a través del Reial Decret de 21 de novembre. Aquesta llei tenia com a principal avantatge per als arrendataris el fet que establia un mínim d’anys en la duració dels contractes segons el tipus de cultius. Però els contractes signats amb anterioritat al reial decret quedaven exclosos dels beneficis que aportava aquest. El periòdic republicà de Terrassa «La Acción» (6/XII/1929) digué que amb la nova llei la Unió «obtiene el primer triunfo a favor de los payeses». Era, però, un triomf ben esquifit, després de tants esforços que Companys havia dirigit per aconseguir fer realitat totes les promeses i els projectes que des del mateix Govern s’havien fet.
D’altra banda, Companys i la Unió foren acusats d’haver fet un joc col·laboracionista amb el règim primoriverista a l’estil del que féu la UGT. Certament Companys i el sindicat rabassaire no varen limitar-se a demanar una legislació social agrària favorable. La Unió intentà, encara que sense èxit, que homes seus ocupessin càrrecs públics com a representants d’un organisme obrer agrari en institucions dependents de l’Estat, com ara la Junta Consultiva del Crèdit o la Junta d’Aranzels i Valoracions. I el mateix Companys no s’estigué de fer gestions personalment per aconseguir aquestes representacions. Per exemple, a l’abril del 1925 va visitar, juntament amb Pere Estartús, la Delegació Provincial del Servei Agronòmic per mirar d’assabentar-se sobre les possibilitats que la Unió estigués representada a la Junta Consultiva del Crèdit i sobre com s’haurien d’escollir els representants de l’esmentada Junta. En aquesta mateixa línia, també s’acusà la Unió i Companys que alguns directius rabassaires locals importants, militants o exmilitants del republicanisme radical lerrouxista, fins es van afiliar a la Unió Patriòtica —el partit del règim—, a fi d’obtenir regidories als seus ajuntaments. Aquest va ser el cas, per exemple, de Jaume Cortadella, un dels principals líders rabassaires de Martorell.
Tanmateix, el col·laboracionisme rabassaire i el de Companys no anaren mai més enllà del que exercí la UGT, i en tot cas mai la Unió com a tal no aconseguí cap lloc de representació pública durant el règim primoriverista. D’altra banda, els compromisos polítics de Companys i del mateix sindicat rabassaire en els últims temps de la Dictadura—sobretot a partir del final del 1929— per fer tombar aquest règim estan suficientment demostrats, com s’evidencia en altres capítols d’aquesta obra. En aquest període, Companys i la Unió, ja totalment desenganyats de la possibilitat que la Dictadura pogués resoldre el problema social agrari, decidiren centrar els seus esforços en la instauració de la República, considerant que només aquesta podia oferir justícia a les reivindicacions rabassaires. Per primer cop, d’ençà de la constitució de la Unió, Companys reconegué a les bases rabassaires que calia anteposar la lluita política a la sindical. Perquè només la victòria política podria portar victòries sindicals.
Identificació i distanciament de la unió amb Esquerra Republicana:1931-1933
Fou en aquest context que Companys decidí accentuar, si era possible, el caràcter polític i urbà de La Terra. El 8 de març de 1930, en encetar el periòdic una nova etapa, amb canvi de subtítol i la incorporació de nous col·laboradors, s’expressà explícitament la voluntat del seu director oficial —que durant tota la dècada fou Companys—: tot i ser «portaveu dels cultivadors del camp, [La Terra] ve a palesar el seu desig d’arribar al cor de la ciutat vital, per a fondre en ell els seus batecs [...]. La pagesia catalana ve a fer acte de presència entre llurs germans [de la ciutat] a l’hora del dreçament civil». Certament en aquesta nova etapa la revista pràcticament deixà de parlar del camp i es concentrà en la lluita política que es covava a la ciutat per aconseguir instaurar la República, tot passant a representar obertament el sector polític tant urbà com rural que encapçalava Companys en aquell moment i que s’acabà integrant el 1931 aEsquerra Republicana. Seguint la política d’unitat republicana o de front comú de tota l’esquerra per la qual treballaven Companys i els seus principals col·laboradors, La Terra es convertí pràcticament en una plataforma política més —semblant, encara que més modesta, a «L’Opinió»— que treballà per la unitat de l’esquerra amb l’objectiu d’aconseguir un règim democràtic.
Tot i que oficialment la Unió de Rabassaires quedà al marge del procés de formació d’ERC, el gruix de la clientela rabassaire, així com tots els seus principals dirigents, s’integraren dins aquest partit, seguint Companys. A banda dels ja esmentats Aragay i Riera, també ingressarien a ERC Ernest Ventós, Joan Casanovas, Fèlix Duran i Cañameras, Pere Estartús, Jaume Sellés i Figueres... Tots ells compartiren càrrecs importants dins les dues organitzacions —partit i sindicat—, i foren, doncs, els principals responsables, juntament amb Companys, dels estrets lligams que mantingueren les dues entitats, almenys fins el 1933. I, per tant, foren els responsables que ERC pogués tenir el suport politicosindical gairebé incondicional de la Unió fins pràcticament el 1933.
Perquè fins aquest any el grau d’identificació entre el partit i el sindicat arribà a un grau molt alt. En molts pobles, ambdues organitzacions s’arribaren a confondre, ja que eren les mateixes persones les que les formaven i dirigien. El sindicat va contribuir decisivament en els èxits electorals d’ERC. Durant aquests anys, els associats i dirigents rabassaires que es presentaren als diferents comicis municipals, autonòmics i generals ho feren sota les sigles d’ERC. Bona part dels municipis de les principals comarques rabassaires estigueren governats per associats de la Unió de Rabassaires que s’havien presentat a les llistes d’Esquerra. En les legislatives del 1931 sortiren elegits Aragay i Companys, i en les autonòmiques del 1932 el sindicat rabassaire introduí al Parlament català el seu president fins aleshores, Francesc Riera, i el vicepresident entre el 1924 i el 1926, Jaume Sellés. D’altra banda, ja s’ha dit que Companys, Aragay i Ventós havien estat els encarregats de redactar i fer aprovar el programa agrari d’ERC.
Sens dubte, el mateix creixement d’associats que entre el 1931 i el 1932 experimentaren sindicat i partit a l’escalf de la seva compenetració acabà propiciant-ne el distanciament. El sindicat rabassaire perdé la compacta cohesió interna, ben assegurada amb el lideratge de Companys, que l’havia distingit fins el 1931. A partir d’aquest any les tasques i els càrrecs polítics de molta responsabilitat que aquest hagué d’acceptar el feren anar renunciant progressivament a la direcció de la Unió. Dintre d’aquesta, i en el marc de la profunda radicalització proliticosindical general dels anys trenta, començaren a prendre cos i influència cada vegada més grans alguns corrents sindicals pròxims al Bloc Obrer i Camperol i a la Unió Socialista de Catalunya.
El moment clau de la ruptura d’Esquerra Republicana amb la Unió de Rabassaires fou el setembre del 1933, coincidint amb un conflicte que aquest sindicat mantingué amb el conseller d’Agricultura de la Generalitat, Pere Mies, d’ERC. Darrere el conflicte hi havia la clara radicalització de la Unió en un context que no afavorí gens els reformistes moderats. Una radicalització que consistí, entre altres coses, a recuperar el programa del 1923 i a declarar-se en assemblea plenària —precisament també al setembre del 1933— com a organització de classe i independent de tota força política. Encara en aquesta reunió, Companys hi intervingué, però només per dir que el sindicat ja era major d’edat i que com a tal havia de ser una organització independent. Tot seguit es retirà de l’assemblea, en un gest que donava autèntic valor a les seves paraules. El sindicat que ell havia fundat i tutelat fins llavors ja no el necessitava.
Així doncs, Companys perdé definitivament el control del principal instrument amb el qual havia treballat per recuperar la convivència de classes al camp català, que tant s’havia soscavat durant els anys del trienni bolxevic. Un nou trienni —el de 1936-39, més la dècada que el seguí— seria la manifestació més clara del nou trencament de la pau social a les vinyes catalanes. I Companys, paradoxes de la història, acabà essent una de les víctimes principals d’aquesta violenta ruptura.
Malgrat la seva retirada forçosa dels llocs de direcció de la Unió, a partir del 1933, Companys continuà essent molt respectat i valorat per la major part de les bases del sindicat rabassaire i per la pagesia catalana en general. No casualment, en les eleccions generals del novembre d’aquell any, celebrades tan sols dos mesos després d’aquella important assemblea rabassaire, Companys fou, de llarg —superant fins i tot Francesc Macià i els victoriosos candidats de la Lliga en aquells comicis—, el candidat més votat de Catalunya (151 664 vots). D’altra banda, el mateix portaveu de la Unió, La Terra, que ell havia fundat i dirigit almenys fins el 1931, volgué reconèixer els mèrits de Companys a favor de la Unió fent constar el seu nom com a «fundador» del periòdic en totes les portades de la publicació a partir del número del maig del 1935. I és que la defenestració de Companys com a directiu de la Unió no significà que abandonés o oblidés la problemàtica rabassaire. No fou casual que la tan anhelada Llei de Contractes de Conreu arribés justament quan ell accedí a la presidència de la Generalitat, a partir del 1934. La defensa d’aquesta llei i del món rabassaire en general hagueren de col·laborar decisivament en el seu molt arriscat i compromès posicionament enfront de l’Estat central en els fets de l’octubre del 1934 i que li costaren molts mesos d’empresonament i la pèrdua provisional del càrrec de president. La defensa del món obrer i camperol des de la seva joventut l’acabaren portant a la presó quinze cops comptant el del 1934 —i sense comptar el definitiu del 1940—. Una significativa dada curricular per a mesurar el compromís d’aquell home en la defensa de la justícia social i el benestar de les classes treballadores i pageses.