Un període d’incerteses personals i polítques (1923-1931)

Acabada el 1918 la Gran Guerra, de la qual Espanya, i molt especialment Catalunya, es va beneficiar en fornir de productes una Europa que matava i moria a les trinxeres de Flandes, va començar un període de crisi per al nostre país, incapaç d’adaptar-se a la pau, durant la qual el Vell Continent va recuperar, i modernitzar, la indústria civil després de quatre anys d’esforç bèl·lic. Els beneficis obtinguts en aquests anys de conflicte no van ser reinvertits, de manera que el món laboral no notà la bonança econòmica i començà a patir la crisi, reflectida en una creixent tensió social entre la patronal i els moviments sindicals arran de la Revolució Russa del febrer del 1917, primer, i la bolxevic al novembre, després.

El camí cap al cop d’estat de Primo de Rivera

A Barcelona, a la primeria de la dècada dels vint, començà l’anomenada època del pistolerisme (amb el pròleg de les vagues del 1917 i el 1919), en la qual patrons i obrers s’embrancaren en un conflicte terrorista, amb assassinats d’un i l’altre bàndols i en el qual les forces de l’ordre estaven més preocupades per donar suport a un dels bàndols, el de la burgesia capitalista, que no per restablir la pau social. En efecte, la intervenció de l’exèrcit aquarterat a la capital catalana a les ordres del general Severiano Martínez Anido va contribuir molt, amb l’aplicació de la Llei de Fugues, a acabar de crear un abisme entre les Forces Armades i el poble, un abisme que s’havia creat ja en temps de la Setmana Tràgica, al juliol del 1909, quan els soldats de quota que ja havien complert el servei militar es van negar a embarcar-se cap al Marroc des de Barcelona, arran de l’augment de les hostilitats al nord de l’Àfrica, que obligà el Govern Maura a cridar a files els reservistes.

Així, els exèrcits d’Espanya s’apartaven de manera definitiva del liberalisme que havien abraçat des dels temps de la guerra contra Napoleó, primer, i les lluites contra els carlins, després. La classe obrera, al seu torn, es malfiava dels uniformats, en una tensió que anà in crescendo fins a l’esclat final del juliol del 1936.

A la inestabilitat social i la crisi econòmica, s’hi sumà la decadència del sistema de la Restauració ideat per Antonio Cánovas del Castillo el 1876, durant la qual l’alternança pacífica dels dos grans partits d’àmbit nacional, el conservador i el liberal, anà desgastant-se a mesura que anaven desapareixent de l’escenari polític, per pures causes naturals (per bé que alguns caigueren assassinats, com José Canalejas Méndez el 1912), els estadistes que li havien imprès el seu caràcter durant la regència de Maria Cristina d’Àustria i la minoria d’edat d’Alfons XIII. Poc abans del cop d’estat militar el 1923, el sistema havia entrat en franca decadència.

És una prova d’aquest declivi la successió de governs efímers, anomenats «de salvació nacional», entre el 1919 i el 1923, amb una sèrie de sorolls de sabres de fons, fruit tant del descontentament amb la classe política com del sentiment de deshonor que va causar en l’Exèrcit la terrible desfeta d’Annual al juliol del 1921 contra les tribus rebels del Rif. En efecte, aquestes havien massacrat part d’un exèrcit mobilitzat en una ofensiva sense recursos i que fugí davant l’enemic a causa del mal avituallament, les pèssimes condicions dels soldats, la falta de comunicació i una imprudència temerària per part dels alts oficials que va fer-los menysprear les capacitats de l’enemic.

Fou aleshores quan començà a sonar el nom del general Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya —encara que no va ser l’únic candidat per a capitanejar el cop, es va acabar imposant per desgast dels altres—. El cirujano de hierro que reclamava José Ortega y Gasset (que es limità a expressar en veu alta el que molts pensaven en la intimitat) arribava per posar fi als mals del país i per recuperar l’estabilitat, encara que fos manu militari. Es tractava d’eliminar també la conflictivitat social a Catalunya i el sistema bipartidista que posava més pals a les rodes que no pas greixava l’eix que feia rodar el país, perquè, excepte per a uns pocs, la democràcia no era compatible amb la idiosincràsia nacional: la vella pell de brau no era un Regne Unit mediterrani, era un país encara arrelat en les tradicions caciquils i en la creença, fruit de l’analfabetisme, que havia de ser llum de Trento. I, principalment, es tractava de posar fi a la guerra del Marroc, que dessagnava les arques de l’Estat i la joventut d’Espanya.

Finalment, segur de la seva victòria, el general Primo de Rivera, fent el pas endavant que molts esperaven, donà el cop d’estat. Aprofitant que el Congrés estava tancat, el Govern de vacances i la Cort passant l’estiu a Sant Sebastià, el 13 de setembre de 1923 la guarnició de Barcelona es revoltà amb unes quantes hores d’antelació respecte del calendari previst. Aleshores, tot es precipità. El capità general va tallar qualsevol comunicació amb l’exterior i va fer pública la seva proclama dirigida al rei i al país, en la qual enumerava les causes que l’havien fet sortir al carrer (la guerra, el desordre públic, la incompetència dels polítics) i parlava del govern que volia formar, encara que afirmava que «no queremos ser ministros ni sentimos más ambición que la de servir a España».

I així va ser: pel Reial Decret de 15 de setembre, els components del Directori militar no tindrien adjudicació de carteres ni categoria de ministres i, segons assegurava el text, només volien la pau i el progrés del país. El dictador, emprant en el text de la proclama un llenguatge clarament patriòtic, presentava la seva solució com l’única que podia fer sortir la nació de l’anarquia, i oferia els seus serveis «al Rey, por si se digna aceptarlos», en una espècie de pols aparent amb la Corona, perquè en cap moment no semblà que es plantegés la possibilitat que Alfons XIII rebutgés els «serveis» dels militars per reconduir la situació. L’exemple de la marxa sobre Roma de Benito Mussolini i l’apatia de Víctor Manuel III a l’hora de lliurar el poder al líder del partit feixista estava clarament en la ment de tothom, i posteriorment el mateix Primo de Rivera confessà que la presa del poder pel polític italià li havia servit d’exemple.

La proclama contenia la declaració de l’estat de guerra a tota la IV Regió (és a dir, Catalunya), i ordenava la destitució dels càrrecs civils i la seva substitució pels uniformats (ordre que es veié confirmada per un ban promulgat algunes hores després: cada governador militar ocuparà el càrrec d’alcalde mentre no es legisli en un altre sentit). El text acabava amb visques a Espanya i al rei. El mal ja estava fet, ara només calia comprovar si tenia el ressò que s’esperaven.

Però, i l’opinió pública? Doncs feia com si res: a Madrid, un cop assabentats del que passava, els seus habitants van omplir les terrasses dels cafès com si fos un dia com qualsevol altre i, a Barcelona, malgrat la presència de l’Exèrcit al carrer, es feia vida normal. De fet, feia tant que es parlava del malestar entre les tropes i de possibles cops d’estat que quan realment se’n produí un ningú no se’n va sorprendre. Al contrari, més d’un, com el conegut ultradretà Víctor Pradera Larumbe, va exclamar un alleujat: «¡Ya era hora!» Així ho afirmava l’editorial de l’«Abc»: «El país ha recibido los acontecimientos de la última jornada con tranquilidad y expectación, es decir, que ni le contraría ni le entusiasma lo sucedido.»

Aquesta apatia era denunciada pels diaris de la Ciutat Comtal, que es queixaven del menyspreu amb què van ser tractades les autoritats cessades per l’Exèrcit, ja que ningú no va alçar la veu per defensar-les, quelcom normal si tenim en compte la poca simpatia que despertava una classe política aparentment incapaç de controlar els desastres de la guerra o la violència entre els sindicats i la patronal. El «Diari de Barcelona» es mostrà recelós dels esdeveniments: només si es posava fi al bandolerisme, l’anarquia i la guerra salvant l’honor de l’Exèrcit «habremos de considerar como providencial el golpe [...] dirigido por unos cuantos patriotas».

Cal observar que el diari es curava en salut: els colpistes eren «unos cuantos patriotas», i s’abstenia de jutjar el pronunciament fins que no es comprovés que Primo de Rivera complia la seva paraula. No en feia cap judici moral i, en canvi, li donava un vot de confiança, amb un xec en blanc que va ser subscrit per la majoria de la població, que a l’hora de la veritat preferí un executiu compost per militars que no pas per uns polítics que ja havien demostrat la seva incapacitat. En efecte, la repetició de noms al capdavant del Consell de Ministres no havia comportat avenços gaire substancials (el comte de Romanones, Antoni Maura i Montaner o Manuel García Prieto dirigiren el país diverses vegades, per posar només uns pocs exemples) i, d’altra banda, la inestabilitat dels governs comportava legislatures breus, la dissolució de les Corts poc després d’haver-se constituït i noves eleccions.

Molt més eufòric es presentava el rotatiu «El Sol», que afirmava que estava realment i contundentment a favor de l’actuació del capità general de Catalunya i de la benedicció d’Alfons XIII. Diu molt sobre la procedència de les adhesions que aquest diari (d’esquerra i defensor de les idees republicanes, que veié publicada la famosa frase d’Ortega y Gasset delenda est Monarchia a l’abril del 1931, en un article en el qual propugnava reconstruir l’Estat sota la forma republicana) fos un incondicional del moviment militar iniciat a Barcelona.

No en va, en una editorial del 1918 escrita arran de la victòria dels aliats a la Gran Guerra, ja anunciava que la democràcia era una perversió moral inaplicable a Espanya. De la mateixa manera, doncs, el sistema d’alternança dels partits liberal i conservador no havia de ser vist amb gaires millors ulls, ja que, a pesar de no ser una democràcia plena com les que es propugnaven a Europa en acabar la Primera Guerra Mundial, sí que garantia prou llibertats (almenys teòricament) per a tenir-lo mal considerat.

Part de la indiferència de la gent davant del cop d’estat es devia a la promesa del general rebel que s’estaria al poder un màxim de tres mesos i després restabliria la Constitució. A més, hi havia el convenciment que, tal com estaven les coses, pitjor no podien anar: fet i fet, des del regnat d’Isabel II que els militars no intervenien en política (excepte el general Manuel Pavía de Alburquerque, que ho féu per dissoldre les Corts el 1874, i Arsenio Martínez de Campos y Antón, l’any següent, per a proclamar Alfons XII rei d’Espanya). L’aparent honradesa del dictador va fer que la gent perdés part de la por. De fet, ja estava bé que vingués algú a posar ordre.

Les mirades es van posar en el Govern, presidit per Manuel García Prieto, marquès d’Alhucemes (al poder des del desembre de l’any anterior), que no va fer cap moviment per parar els peus al capità general de Catalunya, els actes del qual foren ben vistos per la societat. El Govern, doncs, donà una pèssima imatge de desunió i fins i tot de deserció (Santiago Alba, ministre d’Estat i futur president de les Corts de la República, s’exilià a França poc després de parlar sobre els successos de Barcelona amb el sobirà). García Prieto es limità a enviar un telegrama al rei, que encara era a Sant Sebastià, explicant-li la situació, però no ordenà la detenció dels conjurats ni els impedí sortir de les casernes on estaven aquarterats.

S’ha parlat molt sobre la hipotètica complicitat d’Alfons XIII amb els militars, però la veritat és que aquesta fama és força infundada, ja que no n’hi ha fets demostrats. Part de la culpa la tingué, innegablement, la Corona, que va haver de compartir-la, però, amb la majoria dels seus súbdits, que aplaudiren l’acció del marquès d’Estella. Intel·lectuals com Miguel de Unamuno, polítics com Alejandro Lerroux i escriptors tan poc amics de la institució monàrquica com el valencià Vicent Blasco i Ibáñez, com també partits d’esquerra com el PSOE i els catalanistes de la Lliga Regionalista, estaven convençuts que, fins a un cert punt, i gràcies a la seva estada a la Capitania del passeig de Colom, el general Primo de Rivera compartia, o si més no entenia, els punts de vista del catalanisme moderat i conservador: no en va el general presumia que coneixia força bé la realitat catalana.

Pel que respecta als sindicats, van escriure en contra del moviment, entre altres coses perquè les classes treballadores mai no havien esperat res de bo de l’exèrcit, el qual era el que tradicionalment dissolia les manifestacions a cops de sabre i trets de fusell, i tampoc no feia pas tant de la Setmana Tràgica. D’aquesta manera, es feia una crida des de les publicacions del món obrer a «no prestar aliento a esta insurrección», amb paraules d’un setmanari anarquista, però va ser obvi que el proletariat no es va mobilitzar contra Primo de Rivera de manera prou efectiva i que mai no va constituir, almenys en els delicats moments posteriors al cop, un enemic poderós.

Tot plegat ajudà que la futura Dictadura no fos gaire dura amb el proletariat (o no més que amb les altres classes socials), fins al punt que el Directori potencià una política pseudosindicalista (en què els sindicats eren tutelats per l’Estat), clarament inspirada en la Itàlia feixista i els seus Fori Sociali del Lavoro.

La reacció de Lluís Companys

Aquesta era la convulsa situació en què es va trobar Lluís Companys al setembre del 1923, quan tenia quaranta-un anys. Contràriament a altres personatges i partits, els quals, cal recordar, van optar pel possibilisme durant la Dictadura (com la Lliga Regionalista o la Mancomunitat, el president de la qual, Josep Puig i Cadafalch, va acomiadar a l’estació Primo de Rivera quan aquest agafava el tren cap a Madrid en ser cridat a consultes pel rei, ignorant Puig i Cadafalch que la institució que presidia seria suaument ofegada al cap d’un parell d’anys pel mateix que des de la plataforma del vagó feia promeses de respectar la política de la Lliga cridant visques a Catalunya), des del primer moment s’hi va oposar amb tota la resolució de la qual va ser capaç.

Companys estava convençut que allò que començava no seria una simple interrupció de la normalitat democràtica, un coup de force sense gaires conseqüències, sinó el principi del fi del règim de la Restauració, els símptomes de descomposició del qual ja feia temps que es feien notar: com va dir ell mateix a un amic, amb un cert sentit profètic, «[...] no serà un simple procés, espontani i apacible, sinó complicat, llarg i violent el renéixer a la vida de la llibertat».

Caldria sang, suor i llàgrimes per a recuperar la llibertat segrestada il·legítimament pels sabres, llibertat que forçosament havia d’anar lligada a l’adveniment d’un sistema no monàrquic: «Per aconseguir-la [la llibertat] haurem de donar el pit i tot el que faci falta per establir la República.» (Poblet, 1978).

És més, en unes declaracions fetes a «L’Avenir» nou dies més tard del cop, el 22 de setembre de 1923, augurava que era molt possible que al final els obrers fessin amb la Dictadura el que aquesta havia dit que faria amb l’antiga classe dirigent de la Restauració: desplaçar-la. Tota una declaració d’intencions, perquè ja s’ha vist que si hi va haver un sector que no va suposar un obstacle en la creació del Directori va ser la classe obrera, en la qual, malgrat tot, Companys dipositava esperances d’una certa regeneració, barrejades amb l’idealisme catalanista. Però les seves esperances havien de veure’s frustrades, ja que el Directori s’extingí per desgast intern més que sota una pressió externa.

El problema era que tots els grups d’opositors a la Dictadura eren contraris a la Monarquia i a Alfons XIII, però segons diu Ángel Ossorio y Gallardo (1976), cap no s’atrevia realment a propugnar la República, perquè aquest mot s’associava, des del tombant de segle, al populista i demagògic Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, que no es caracteritzava precisament ni pel joc net ni per la incorruptibilitat dels seus caps. Va ser, doncs, una evolució lenta la que conduí a un canvi de règim, el qual havia de ser vist com un procés net i transparent que menés no a una República oligàrquica, a una simple adaptació de la Restauració sense monarquia, sinó a una forma de govern democràtica i autènticament lliure.

La presència de l’antic Emperador del Paral·lel i el seu Partit Radical en el bloc republicà portà l’Acció Catalana d’Antoni Rovira i Virgili a negar-se a participar en una unió d’esquerra de tots els grups polítics contraris al sistema: cal no oblidar que els afiliats al radicalisme lerrouxista s’autoanomenaven amb el terme poc tranquil·litzador de jóvenes bárbaros.

La comprensible decisió d’Acció Catalana, presa per allunyar-se de la contaminació demagògica i populista que el nom de Lerroux semblava propagar, es contradiu amb les declaracions fetes per Marcel·lí Domingo i Sanjuán al diari catalanista de Valls «Prometheus» el 25 de gener de 1930 (l’any anterior a la proclamació de la República aparegueren arreu de Catalunya molts diaris i revistes d’inspiració esquerrana, catalanistes i d’ideologia republicana), és a dir, pocs dies abans de la dimissió del general Primo de Rivera i set mesos abans del pacte de Sant Sebastià: «Les esquerres s’han d’organitzar no per estar a l’oposició, sinó per obtenir el poder.»

Aquestes declaracions en principi contradiuen la posició assumida pel mateix Domingo poc temps després, quan es mostrava contrari a la participació del bloc antidinàstic —format per republicans, socialistes i catalanistes—, en les eleccions convocades pel Govern Berenguer (les quals no se celebraren i foren novament convocades per l’executiu presidit per l’almirall Juan Bautista Aznar). La raó adduïda era que, a part del fet que caldria impulsar una europeïtzació de l’Estat per a garantir a la ciutadania la transparència en les eleccions (cal no oblidar que tothom, i sobretot una part de la classe política, pensava que Espanya estava molt lluny de ser una democràcia comparable a les europees), uns comicis sobre els quals pesava el fantasma del caciquisme probablement donarien la victòria als partits monàrquics. Els socialistes, en canvi, propugnaven la participació en les eleccions, per aprofitar-les com a plataforma per fer sentir les seves reivindicacions: calia preparar el poble —comptant-hi tant la gent del carrer com el Parlament— per a l’adveniment de la República.

I aquest era un argument d’un cert pes, perquè, malgrat que les Corts del 1921 eren monàrquiques, els diputats de l’oposició pogueren exigir responsabilitats pel desastre d’Annual i forçar la creació d’una comissió parlamentària —de la qual sorgí l’expedient Picasso— per analitzar el comportament de la tropa i l’alt comandament que menà a la greu derrota i saber qui n’era el culpable últim. Tot i no ser socialista, Lluís Companys fou favorable a la participació en les eleccions com una manera d’obtenir uns espais i una tribuna per exposar queixes, perquè en aquella època el silenci equivalia a la desaparició política del grup que no es feia sentir.

El nou règim implantat a Espanya representà deixar enrere moltes coses. Naturalment, la Restauració, la decadència de la qual els darrers anys era evident per a tot aquell que la volgués veure: quedava lluny l’alternança pacífica entre els partits durant el regnat d’Alfons XII i la regència de Maria Cristina.

Però també la relació que hi havia fins aleshores entre la societat civil i l’anomenada família militar, així com la possibilitat de plantejar reivindicacions catalanistes: fins el 1923, tot i algunes excepcions i l’existència de petits grupúscols, el catalanisme, o almenys els corrents majoritaris, estava encarrilat a la via més o menys conservadora (o no revolucionària, si es prefereix), allunyada de les brusquedats que comporten les revoltes i partidària de la integració dins el joc polític a través de partits com la Lliga Regionalista. I cal no oblidar que en els anys que seguiren la Gran Guerra (el 1918 i el 1919), els partits de filiació catalana havien redactat una proposta d’Estatut d’Autonomia que van presentar a les Corts a Madrid —per bé que aquestes el van vetar—, per intentar encaixar aquella Catalunya emprenedora en una Espanya encara eminentment agrària i tradicional.

La Dictadura de Primo de Rivera, però, encengué els ànims de molts pel que va significar de prohibició dels símbols propis de Catalunya (llengua i bandera), considerats sospitosos des de Madrid pel fet diferencial que implicaven: el regionalisme era sinònim, des de l’òptica militar, de separatisme i negació d’Espanya, de manera que havia de ser combatut. I la Corona no ajudava gaire a tranquil·litzar els ànims: Alfons XIII, en un discurs a Barcelona, afirmà que ell era el descendent de Felip V.

D’aquí ve que, durant els set anys de govern del Directori, anés augmentant el nombre de partidaris no tant ja del regionalisme com s’entenia fins aleshores (Solidaritat Catalana, Mancomunitat i autonomia) com d’un catalanisme més combatiu, partidari de la República com a alternativa a una Monarquia que negava als catalans uns drets inalienables com a poble.

Cal recordar que el Partit Republicà Català de Companys i Marcel·lí Domingo havia sorgit a l’esquerra de la Lliga i que el fracàs del projecte d’Estatut presentat pels parlamentaris catalans el 1919 decebé fins i tot Francesc Cambó. El mestre de la política possibilista de l’època arribà a exclamar que després de tants segles lluitant en defensa dels altres, a Catalunya li havia arribat el moment de lluitar a favor d’ella mateixa. Ja no es podia esperar que la salvació vingués de fora, calia anar-la a buscar.

A propòsit d’aquesta vacil·lació de Cambó entre fer política des de la perifèria reclamant més llibertat de moviments o fer-la des de l’interior del sistema acceptant carteres ministerials, el diputat Niceto Alcalá-Zamora y Torres (aleshores antic ministre de la Guerra i lluny de l’opció republicana) digué al polític català en una sessió de les Corts una frase que va fer fortuna i que retratava la crisi política que vivia Cambó: «Su Señoría no puede ser el Bolívar de Cataluña y el Bismarck de España. Será necesario que Su Señoría escoja entre uno u otro.»

A més, aparegué en escena el corrent ideològic favorable a la voluntat independentista, que invocava el dret d’autodeterminació wilsoniana sobre el qual s’havia bastit el tractat de Versalles. Una Catalunya separada d’Espanya i inclosa en l’anomenat concert de les nacions podria realitzar-se i trobar el propi lloc sota el sol. Convé recordar que fou durant els anys vint que es fundaren partits com Estat Català i que es realitzaren cops d’efecte, com es veurà més endavant, contra la Dictadura, des d’atemptats fins a intents insurreccionals.

Al contrari que per a altres polítics significats, catalans o no, la proclamació del Directori no dugué a l’exili el futur president de la Generalitat, que mostrà un cop més que les dificultats no eren motiu suficient per a doblegar la seva voluntat de treballar per Catalunya. A més, tal com marxaven les coses, la situació no presentava més perill que en els temps, no tan remots, de lluita sindical amb el seu amic Francesc Layret, en què els empresonaments i les persecucions estaven a l’ordre del dia, potser amb l’única diferència que ara no es corria el risc de caure assassinat pel carrer.

En qualsevol cas, el gest de quedar-se a Catalunya l’honora, perquè encara que obeís a una actitud de dignitat senatorial ofesa, emprendre el camí de l’exili era la decisió més fàcil. Així, sense creuar els Pirineus, Companys podria estar més atent a la realitat política i podria copsar els canvis si bufaven vents nous en lloc d’esperar a llegir les novetats del país en un diari arribat amb uns quants dies de retard, assegut en un cafè de París i envoltat d’exiliats igualment mal informats.

Lluís Companys, després dels fets del 13 de setembre, es quedà a Barcelona per poder treballar més a prop de la realitat catalana, perquè per bé que la Dictadura dificultà l’activitat política contrària a la seva ideologia, al principi no la impedí del tot. Així, Companys pogué consagrar-se a les seves tasques com a líder de la Unió de Rabassaires, al capdavant de la qual anà a Madrid el 27 de març de 1924 per exposar les queixes de la pagesia al Govern.

Aquesta permissivitat, que podria resultar sorprenent tenint en compte que la Dictadura ja estava plenament establerta a Espanya, s’explica perquè la Unió era eminentment apolítica (a l’hora de les eleccions es limitava a recomanar als seus afiliats quin partit i quins noms afavoririen més la seva causa si eren escollits, en lloc de presentar candidatura pròpia), i el règim la va tolerar com a portaveu de la gent del camp més que no pas com un partit tradicional.

L’audiència que el dictador concedí als representants de la pagesia amb Companys al capdavant coincidí amb la publicació d’unes disposicions governamentals relatives als foros de Galícia, que presentaven un problema similar a la rabassa. Així, aprofitaren l’avinentesa per plantejar al Directori que s’apliqués una solució similar a Catalunya; lliuraren un memoràndum al general Primo de Rivera, en el qual demanaven la solució del problema de la rabassa morta, els parcers, l’arrendament i els jornalers, i sol·licitaven crèdits per als treballadors que volguessin quedar-se la terra que havien estat treballant i que cada any rebessin els interessos del capital deixat, més una part en concepte d’amortització. D’aquesta manera, «[…] la paz volverá a presidir los pueblos y caseríos, las viñas y las huertas reverdecerán más ufanas, se enriquecerá la economía pública y se habrán puesto las bases firmes del resurgimiento nacional» (Poblet, 1978).

En lliurar el document, Lluís Companys deixà ben clar que la comissió que presidia no era un grup de malcontents sinó una representació d’una organització disposada a treballar pel benestar dels pagesos; a més, recalcà que a Espanya els governants no havien estat mai gaire atents al problema de la terra (no s’ha d’oblidar que l’il·lustrat Jovellanos, ja en temps de Carles III i Carles IV, havia proposat una llei de reforma agrària que no va veure mai la llum) ni al patiment dels que la treballaven, cosa que abocava els pagesos a emigrar i abandonar els camps. I era obvi que amb gairebé el 90% del PIB obtingut del sector primari, Espanya no es podia permetre veure com els pagesos buidaven els camps per anar a buscar a l’estranger les oportunitats que el propi país els negava.

El president del Directori va respondre que ho tindria en compte i que nomenaria un comitè per avaluar el problema. Però malgrat que aquest fou constituït, no se solucionà res, de manera que la Unió de Rabassaires va haver de seguir fent campanya per les seves reivindicacions a través de discursos, articles, conferències i fins i tot una obra teatral d’Amadeu Aragay i Davi, un dels prohoms de la futura Esquerra Republicana, Terra nostra, estrenada a Terrassa a mitjan mes d’abril del 1926 amb gran èxit de crítica i públic. El mateix Companys, en un article a «La Terra», lloava l’obra, l’autor i el contingut, i sostenia que era un perfecte retrat de la trista realitat rural del país.

Serveixi la reivindicació de la millora dels drets de la pagesia per a comprovar quines eren les prioritats de Companys: primer, la defensa dels interessos del poble. Després, la política. Una jerarquia que l’antic diputat a Corts per Sabadell sempre respectà.

La lluita contra el Directori

Però que Companys no hagués emprès des del mateix setembre del 1923 el camí de l’exili no implicava que no estigués en contacte amb els líders que sí que van optar per marxar de Catalunya quan el general Primo de Rivera pujà al poder. A més, assistia a reunions i trobades més o menys clandestines en domicilis particulars o llocs públics com els cafès, entre els quals la cafeteria Gertz, a la ronda de la Universitat de Barcelona (als soterranis de la qual es realitzaren nombroses tertúlies polítiques contràries al règim), amb altres conspiradors.

Sempre atent a qualsevol imprevist, fugint de les autoritats, amagant-se, i fins i tot canviant constantment de domicili, Companys era vigilat i perseguit per la policia espanyola, que el considerava sospitós pel seu catalanisme (com ja s’ha vist, des del primer moment un dels enemics a batre del Directori, adversari acèrrim del separatisme) i pel seu passat com a representant sindical, amic com fou de Francesc Layret en els anys del pistolerisme, abans que aquest caigués abatut tràgicament —i el drama del qual va ser que creia que podria «encarrilar en un sentit polític i idealista les forces dels Sindicats» (Antoni Rovira i Virgili, 1969), en una època en què la «propaganda pels fets» pesava molt més en les masses obreres que no pas l’acció política—, i com a polític (fou diputat a Corts per Sabadell l’any 1923).

Aquest seguiment acabà en detenció i empresonament a la Model al maig del 1924 arran de l’atemptat que posà fi a la vida, tot i que anava protegit per dos membres de la Guàrdia Civil, del botxí de Barcelona Rogelio Pérez Cicario. No cal recordar que a l’època del pistolerisme, i també després, la presó Model de Barcelona era considerada la Bastilla de Catalunya, on es portaven els presos contraris a la Dictadura i els sindicalistes, barrejats amb els presos comuns, com per deixar ben clar des de bon començament que per al règim no hi havia distinció entre la criminalitat i la dissidència.

En deixà constància, no sense una certa amargura, el mateix Companys, en explicar que a la Model un company de cel·la l’informà («a mi, l’exregidor, l’advocat, l’exdiputat a Corts i pres polític governatiu pels meus ideals» [Poblet, 1978]) que, allà dins, qui volia algun luxe se l’havia de pagar, perquè si no tots serien iguals. El company en qüestió era un pres reincident, que tenia pendents cinc-cents processos per estafa.

Companys no tenia res a veure amb l’assassinat del botxí, però el fet de ser un membre destacat d’un partit de caràcter rural com la Unió de Rabassaires, exercir com a advocat i tenir inclinacions catalanistes no l’ajudaven gaire a passar desapercebut. Companys, doncs, era un element visible d’una oposició que, tot i no tenir gaire força, era ben present i, per tant, sempre era sospitosa de qualsevol acció contrària al sistema. En sortir de la presó, entrà a formar part d’un comitè contrari al Directori, format, entre d’altres, per Jaume Aiguader i Miró i Eduard Layret i Foix, el germà del seu amic Francesc. Començà així la lluita directa contra la Dictadura acabada de proclamar.

La repressió del governador civil Martínez Anido i l’aplicació de la Llei de Fugues instigaren l’assassinat del botxí —l’instrument últim d’aquesta repressió—, quan sortia de casa seva al barri del Raval, a mans de presumptes membres de la CNT. Fossin cenetistes o no els pistolers, el Directori aprofità l’assassinat del botxí per a perseguir i il·legalitzar aquest sindicat, que a partir d’aleshores no només actuà mig a la clandestinitat sinó que a més anà radicalitzant les seves posicions i acostant-se als anarquistes de la FAI. Un altre exemple del viratge ideològic de la CNT i la FAI, en aquest cas amb el resultat per tots conegut de la creació de la CNT-FAI, el sindicat més poderós del panorama polític espanyol en esclatar la Guerra Civil.

Les batudes ordenades com a represàlia per l’afer del botxí van dur Lluís Companys, acompanyat del seu coreligionari i futur president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas i Maristany, a la presó Model per primera vegada des del cop d’estat. La primera però no pas l’última, en la seva prolífica vida, atès que era una de les veus crítiques contra el Directori i un advocat amb una intensa participació política en el món obrer.

Antoni Rovira i Virgili en un retrat de Ferran Callicó

ECSA

Quan no es trobava empresonat, participava en tots els mítings que reclamaven una amnistia per als presos polítics, al costat de figures com Antoni Rovira i Virgili, Joan Lluhí i Vallescà o Joan Casanovas. En un d’aquests actes va fer a l’audiència una pregunta: «És un delinqüent l’home desesperat, inculte, que es defensa, o l’home culte que ordena la llei de fugues?» Quedava clar a qui dirigia la bufetada, a un sistema que permetia que hi hagués massa «accidents» entre els detinguts.

Com es pot comprovar, aquesta interpel·lació no era només oratòria, sinó una autèntica bufetada als rostres dels generals Martínez Anido i Primo de Rivera, el primer per ser l’inspirador i la mà executora de la mort dels presos mentre intentaven escapar (un eufemisme obligat en tots els certificats de defunció) i el segon per donar carta blanca al governador civil de Barcelona i no frenar una pràctica que atemptava contra els més elementals drets humans.

Va ser en una de les seves estades al centre de reclusió de Barcelona, al juliol del 1930 (entre el 1924 i el 1930 la realitat quotidiana a presidi no era gaire diferent), quan va escriure una sèrie de cròniques a «La Terra», en què narrava com era el dia a dia dins la Model, on la misèria moral, la corrupció i la manca d’higiene eren les reines absolutes: «Obren la petita cel·la i hom entra a dintre. Llança la mirada al llit de ferro [...]. Veu el matalàs de palla de blat de moro buit [...]. Mirem el petit dipòsit de l’aigua, que cal netejar perquè hi ballen les cuques [...]. No tenim més remei que resignar-nos [...]. A l’economat, els presos compren espelmes, segells, menjar [...], vi i cervesa. [...] el pres dóna el pot, l’ampolla o el casc de llet condensada. El dependent, un altre pres, enfonsa un gros cullerot al gibrell i posa l’embut per a mesurar-lo. El vi renta la mà del dependent i neteja l’ampolla [...]. I, apa, un altre...»

Però no era la primera vegada que la justícia condemnava Companys: el 1920 la policia l’havia detingut, en companyia de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre), per la seva activitat com a advocat laboralista i periodista compromès, director com era de «L’Avenir» des de l’octubre d’aquell any, i col·laborador de publicacions com «Federal» o «Poble». També cal recordar que un cop fou detingut, paradoxalment, per salvar-li la vida: un exalcalde conservador de Barcelona va recomanar a les autoritats que arrestessin el polític català com a únic mitjà per a protegir la seva vida, conscient que només a la presó estaria sa i estalvi dels assassins a sou. En efecte, en el moment en què Layret anava a interessar-se per Companys, com a amic i advocat, caigué a mans dels pistolers que els esperaven a tots dos. En no trobar Companys, descarregaren les armes només contra Layret (Termes, 2000).

Companys conegué la mort de l’amic quan era pres, amb Salvador Seguí, al castell de la Mola, a Maó, on l’havien traslladat per mar des de Barcelona. Reaccionà amb ràbia i amb un sentiment de gran impotència i volgué recollir la torxa deixada per Layret: la de la lluita sindical contra un sistema que només era constitucional en aparença, en el qual les garanties recollides en la Carta Magna eren suspeses al més mínim aldarull. Encara faltaven uns quants anys per al cop militar encapçalat per Primo de Rivera, però la situació a la Barcelona del 1920 no es diferenciava de la que es viuria sota aquell règim de perpetu estat d’excepció. Amb tot, gràcies a les eleccions d’aquell any, que li valgueren un escó parlamentari, Companys pogué sortir de la presó menorquina.

I, sobretot, pretenia continuar la tasca començada per Layret, el qual va ser l’introductor de l’ideari nacionalista català en els àmbits obrers i el primer a voler crear una organització autònoma de la classe treballadora per lluitar a favor de l’alliberament social i nacional de Catalunya (segons Termes [2000], citant Caminal), reprenent la idea, ja esbossada a Catalunya durant els primers anys del segle XX, que nacionalisme i socialisme no havien de ser contraposats, sinó complementaris, perquè fins aleshores la regeneració del país, que és com dir la llibertat nacional, era un ideal que havia d’estar per damunt de la dreta i l’esquerra, de la burgesia i la classe obrera, com havia passat a Bohèmia i a Hongria, el 1848 i el 1867, respectivament. Unió Catalanista, cap al 1904, ja veia que el projecte nacionalista que auspiciava no tenia viabilitat ni futur, si s’imposava, sense la participació de la classe obrera.

Alguns anys més tard, ja nomenat pel Govern provisional governador civil de Barcelona en els primers mesos de vida de la República, Companys va tenir accés a la seva fitxa policial (oberta el 1909 arran de la seva primera detenció pels fets de la Setmana Tràgica) i va veure que era considerat, en temps de la Monarquia, un element perillós, al qual s’havia de fer la vida impossible (Bellmunt, 1933). Aquesta consigna explicava les detencions: amb altres personatges tinguts per subversius, era arrestat arbitràriament, s’estava uns quinze dies en presó preventiva i tornava a ser posat en llibertat. Durant la major part del temps que va durar la Dictadura de Primo de Rivera, Companys fou detingut nombroses vegades per un període de només dues setmanes, sempre que l’autoritat governativa no decretés el contrari. D’aquí ve que li diguessin «quinzenari».

Companys davant dels fets dels túnels del Garraf i Prats de Molló

L’oposició al règim militar seguia el seu curs independentment de si Companys era arrestat o no. Al juny del 1925 la policia evità un intent de regicidi als túnels del Garraf, desactivant una bomba que havia d’esclatar al pas del tren reial que portava cap a la Ciutat Comtal el rei Alfons XIII i el dictador. L’atemptat frustrat —obra del grup ultracatalanista Bandera Negra, una escissió radical del partit de Francesc Macià, Estat Català— se saldà amb la detenció de Jaume Compte i Canelles, Civit, Ferrer i altres.

Aquesta frustrada acció contundent contra el règim demostra quin era l’esperit del catalanisme, o almenys d’un segment no del tot menyspreable, per bé que relativament minoritari, del catalanisme en una època turbulenta per al Principat com la Dictadura de Primo de Rivera. La radicalització del catalanisme féu apostar per l’acció directa, per eliminar físicament les persones del sobirà i del general Primo de Rivera, el responsable directe de la prohibició que onegessin altres banderes diferents de l’espanyola, de parlar el català (una ordre que seguí en vigor fins al setembre del 1929, quan es revocà, en part gràcies a la pressió popular i a organitzacions com el Comitè Pro-Llibertat, del qual Companys formà part activa) i de la supressió del primer òrgan d’autogovern des del 1714, la Mancomunitat.

El Directori nomenà un home de la seva confiança per a substituir Puig i Cadafalch, president de la institució després de la mort de Prat de la Riba. Aquest home fou el terrassenc Alfonso Sala i Argemí, el qual s’encarregà del procés de descatalanització: ordenà que tota correspondència i document intern fossin redactats en castellà i suprimí una bona part de la política cultural, deixant sense diners moltes activitats que ja havien començat el rodatge. De fet, si algunes d’aquestes van poder continuar existint va ser gràcies a subvencions i mecenatges de particulars com Francesc Cambó. Finalment, el 1925 la Mancomunitat era suprimida, després que el règim s’encarregà de fer-la desaparèixer tallant-li tota iniciativa.

Un altre cop important fou organitzat des de l’estranger per un antic coronel d’enginyers de l’Exèrcit, desencantat amb els militars des de l’assalt que féu la guarnició de Barcelona a la revista satírica «Cucut!» el 1906 (que havia ironitzat, arran de l’èxit electoral de Solidaritat Catalana, sobre la incapacitat de l’Exèrcit de guanyar: la victòria només podia ser per als civils) i de la política espanyola. Es tractava de Francesc Macià, exiliat a França, i president de l’autoanomenat Comitè Revolucionari de París.

El que posteriorment fou conegut amb el popular sobrenom de l’Avi havia iniciat contactes amb tots els grups contraris a la Dictadura per fer causa comuna contra aquesta, independentment de la ideologia que els inspirava: els membres del seu partit, Estat Català, per descomptat, però també nacionalistes bascos del PNB, membres de la CNT i del partit comunista estaven dins l’esmentat Comitè, un totum revolutum que no deixava de ser curiós però que demostra fins a quin punt les ànsies de lluitar contra la Dictadura eren vives en totes les forces oposades al sistema, perquè el pal de paller era l’oposició a Primo de Rivera. Si no no s’entén com els anarquistes de la CNT i els catòlics del PNB, per posar només dos exemples, podien ser companys de viatge.

Segons Manuel Viusà i Camps (1977), el capità Fermín Galán (el que havia de ser afusellat a Jaca el 1930) havia de subministrar armes a la tropa de Macià des de la seva guarnició de Tarragona, però al final el complot fou descobert i els generals compromesos es van fer enrere. Era el juny del 1926, i la Sanjuanada, com se l’anomenà, va néixer morta. Els militars implicats foren represaliats pel Directori amb fortes multes, com el prestigiós Valerià Weyler i Nicolau. El que havia estat capità general de Cuba poc abans de la guerra d’Espanya contra els Estats Units hagué de pagar cent mil pessetes, i el comte de Romanones, diverses vegades president del Consell de Ministres (el 1915, el 1918 i, per darrera vegada, el 1921) i assegut a la presidència del Senat quan es va produir el cop del 1923, pagà mig milió de pessetes, una quantitat certament astronòmica per a l’època. Aquesta multa, que no va ser atenuada des de palau en record dels serveis prestats, contribuí a apartar de la causa monàrquica antics servidors de la Corona, amb el resultat per tots conegut del 14 d’abril: la proclamació de la República.

Val a dir que Romanones i altres títols del regne no defensaven la Monarquia per se sinó la posició social i els privilegis que aquesta els garantia, que per bé que no van ser anul·lats per Primo de Rivera sí que es van veure disminuïts durant la Dictadura. En qualsevol cas, l’aristocràcia va ajudar, amb el seu menyspreu i manca de suport al rei, a fer caure la institució monàrquica, que era la seva raison d’être. I pel que fa als responsables civils de l’acció, Companys fugí a temps de Barcelona i evità anar de nou a la presó.

Un intent molt sonat, amb tocs de romanticisme vuitcentista, de derrocar el règim fou el de Prats de Molló, al novembre del 1926, en què Macià (desenganyat de la capacitat conspirativa dels militars), amb una colla de lleials del seu partit Estat Català i ajudat per un grup de mercenaris d’esquerra italians, intentà creuar els Pirineus des de la localitat francesa per forçar una revolta antidictadura a Catalunya. A Macià, com a home d’acció que era, l’exasperaven l’espera i els ajornaments, tal com explica Rovira i Virgili (1969): «La història va a poc a poc? Doncs cal empènyer-la», perquè per a Macià «el temps no era un bon aliat».

El pla consistia a entrar al Principat els primers dies de novembre del 1926, creuant els Pirineus amb un reduït exèrcit de lleials, entrar a Olot i ocupar la caserna de la guarnició, per obtenir així un important arsenal que permetria armar una tropa més nombrosa (a més, Macià comptava que els reclutes catalans allí concentrats per ser enviats al Marroc es posarien de la seva part, amb armes i impedimenta si tenia èxit en les primeres accions de la insurrecció). Des d’Olot, juntament amb els infiltrats a l’interior, es provocaria un aixecament multitudinari contra la Dictadura i, a més, es despertaria el sentiment nacionalista, de manera que el cop es convertiria en una revolta contra l’«ocupació» espanyola.

El fet d’armes fou frustrat per la intervenció de la Gendarmeria francesa, que —després que les autoritats de París fossin alertades pel Duce, alertat al seu torn pel coronel Ricciotti Garibaldi, nét de l’heroi de la unificació d’Itàlia i un espia infiltrat a sou de Mussolini— arrestà tots els integrants de la petita tropa.

La detenció i sobretot el judici de Macià van ser una caixa de ressonància per a la seva causa i la propaganda contrària al Directori, perquè es presentà l’antic coronel com un heroi partidari d’una causa noble, per la qual estava disposat a sacrificar, si feia falta, la pròpia vida. Convé no oblidar que l’Europa d’entreguerres havia sorgit dels catorze punts de Wilson, i el dret d’autodeterminació hi havia estat aplicat repetidament en els darrers anys, encara que hagués estat escrit pensant en les corones dels Hohenzollern, els Romanov i els Habsburg, però no pas en la dels Borbons.

Companys es mantingué al marge de tots aquests intents insurreccionals, com ho demostra el fet que amb prou feines es fa menció dels cops en les seves biografies: Jordi Casassas (2002) i Viusà (1977) passen de puntetes sobre els fets, i Poblet (1978) ni els esmenta, igual que Ossorio y Gallardo (1976), que per la seva amistat amb l’antic dirigent de la Unió de Rabassaires pot ser considerat una font fidedigna.

Sembla que la no-participació en aquests fets revolucionaris es pot explicar per la seva preferència pel joc polític enfront dels coups de force i perquè era conscient que per molta antipatia que suscités, costaria molt derrocar el Directori per les armes, no només a causa de la cohesió interna de la Dictadura (que resultà només aparent, com demostrà la dimissió de Primo de Rivera el 1930), sinó també del que s’esmentava abans: les estranyes aliances que la lluita contra el règim afavoria feien del recel entre els mateixos conjurats un element decisiu a l’hora de fer fracassar els cops d’estat.

A més, en el moment en què Macià fou retornat a Bèlgica per la policia espanyola, Companys estava novament detingut a la Model, des d’on deixava constància en una sèrie d’escrits que la situació política estava desembocant en la revolució, la qual, però —i això és molt significatiu—, no s’havia de fer amb corredisses ni protestes que pertorbessin l’ordre públic: «Això, a més d’ésser ineficaç, sol resultar contraproduent, de manera que cal situar-se en un pla de defensa de la mateixa ciutadania, de manera que l’autoritat arbitrària topi, cada vegada que es presenti el cas, amb la muralla d’un temperament disposat a rebutjar-la estoicament. I això cal fer-ho d’una manera descoberta, donant la cara, signant els homes dirigents els seus manifestos, adreçant-se públicament des de la premsa al poble, per a assenyalar les normes en el procedir i donar l’exemple en la conducta» (Poblet, 1978).

Els aixecaments militars fracassaren, els polítics no obtingueren prou suport dels militars i els intents guerrillers foren desmuntats, bé des de dins (Macià a Prats de Molló), bé per l’eficàcia de la Guàrdia Civil, que ho regirava tot per trobar artefactes explosius (als túnels del Garraf). I quan finalment hi hagué prou conjurats per a tenir èxit, una tempesta deixà sense cap els partidaris de la insurrecció, deixant aïllada una de les guarnicions rebels (José Sánchez Guerra a Ciudad Real) o un retard en el calendari féu que una facció s’aixequés en armes abans del que era previst (els capitans Galán i Ángel García Hernández a Jaca).

Companys no participà en els intents d’insurrecció perquè no era seguidor dels corrents nacionalistes extremistes, però això no vol dir que no fos un acèrrim combatent de la Dictadura primoriverista, com demostra la seva implicació total en l’aixecament del 1928. Cal destacar que el Companys dels anys vint sobresurt principalment per la seva faceta d’advocat laboralista, defensor dels pagesos i republicà més que no pas pel seu nacionalisme, cap al qual s’anà decantant més fervorosament amb els anys, a mesura que la Dictadura s’acostava a la seva fi i l’opció republicana anava guanyant adeptes i força. A més, la repressió patida en pròpia carn, un cop superada l’època d’abatiment personal i de desencant, el féu acostar a posicions més radicals.

S’ha de tenir present que el catalanisme combatiu d’aquella època estava als antípodes del tarannà del diputat per Sabadell, molt més pacífic i més escorat, com ja s’ha dit, cap a les causes obrerista i democràtica. La «propaganda pels fets» no era plat del seu gust.

El mirall d’Europa

Ara era justament quan les accions combatives estaven més de moda: moviments radicals, sorollosos i amb un cert toc bèl·lic i romàntic, a l’estil de la Pasqua irlandesa del 1916 (en què hi hagué un aixecament armat a Dublín dels nacionalistes contra la presència britànica a l’illa: després de fer-se forts a l’oficina de Correus, un grup guerriller proclamà la República sense que enlloc d’Irlanda el secundés ningú, i va ser vençut a matadegolla, i els responsables, afusellats). Els fets de Dublín havien causat un gran impacte entre els grups catalanistes, fins el punt que es fundà un partit nacionalista seguint l’exemple irlandès, anomenat Nosaltres Sols!, traducció al català del gaèlic Sinn Féin.

I cal no oblidar que la campanya del Home Rule (’autogovern’) per Irlanda tingué lloc entre el 1911 i el 1913, just a l’època en què hi hagué més negociacions a Catalunya per establir la Mancomunitat. El fracàs de les aspiracions a l’autonomia per a l’illa dominada per Londres, el 1918, donà ales al nostre país als partidaris del nacionalisme més radicalitzat.

El catalanisme moderat no va veure amb bons ulls l’aixecament irlandès en produir-se en plena guerra mundial, quan Anglaterra estava compromesa a les trinxeres de França i se sospitava que els irlandesos que es van fer forts a l’oficina de Correus havien estat pagats per Alemanya. Francesc Macià, en canvi, es mostrà des del primer moment partidari de l’aixecament armat i el prengué com a exemple per a una futura intervenció a Catalunya.

Les accions terroristes de l’IRA foren el mirall on s’emmirallà el grup de Bandera Negra per cometre l’atemptat del Garraf, que tingué menys fortuna. Així mateix, foren preses com un exemple d’accions espectaculars i audaces, malgrat les poques probabilitats de triomf, com els fets de Prats de Molló. Una acció heroica i fallida donava màrtirs i esdevenia exemplar molt més que no pas qualsevol victòria pírrica.

També en aquesta època, l’anomenat Comitè Revolucionari de París va fer intents de jugar la carta soviètica. Va ser una maniobra del mateix Macià per intentar rebre ajuts, amb independència de la ideologia del grup que els concedia. Però el gest no va ser ben rebut pels membres anticomunistes del Comitè, temorosos que, en el moment que acceptés l’aportació soviètica, la direcció del Comitè deixés de ser independent i passés a dependre dels dictats soviètics. En canvi, la facció marxista devia sentir-se prou satisfeta per la proposta.

L’Avi, després d’assegurar als més reticents que no hi hauria preponderància russa en la direcció del moviment, a l’octubre del 1925 viatjà amb tren, amb un passaport falsificat que el convertia en ciutadà francès, de París a Moscou per reunir-se amb Lev D. Trotski (que no es trobava a la capital sinó a Leningrad) i altres membres del Politburó com Grigori I. Zinoviev, aleshores cap del Govern de la Unió Soviètica. La proposta de Macià tingué una bona acollida perquè la presentà quan la Unió Soviètica encara pretenia exportar la revolució, abans que Josif Stalin afirmés que el fenomen rus no podia anar més enllà de les fronteres de la Unió.

En aquells anys el nou règim implantat per Lenin sostenia que havia resolt el problema de les nacionalitats de l’antic imperi tsarista i que es permetia l’autodeterminació en el territori controlat pels comunistes (per bé que, un cop independitzades, les repúbliques soviètiques seguien sota l’hègida de Moscou). Així doncs, es veien amb bons ulls aquells països que lluitaven per independitzar-se del país que els dominava.

Si Macià visità el Kremlin fou més pensant en aquesta idea de l’autodeterminació que no pas per les simpaties que li inspirava la ideologia comunista. De Moscou, on va rebre tota mena de promeses —l’ajudarien amb diners, armes i assessors—, l’Avi en va marxar convençut que els soviètics col·laborarien amb la seva causa sense fer-lo comprometre a plegar-se davant una direcció soviètica, que l’ajut promès no es donaria per afavorir el comunisme sinó l’autodeterminació dels pobles. Macià es féu aquesta idea perquè el Komintern havia acceptat el projecte de cop revolucionari que pretenia dur a terme per anar contra la Dictadura, la Monarquia i la guerra del Marroc.

Però la llarga espera perquè Trotski els rebés va fer perdre la paciència a Francesc Macià, que després d’un mes ordenà fer les maletes i tornar cap a França, tip de negociacions bizantines que no portaven enlloc. De fet, Trotski no arribà mai a concedir-los audiència, ocupat com estava a organitzar un incipient Exèrcit Roig per lluitar contra els exèrcits blancs contraris a la Revolució del 1917. L’Avi volia que la revolució fos immediata un cop aconseguit l’ajut soviètic, mentre que la Internacional Comunista pretenia que es fes una forta campanya propagandística prèvia. Les desavinences, doncs, truncaren tota possibilitat que els partidaris de la intervenció armada rebessin ajuda de la Unió Soviètica.

Col·laborador de Sánchez Guerra

A la primavera del 1928, Lluís Companys anà a París per entrevistar-se amb José Sánchez Guerra, que s’havia exiliat a la capital francesa arran del cop d’estat de Primo de Rivera. La trobada tingué lloc a l’hotel del Boulevard Raspail, on s’allotjava el polític. Sánchez Guerra, que havia estat cap del Partido Conservador i president del Consell de Ministres amb Alfons XIII (entre el març i el desembre del 1922) era un home de conviccions liberals i acèrrim enemic de la Dictadura, que va fer mans i mànigues per enderrocar-la. Va creure arribat el moment al febrer del 1929, aprofitant el descontentament generalitzat a l’Arma d’Artilleria contra el Directori, a causa de les disputes dins l’Exèrcit entre els partidaris dels ascensos per antiguitat, com els artillers, i els partidaris d’ascendir per mèrits de guerra, com els africanistes, majoritàriament la Infanteria.

Fou en un d’aquests intents de derrocar la Dictadura quan es posà en contacte amb l’antic diputat per Sabadell per obtenir suport des de Barcelona per al seu moviment contrari a Primo, que s’havia d’iniciar a València al cap d’un any. La causa comuna els féu oblidar les diferències dels vells temps com a parlamentaris, quan l’un ocupava el banc blau del Congrés i l’altre, l’escó per Sabadell. Davant l’oratòria vibrant de Companys al servei d’un partit agrari, Sánchez Guerra l’havia acusat, no sense ironia, de parlar de Les Geòrgiques per predicar La Ilíada.

Companys també aprofità el viatge a la capital de França per entrar en contacte no només amb altres republicans espanyols sinó també amb la gent de Macià, que arran del complot de Prats de Molló començaven a tenir una certa prèdica a Catalunya com a homes d’acció (a més, la insurrecció i el judici posterior de Macià havien contribuït a crear-li una aurèola romàntica, de cavaller idealista).

Companys, doncs, acceptà entrar en el joc, tot i que la intenció de Sánchez Guerra (que, malgrat tot, era monàrquic) era derrocar el general bo i respectant la Corona: pretenia restablir les garanties constitucionals i fer abdicar Alfons XIII en el seu fill, el príncep d’Astúries. Aquest aparcament temporal de les aspiracions republicanes es devia més a la voluntat de posar fi al Directori, i l’aliança amb Sánchez Guerra responia al fet que semblava que aquest era qui tenia més suport per actuar com a alliberador d’Espanya, en ser l’opositor més visible. I Companys bé havia de suplir la manca d’aliats a Catalunya.

Iniciat amb entusiasme (segons el seu biògraf Ossorio y Gallardo, 1976) dins la dinàmica de conspiració, es posà en contacte amb l’advocat catalanista i fundador de «L’Opinió» Joan Lluhí i Vallescà, per organitzar al soterrani de la cerveseria Gertz un comitè format per ells dos, Eladi Gardó i Ferrer (republicà radical i un dels homes de Macià al Principat), Rafael Campalans i Puig, de la Unió Socialista de Catalunya, Trilles i Murtra, representants dels sindicats tolerats pel règim (la presència dels quals demostra que la política sindical del Directori no suscitava tantes aprovacions com es podria pensar d’entrada), Tomàs Tussó i Temprado (comunista), Jaume Aiguader i Miró (d’Estat Català) i Pere Massoni i Roger (de la CNT). Quedava fora del comitè Acció Catalana, que era el partit republicà més fort i que havia tingut més bons resultats en les darreres eleccions abans del cop d’estat, el 1922.

Acció Catalana era un partit que, sorgit de la Conferència Nacional Catalana (celebrada el 1922), reunia diversos representants de l’esquerra catalanista, com Antoni Rovira i Virgili o Rafael Campalans. El partit, tot i intentar integrar la dreta i l’esquerra catalanistes (potser exceptuant Estat Català, que a instàncies de Macià havia intentat fer virar Acció Catalana cap a uns postulats més nacionalistes), acabà oposant-se a la posició de Cambó i la Lliga i es mostrà convençut partidari de la República com a forma de govern des del mateix moment de la seva aparició.

Pel que fa a les aliances amb militars, es comptava amb els comandants Enric Pérez Farràs, Bona i Jesús Pérez Salas, que es comprometien que la guarnició de Barcelona secundés, o almenys no reprimís, el pronunciament, perquè el pla de Sánchez Guerra responia als esquemes més bàsics dels cops d’estat fets per l’exèrcit des de l’època de les lluites liberals: una guarnició que s’aixecava en armes i esperava que les altres li donessin suport per així forçar el govern de torn a adoptar la política que l’inspirava. De nou en la història d’Espanya es donà un moviment afí al sentiment que dictava els crits set-centistes de «viva el Rey y muera el mal Gobierno», perquè no posava en dubte el sistema, sinó els qui ocupaven els alts càrrecs, els quals eren considerats els autèntics responsables dels mals del país. Tot i estar ja al segle XX, sembla que el país seguia immers en el mateix clima sicilià que féu afirmar a Giuseppe Tomasi di Lampedusa que havia de canviar tot perquè tot pogués seguir igual.

Quan va arribar el moment, els conjurats s’aproparen a la caserna de les Drassanes, la qual havia de fornir amb armament i munició els civils participants en el cop. Aiguader i Massoni i Roger van entrar al recinte a les deu de la nit, dient la contrasenya convinguda, de clar regust esquerrà («salut»), però al cap d’una hora no hi havia indicis de moviment, els llums estaven apagats i el cenetista i el d’Estat Català no havien sortit. Intrigat i una mica preocupat, Companys es dirigí a la part del darrere de la caserna i, enfilant-se a l’esquena del seu amic Josep Calvet i Móra, saltà el mur i entrà dins de les dependències militars.

Localitzat el capità de guàrdia i requerit pel polític català a entrar en acció, aquest va respondre que la tropa no s’havia mogut per manca d’ordres, ja que Sánchez Guerra no havia enviat el comunicat confirmant que havia arribat a València. I així era: a causa d’una forta tempesta a alta mar, el vaixell que transportava el líder de la sedició des de les costes de França va atracar amb vint-i-quatre hores de retard a la ciutat del Túria, cosa que tirà per terra els plans, atès que només s’aixecà en solitari la guarnició de Ciudad Real (que fou ràpidament sufocada). Sánchez Guerra i els seus col·laboradors foren detinguts després que el líder, en posar-se en contacte amb els oficials afins, s’adonés que no hi havia res a fer i es lliurés al capità general Castro Girona —atès que la seva dignitat com a expresident del Govern li impedia caure en mans d’un membre de la Guàrdia Civil com si fos un criminal qualsevol.

Empresonat amb els seus còmplices i jutjat per un tribunal militar per «inducción a la excitación a la rebelión militar» (Emilio Ayensa, 1929), el cap del complot al·legà (segons la crònica del judici feta per un cronista contemporani) que ell no tenia intenció de delinquir sinó de derrocar el Govern i complir el jurament que havia fet quan presidia el Consell de Ministres: guardar i fer guardar la Constitució. Així, subreptíciament, qui quedava retratat com l’home que s’havia saltat la llei era Primo de Rivera.

Sánchez Guerra fou absolt dels càrrecs, igual que els seus col·laboradors, davant de l’estupefacció del país, que esperava penes severíssimes. Aquesta mostra de magnanimitat del tribunal militar davant d’un aixecament colpista demostra que la Dictadura estava tocada i que l’opció republicana anava guanyant forces. Poc després, al gener del 1930, havent perdut la confiança dels companys d’armes i del sobirà, Primo de Rivera presentà la dimissió al monarca i s’exilià a París. Alfons XIII nomenà un altre militar, el general Dámaso Berenguer y Fusté (exalt comissari d’Espanya al Marroc i antic cap de la Casa Militar del Rei), per presidir el Govern i tornar a la Constitució del 1876.

El nou executiu promulgà una amnistia per a posar en llibertat tots els presos polítics de l’etapa anterior, de manera que a Companys, que havia estat arrestat a casa seva acusat de ser còmplice de l’aixecament frustrat de València, i que havia aconseguit obtenir la llibertat condicional a l’espera de judici, gràcies al perdó governamental no li calgué entrar de nou a la Model.

1930: La normalitat democràtica i la “Dictablanda” de Berenguer

El de Dámaso Berenguer fou un executiu sense més programa que anar desfent la troca embolicada pel Directori. Una de les mesures adoptades fou destituir els alcaldes imposats pels militars i proposar, per evitar una tornada al caciquisme imperant abans del 1923, que fossin designats aquells que haguessin tingut més vots en les darreres eleccions. La mesura, d’un cert regust populista, era destinada a marcar distàncies amb el Directori i demostrar que la «tornada a la normalitat» no era només demagògia política.

Així, Lluís Companys tornà a entrar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que dimití al cap de poc, atès que es negà a refrendar amb la seva presència una corporació municipal que no havia sortit de les urnes (Solé i Sabaté i Vilarroya i Font, 2003). Ossorio y Gallardo reconeix que Companys havia vist la jugada governamental molt més bé que ell, que trigà tres mesos més a deixar la regidoria a Madrid. «No puc acceptar cap càrrec si no m’és atorgat per un sistema democràtic» (Bellmunt, 1933), digué Companys per explicar la seva renúncia.

El compromís amb la democràcia seguia estant, per al polític català, per davant de tot, perquè tal com ell mateix explicà, es negava a ser confirmat en el càrrec per obra i gràcia d’un govern mig dictatorial com el del general Berenguer per fer política de saló, reverències als ministres per agrair-los que destinessin part del seu pressupost a embellir i millorar la ciutat i, sobretot, no volia ser regidor per no haver de ser complaent durant les visites reials ni desviar una bona part dels diners municipals per decorar els carrers per on hauria de transitar el rei (el pitjor que li podia passar a un republicà convençut com ell des de la joventut).

A la llum dels esdeveniments polítics i del protagonisme de Companys, no s’ha de pensar que el que havia de ser president de la Generalitat entre el 1933 i el 1939 (1940 si comptem el període de l’exili, la detenció i l’afusellament) s’havia desentès completament de les seves antigues ocupacions. És cert que es dedicà eminentment a la política, a lluitar per dur els seus ideals a la pràctica, però no oblidà la política bàsica, la que serveix per a millorar la vida de la ciutadania.

El combat contra el Directori i el Govern Berenguer no el distragué pas de la seva faceta de defensor dels pagesos i líder de la Unió de Rabassaires: no deixà mai de fer discursos sobre la necessitat de l’existència d’un Sindicat Agrícola i d’una política agrària, de primer ordre tenint en compte la preeminència del món rural a l’Espanya dels anys vint i trenta, on bona part de la població es dedicava al sector primari. La lluita política pel benestar del camperolat era prioritària, i Companys mai no ho va perdre de vista. En un discurs pronunciat al principi de febrer del 1930, afirmà que «[...] uns el situen [el conflicte agrari] com a un problema de cultura, altres com un problema de crèdit agrari, els més com un problema de producció que s’hauria d’intensificar, però tots defugen el vertader problema, que no és més que un problema de justícia social».

De manera que Companys ho veia molt clar: no es tractava que la terra produís més perquè els camperols treballessin més hores i haguessin de pagar més impostos, ni de subvencionar-los per ajudar-los a la supervivència; ni tan sols era cosa de mentalitats i diferències culturals: el benestar del pagès era un afer «de justícia social». El pagès havia de tenir els mateixos deures, sí, però també havia de gaudir dels mateixos privilegis que els altres, perquè no hi havia ciutadans de primera, segona o tercera categoria.

Les aspiracions republicanes culminaren en la unió de forces (que no de direcció) que va suposar el pacte de Sant Sebastià entre totes les opcions polítiques d’esquerra a l’agost del 1930 en aquesta ciutat basca, on els partits d’àmbit nacional es comprometeren amb els delegats catalans a lluitar per derrocar el règim, implantar una República i obrir la porta a una autonomia de Catalunya quan caigués la Monarquia.

Ara bé, l’acord no va ser pas del gust de tothom, perquè per un costat els catalanistes sabien que davant del bloc de les esquerres espanyoles estava en minoria i va haver de transigir en alguns aspectes —es plegà als interessos generals abans de poder presentar les seves reivindicacions—. I, d’altra banda, els socialistes no veien amb bons ulls les queixes procedents del Principat, perquè en absolut volien una República que nasqués hipotecada en punts que, des del seu punt de vista, eren reivindicacions burgeses i allunyades dels interessos dels obrers. En qualsevol cas, sí que es va arribar a pactar allò imprescindible: en primer lloc, el destronament d’Alfons XIII i la implantació d’un canvi en la forma política de l’Estat, i en segon lloc, l’autonomia per a Catalunya.

Naturalment, i malgrat el canvi de Govern que hi havia hagut, aquesta reunió se celebrà en la clandestinitat i fou perseguida per les autoritats, que seguien clausurant diaris quan aquests publicaven quelcom inoportú (a l’octubre, és a dir, dos mesos després del Pacte, se sancionaren trenta-tres diaris barcelonins), un fet que esperonava encara més la lluita pel canvi de règim. En efecte, es constituí un Govern provisional de la República, els membres del qual eren fora del país o empresonats, i al març se signà el Manifest d’Intel·ligència Republicana (en el qual es propugnava la creació d’una República Federal Espanyola que permetés al Principat la recuperació de l’autogovern suprimit per Felip V i que havia intentat recuperar Prat de la Riba amb la Mancomunitat). El primer firmant era Lluís Companys, el qual fou empresonat per la seva participació en el pacte de Sant Sebastià, malgrat no haver estat físicament a la ciutat basca (només hi anaren representants d’Acció Catalana i Estat Català) ni haver participat en les discussions que conduïren a les disposicions finals del famós pacte de l’esquerra espanyola.

El que va valer a Companys l’acusació de complicitat fou la participació en el comitè creat a Barcelona per coordinar la vaga general que havia d’esclatar poc després i que la intervenció de Galán i García Hernández a Jaca féu fracassar. Però la seva estada a la presó fou breu: sortí en llibertat en virtut d’una amnistia al novembre. A més, els tribunals havien imposat penes molt poc severes als participants en el Pacte, perquè intuïen que aquells que avui eren acusats d’insurrecció i de lesa majestat, demà serien cridats a participar en les tasques de govern com a ministres o secretaris d’Estat d’una República que ja s’albirava en l’horitzó, de manera que tampoc no convenia caure en desgràcia als ulls dels futurs governants.

En aquest clima hi hagué altres conspiracions, com la del desembre del 1930, que pretenia enderrocar la Monarquia però que no tingué l’èxit esperat, perquè només s’aixecà en armes l’aeròdrom de Cuatro Vientos, a Madrid (Ramón Franco Bahamonde sobrevolà el Palau Reial per bombardejar-lo, però no ho féu en veure els fills dels treballadors jugant als patis), i la guarnició de Jaca, on foren afusellats els capitans Galán i García Hernández. El primer intent de proclamar la República va fracassar, però donà màrtirs a una causa a la qual cada dia s’anaven sumant més simpatitzants.

Una nova crisi de govern, provocada perquè el general Berenguer havia defraudat totes les expectatives d’assolir un retorn més ràpid al sistema de llibertats anterior al cop militar del 1923, va donar la presidència del Consell de Ministres a l’almirall Juan Bautista Aznar, i aquest fou el darrer executiu d’Alfons XIII. Vista la inoperància de Berenguer i les dificultats per tornar a una normalitat constitucional, la del 1876, que ja ningú, o molt pocs, desitjaven, convocà eleccions municipals per a l’abril del 1931, mentre, més que a governar, es limitava a fer les gestions imprescindibles perquè el país seguís funcionant fins passats els comicis.

Naturalment, ningú no es va acabar de creure que fossin unes eleccions netes i es temia que es repetissin les topinades que havien estat tan freqüents durant el període de la Restauració. I, de fet, el mateix Aznar creia que convocant les municipals primer i les generals després s’estalviarien el vot de càstig d’un ampli sector de la població contra el sistema. Aznar confiava en el vot rural, tradicionalment monàrquic i més susceptible a rebre «influències» —per no dir a ser manipulat— que no pas l’electorat urbà, més decantat cap a posicions més demòcrates i esquerranes i, per tant, favorables a la República.

Fou precisament perquè estava segur que caurien en un parany que Companys, com a representant del Partit Republicà Català, s’oposà a donar el seu suport a les eleccions, en una reunió celebrada a Barcelona, a casa del doctor Vivancos, en la qual tots els altres delegats (Rovira i Virgili, Campalans, Eduard Ragasol i Sarrà, Lluhí i Joan Casanelles i Ibars) van secundar la seva opinió. I és que gràcies a la bona oratòria del polític lleidatà s’adonaren que, dels comicis, no en podia sortir res de bo, perquè donarien una pàtina de legitimitat a un trontollant Alfons XIII, que cada dia perdia més partidaris, en part pel rebuig que inspirava la seva política de suport a la Dictadura, en part per la negativa dels seus detractors a seguir confiant en els polítics tradicionals. «No más servir a señores que en gusanos se convierten.»

Una altra de les reunions clandestines d’opositors al règim tingueren lloc, a mitjan 1930, en un centre republicà situat al carrer de Flassaders, auspiciat per Francisco Bernaldo de Quirós, el qual feia de mecenes de l’entitat. Amb Companys hi havia també Carles Soldevila, Àngel Samblancat i Salanova, Lluhí i Vallescà, Josep i Joaquim Xirau i Palau i alguns membres de la CNT. Ja començada l’assemblea va interrompre la sessió la policia, que escorcollà els presents per comprovar que no anessin armats, i interrogà Companys sobre el motiu d’aquella trobada.

El polític català, sense perdre la calma, respongué que estaven esperant l’amo de la casa, Francisco Bernaldo de Quirós, que els havia citat allí per carta. Atès que fer més preguntes als altres presents era perdre el temps, se’ls van emportar tots detinguts a comissaria. Allí va resultar que el comissari de policia era el pare d’un alumne universitari d’un dels germans Xirau, del qual el noi deia meravelles a casa. Gràcies a aquella coincidència i a la sang freda demostrada en el moment crític per Companys, la cosa no va anar a més i al cap de poc sortiren tots en llibertat sense càrrecs.

Al març del 1931, les dones catalanes havien firmat un manifest, que van enviar al Govern, sol·licitant una amnistia completa per a tots els presos polítics. La Diputació de Barcelona va sumar-se a la iniciativa i s’organitzà un míting al Palau de Belles Arts amb oradors representants dels diaris catalanistes i d’esquerra, com Manuel Carrasco i Formiguera (de «La Publicidad»), Rovira i Virgili (de «La Nau») i el mateix Companys, per l’òrgan de la Unió de Rabassaires, «La Terra». A més, entre el públic hi havia Raimon d’Abadal i Calderó, president del Col·legi d’Advocats de Barcelona, com també intel·lectuals castellans com Gregorio Marañón y Posadillo, que es trobaven a la Ciutat Comtal per donar suport a la petició d’amnistia.

En el seu discurs, Companys es va fer ressò de la voluntat popular d’alliberar els detinguts, i es preguntà què esperava el Govern per concedir l’amnistia: «És tota Catalunya que la demana, sense distinció de classes ni estaments socials i polítics. Les nostres dones han elevat al Govern un fervorós i emotiu clam de pietat [...]. En els moments en què havien estat usurpats els nostres drets de ciutadania i en què s’havia barrat el lliure desenvolupament de les inquietuds i les ànsies polítiques i socials, els temperaments més sensibles, més romàntics, més heroics, més seleccionats, eren els que eren més prop del delicte. Per això cal també l’amnistia per als condemnats de Garraf [...], tota vegada que foren sotmesos a un tribunal militar incompetent. [...] ara regategen l’amnistia per mòbils, segons ens diuen [...] de precaucionisme [sic]. El poble català, constituït avui en jurat solemne, repeteix una i cent voltes: Amnistia, amnistia, amnistia!» (Poblet, 1978).

La vigília de la República: Companys i el naixement d’Esquerra Republicana de Catalunya

En aquest ambient de fi de règim, en el qual les reunions més o menys clandestines de les forces de l’oposició eren el pa de cada dia, començà a prendre forma la idea de crear un partit que agrupés la multitud de tendències nacionalistes i d’esquerra, per tenir presència en les properes eleccions. Així, es creà la Conferència d’Esquerres Catalanes, que havia de deliberar sobre la millor manera de coordinar totes les forces del catalanisme polític, conscients que la divisió —que fins aleshores no havia ajudat gaire a assolir cap reivindicació— era la millor arma que podien donar a la dreta. I és que en la ment de tots pesava el record de Solidaritat Catalana i de l’èxit aclaparador de la unió del catalanisme en les ja llunyanes eleccions del 1906.

El mateix Companys declarà que tant si d’allí sortia un partit únic com si en sortia una federació que agrupés les diverses tendències, el resultat no deixaria de ser positiu. Del 17 al 19 de març de 1931, en la també coneguda com a Conferència de Sants (els delegats es reuniren en aquest barri barceloní) es van discutir totes les opcions i tots els personatges: Lluhí (un dels ponents constituents de l’agrupació), Torres, Macià i el mateix Companys.

D’aquesta manera naixia Esquerra Republicana de Catalunya, de l’òrgan de difusió de la qual, «La Humanitat», Companys fou el fundador. Esquerra va néixer de la unió de molts, amb vocació de treballar per la causa catalanista de manera honrada, lluny de la falsedat imperant durant la Dictadura tot just suprimida, amb voluntat de denunciar els abusos comesos i les corrupcions que el Directori deixà en herència, amb un caràcter no confessional ni tampoc de classe. Companys, conscient de la força de la classe obrera, volia atraure-la al catalanisme per millorar-ne les condicions de vida, la qual cosa no vol dir que estigués influenciat pel marxisme. De fet, aquesta idea li venia dels anys en què exercí com a advocat laboralista al costat del seu bon amic Layret (el qual havia estat, com ja s’ha vist, l’inspirador de la introducció en la mentalitat del proletariat dels ideals catalanistes).

Pel que respecta a la presidència del nou partit, tothom veia clar que les masses necessitaven una figura carismàtica, algú que servís d’exemple i alhora fos prou popular per portar el poble cap al nacionalisme. I l’home providencial tenia un nom: Francesc Macià. Lluís Companys era conscient del predicament que tenia l’antic coronel d’Enginyers (que qualificà d’«austera i lluminosa figura») entre les classes populars, del carisma que li permetria fer sortir el sindicalisme de l’apoliticisme en què es trobava immers i conduir-lo cap a les tesis catalanistes, a través de les quals podria resoldre les reivindicacions socials que pogués plantejar.

Lluhí va proposar afegir l’epítet «socialista» al nom del partit, però un altre dels compromissaris, el lleidatà doctor Torres, va fer entendre que el moviment republicà comptava amb força simpaties entre la petita burgesia de les comarques, entre els estaments liberals de petits comerciants i propietaris, als quals no els faria gràcia, probablement, que l’organització política que volia recollir les seves demandes i lluitar per les seves aspiracions reconegués en el seu nom que s’inspirava en el marxisme.

Al final, s’arribà a pactar una solució de compromís: Esquerra Republicana de Catalunya no incorporaria al seu nom res que suggerís que obeïa els dogmes d’inspiració socialista, però a canvi de la renúncia calia deixar clar que tindria un programa eminentment socialista.

Ja havia nascut un nou partit. Ara quedava prendre la decisió més important: participar o no en les futures eleccions de l’abril. Finalment, l’abstencionisme inicial propugnat a la reunió a casa del doctor Vivancos abans esmentada havia evolucionat cap a la voluntat de participar en els comicis.

Ara, amb les presses per preparar les candidatures, la poca organització per fer propaganda electoral i la imminència de la data fixada perquè la ciutadania anés a les urnes, els dirigents d’Esquerra van creure adient sumar a les raons del seu descontentament la dificultat afegida que suposava preparar degudament uns comicis.

Però Lluís Companys va rebutjar amb vehemència aquesta posició i asseverava a qui el volgués escoltar que seria suïcida predicar l’abstenció, que equivaldria, per a un partit acabat de néixer, a la seva desaparició del panorama polític nacional, per més que fos comprensible la por al ridícul en un grup que es presentava dins d’un bloc en el qual sobresortia un partit amb els mitjans d’Acció Catalana, que comptava amb seus, experiència i fins i tot un diari, «La Publicidad». El mateix polític lleidatà ho explicà així: «Jo em vaig aixecar defensant la necessitat imperiosa de presentar candidatura i anar tots nosaltres, els del Comitè Revolucionari, com a candidats. Vaig afegir que si els altres no compartien la meva opinió, jo amb els meus amics faria un manifest i llançaria una candidatura.» (Poblet, 1978).

La unanimitat no regnava en les files d’esquerra la vigília del 14 d’abril. En un míting al barceloní Teatre Bosc el 4 d’abril, el marxista Joaquim Maurín i Julià acusà de corruptes i malversadors dels fons públics tots aquells que havien passat per qualsevol càrrec municipal. Companys, antic regidor de l’Ajuntament de Barcelona i amic del mateix Maurín, s’entristí en sentir-lo, i així ho féu saber en un article publicat a «L’Opinió» un parell de dies més tard. Companys admetia que era cert que hi havia hagut corporacions el mandat de les quals havia estat tacat pel deshonor i que passarien a la història com a protagonistes d’escàndols continuats, però considerava inacceptable una acusació tan greu i indiscriminada, perquè per l’Ajuntament havien passat molts homes honorables. Després d’al·ludir al seu passat com a regidor i a la negativa a ser nomenat de nou per al mateix càrrec per Reial Ordre del Govern Berenguer, afegí: «[Amb altres companys] vaig a les eleccions i dono el meu nom per a la candidatura, i potser sortirem tots des de l’Ajuntament per anar a la presó si això es capgira [...]. Està bé que es lluiti contra nosaltres en nom d’una ideologia diferent; però els qui hem sofert terribles hores de persecució ens hem de guardar mútuament el respecte, perquè és quasi segur que una altra vegada ens hem de trobar a la trinxera.»

Això, junt amb la necessitat de veure prendre forma a un partit en què tinguessin cabuda aquelles idees que se sentien superades, per caduques, de les antigues corporacions republicanes, va impulsar el que havia de ser president de la Generalitat de Catalunya a participar de manera decisiva en la fundació d’Esquerra Republicana, de la qual fou dirigent amb Marcel·lí Domingo (que poc després fou nomenat ministre de la República) i Jaume Aiguader. La presidència, en canvi, es reservà per a la carismàtica figura de Francesc Macià.

La fundació d’un nou partit polític que treballés per Catalunya i la recuperació de la seva autonomia perduda van ser els objectius finals de Lluís Companys durant la Dictadura (perquè amb els executius de Berenguer i d’Aznar, sobretot del primer, no es pot parlar del tot de recuperació constitucional, en comportar-se quasi com el Directori: canviaren les formes, però no el fons) i l’any escàs que li quedava de regnat a Alfons XIII abans del 14 d’abril. Perquè si bé Esquerra Republicana naixia a la vigília de les eleccions que comportaren l’adveniment de la República, era fruit de tot un procés de lluita col·lectiva en què Companys participà de manera destacada, començant pel nomenament per al càrrec, ja a l’abril del 1931, de governador civil de Barcelona, i seguint amb el breu període com a ministre de Marina fins a la presidència de la Generalitat de Catalunya després de la mort de Francesc Macià el dia de Nadal de 1933.

I arribà el 12 d’abril, el dia marcat pel Govern de l’almirall Aznar com a jornada electoral per escollir ajuntaments. El que havia de ser el pròleg de les eleccions generals a Corts previstes per al juny fou el dia en què Espanya «se ha acostado monárquica y se ha levantado republicana». Esquerra Republicana de Catalunya es presentava, doncs, als comicis. La campanya electoral li havia estat cada dia més favorable: riuades de gent assistien als mítings, on els ponents bramaven contra les injustícies de la desapareguda Dictadura, criticaven obertament la Monarquia i la persona del sobirà i feien promeses de futur.

El «partit de Macià», com era conegut popularment, tingué una empenta que alguns contemporanis no van saber veure i que després van haver de reconèixer, com el Partit Catalanista Republicà, que rebutjà presentar-se en coalició amb Esquerra. Sense interventors, ni pràcticament diners per a la propaganda, Companys va donar el tret de sortida i un partit fundat amb més ganes que mitjans tirà endavant amb un ímpetu que sorprengué tothom. Malgrat aquesta improvisació, que en aparença pot resultar frívola —de fet, durant molts anys, una de les crítiques que féu de Companys la historiografia contrària és que vivia sempre al dia, que no tenia visió de futur i que es plegava als esdeveniments segons com aquests s’anessin presentant—, el cas és que Companys realment tenia un gran olfacte polític que li permetia saber en quina direcció bufaven els vents. El que uns consideren una manera de fer política d’allò més irresponsable, d’altres, com Josep Maria Poblet i Guarro o Rovira i Virgili, ho consideren finezza.

El 12 d’abril, en el moment del recompte, es comprovà que moltes paperetes que donaven el vot a Esquerra havien estat escrites a mà perquè s’havien acabat les impreses. Els resultats van fer veure fins a quin punt Esquerra Republicana havia causat impressió en el poble: la Lliga Regionalista tingué uns vint-i-vuit mil vots, igual que la coalició de republicans i socialistes. El Partit Catalanista Republicà, que havia rebutjat formar coalició amb Macià, Companys i els seus, va caure en picat fins als divuit mil vots.

En canvi, Esquerra va sortir-ne com la gran triomfadora, amb quaranta-tres mil vots, que la convertien en la major força política que havia tingut el Principat fins aquell moment. Aquesta victòria deixà palès fins a quin punt tenia raó el que havia d’ocupar durant la República la cartera de Marina: «Lluitem per Catalunya, perquè per les altres coses hi ha molts homes que poden lluitar, però per Catalunya només podem lluitar els catalans.» (Poblet, 1978). El poble hi estigué d’acord i el féu dipositari de la seva confiança.

Vistos els resultats electorals, al matí del 14 d’abril, quan a Madrid encara no s’havia celebrat el darrer consell de ministres —en el qual Alfons XIII renuncià la Corona—, Lluís Companys sortí al balcó de la plaça de Sant Jaume i proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament, on hissà la tricolor al costat de la bandera de Barcelona, en un acte espontani decidit quan passejava en direcció a la plaça amb uns amics. A continuació, requerí al consistori monàrquic que cedís els seus poders al nou Govern municipal escollit pel poble, cessió que es féu sense entrebancs. Així, per unes quantes hores, el que havia de ser el segon president de la Generalitat de Catalunya exercí el càrrec d’alcalde de la Ciutat Comtal.

En el ple, es proposà que el polític del Tarròs deixés el bastó d’alcalde, perquè corrien rumors que, considerant la seva trajectòria, el Govern provisional li donaria un ministeri a Madrid, una suposició que provocà grans aplaudiments al Saló de Cent. Poc després, es va saber que l’afortunat que havia d’ocupar la cartera en principi destinada a Companys seria un altre català, Lluís Nicolau d’Olwer.

Per acabar-ho d’adobar, els regidors presents (entre els quals no es trobaven els membres de la Lliga) escolliren alcalde el doctor Jaume Aiguader, en creure encara que Companys seria ministre (Ossorio y Gallardo, 1976). Així doncs, al final del dia, l’advocat laboralista, el polític compromès, el catalanista de pro i fundador del partit que havia vençut les eleccions es trobà relegat al càrrec de simple regidor, després d’haver estat l’encarregat de proclamar la República. Com ell mateix confessà (el fet que acabés com a simple regidor no li va fer perdre la visió de la realitat), la feina ja estava feta i ara calia consagrar-se a donar-li sentit: «Ja tenim la República. Molt bé. Ara cal fecundar-la, omplir-la de contingut i, sobretot, conservar-la.»

Amb encerts i errors, la trajectòria de Companys en aquesta època d’incerteses polítiques fou constant, cap a l’objectiu final: la República. A aquesta causa consagrà tots els esforços, per ella fou privat de la llibertat, i per ella patí disgustos en l’esfera personal i problemes econòmics greus, dels quals es parla més endavant. ¿Fou encertada la seva decisió d’unir-se a un intent colpista l’objectiu del qual no era precisament la fi de la Monarquia sinó simplement el canvi de l’ocupant del tron, que no afectaria la continuïtat del sistema monàrquic? La resposta és que sí. Perquè l’entusiasme de Companys per la causa de José Sánchez Guerra no s’explica tant per la figura del polític com per la seva capacitat d’obtenir ajuts i crear aliances per posar fi al Directori. Tal com estava la situació, era l’únic amb garanties sòlides d’aconseguir-ho. En aquell moment, potser Companys va fer seva la frase de Cambó sense ser-ne del tot conscient («Monarquia? República? Catalunya!»). Perquè el que interessava de manera peremptòria no era ja qui cenyia la corona o quin sistema de govern regiria els destins del país, sinó d’una banda aconseguir foragitar del poder els militars i tornar-los a les casernes, i d’altra banda, posar fi a un sistema polític que negava la presència en la realitat quotidiana dels símbols més importants de Catalunya —la bandera i molt particularment la llengua, a més d’una institució d’autogovern, la Mancomunitat, potser imperfecta però al capdavall la primera que tenia el país des de feia dos segles.

Davant del cop del general Primo de Rivera i la formació del Directori (militar, primer; civil després, a partir del 1925) sorgí una alternativa diferent al retorn a la Constitució del 1876 i tot el que se’n derivava: aparegué l’opció republicana i, amb aquesta, la restauració de la institució d’autogovern pròpia de Catalunya, la Generalitat. L’opció republicana va anar prenent forma al llarg de la dècada dels vint, mentre s’apartava de la llarga ombra del demagog i populista Alejandro Lerroux, que havia enterbolit el significat que les forces d’esquerra i catalanistes volien donar-li.

Només d’aquesta manera es pogué recuperar de la història aquesta institució d’origen medieval, després que el nou règim enviés tres ministres a Barcelona per dir a Macià que la República Catalana proclamada el 14 d’abril no era gaire bona idea, sobretot perquè podia fer trontollar la nova forma de govern sorgida de les urnes, els partidaris de la qual encara no es podien creure que hagués pogut ser proclamada sense vessament de sang.

La maçoneria, filantropia i moda

Fins ara s’ha parlat del Companys públic, de l’advocat, el defensor dels pagesos, el conspirador, l’animal polític que veié en el Directori l’enemic de Catalunya i posà tota la seva passió per contrarestar-lo i combatre’l, amb tots els riscos que això comportà i els quals no defugí. Ara es parlarà de l’home.

En concret, de la seva pertinença a la maçoneria durant la dècada dels vint, com tants altres intel·lectuals i polítics contemporanis i del segle anterior. Cal tenir ben present que, des de l’època de les revolucions liberals, a la primera meitat del segle XIX, la maçoneria —des dels carbonaris italians als desembristes russos, passant pels partidaris de la Constitució del 1812 que van actuar durant la guerra del Francès i el Trienni Liberal— sempre s’havia decantat per la llibertat i el progrés i havia tingut un paper destacat en la política.

Aquesta presència en la vida política —per bé que havia minvat al llarg del vuit-cents i de les primeres dècades del segle XX— donà mala premsa a la maçoneria. A més, els seus adversaris van procurar magnificar el pes dels maçons en la política nacional per presentar-los com un perill i una amenaça a la religió.

L’afiliació de Companys, doncs, no era un gest excepcional, sinó que obeïa a una moda imperant entre els prohoms del moment. Personalitats destacades durant la República i que ja tenien un cert ressò sota el regnat d’Alfons XIII —a més de Companys, Josep Dencàs i Puigdollers (que fou conseller de Governació amb la Generalitat), Manuel Portela Valladares, Manuel Azaña i Marcel·lí Domingo— van ser iniciades precisament als anys vint. Era el moment de major creixement de les lògies, en les quals els iniciats cercaven no tant una inspiració o una guia espiritual (potser caldria exceptuar Andreu Nin, que hi ingressà després d’una estada a Egipte, la icona per excel·lència del moviment maçònic, i fou membre de la maçoneria fins el 1919) com els contactes polítics i el suport d’unes societats que podien ser-los útils a l’hora d’ascendir, si es dedicaven a la cosa pública.

Però també es donà el cas invers: associacions maçòniques competint per veure quina aconseguia atraure el polític més destacat del moment, per donar una pàtina de prestigi a la pròpia lògia. I és que els diferents grups estaven en pugna directa, entre ells i dins dels mateixos grups. Fins i tot es disputaven els noms: al final del segle XIX hi havia a Catalunya dues lògies que responien al nom de Gran Orient, i arribà a haver-hi fins a sis lògies anomenades Lleialtat, de diferent filiació.

Així doncs, al gener del 1922, Lluís Companys sol·licità l’ingrés a la lògia Lleialtat de Barcelona. En els annals d’aquest orde consta l’ingrés com a membre de ple dret del «germà Lluís Companys i Jover», que hi figurava, en un remarcable dèficit d’informació, com a advocat i diputat a Corts pel partit socialista, quan ho era pel Republicà Català des de les eleccions del 1920. No hi ha constància de quin nom adoptà dins la lògia, un fet molt significatiu que demostra el poc interès que tingué a progressar dins la societat.

El 4 de maig del mateix any, es notificà que havia estat admès en una cerimònia i que havia complert tots els requisits del laboriós ritual maçònic (Pere Sánchez i Ferré, 1985). Es considerava, així, un iniciat i, per tant, membre de la lògia amb tots els drets i deures que això comportava, per bé que, de «deures», Companys no en va complir gairebé mai cap.

Alguns anys més tard, a l’octubre del 1930, un informe intern de Lleialtat dirigit al Gran Consell Federal Simbòlic, en el qual es deixava constància del grau de participació de tots els afiliats, feia palès que Companys no participava en les tasques maçòniques i que no assistia a les cerimònies.

La condició de maçó del futur president de la Generalitat de Catalunya ha fet vessar molta tinta, sobretot a una historiografia contrària a la figura de Companys, propensa a la calúmnia i que no es treu de la boca el complot judeomasónico. Sánchez i Ferré, però, demostra que Companys va ser un membre de la maçoneria gens destacat i que mai no va tenir cap mena d’interès a ascendir dins la lògia. A l’agost del 1924, sempre segons Sánchez i Ferré, s’informà a la Gran Logia Regional del Nordeste (de la qual Lleialtat era tributària) que el polític català seria ascendit de grau en la propera sessió, però aquest ascens no va tenir lloc i mai més no se’n parlà, malgrat que Companys va seguir afiliat a la lògia i, almenys formalment, no se’n va desentendre fins el 1931, any en què desapareix del registre d’inscrits a Lleialtat. Amb la República començava una nova època, durant la qual Companys semblava cridat a ocupar un paper destacat en la vida política, i segurament no volia que la seva condició de maçó fos una arma que els seus adversaris poguessin utilitzar en contra seva.

D’aquesta manera, queda clar que, si bé nominalment Lluís Companys era maçó, no ho era ni en la pràctica ni d’esperit. Malgrat haver estat iniciat, mai no li interessà arribar a ser un membre destacat de la lògia. Un document intern referent a l’objectiu que tot bon maçó ha de perseguir —la tríada revolucionària francesa: Llibertat (de l’individu i, de retruc, de la col·lectivitat), Igualtat i Fraternitat— distingeix els maçons de debò dels que només ho són de nom: «No es pues de estas gentes [els maçons que no participen en les activitats de la lògia] de las que debemos deducir los objetivos del masón, sino de aquellos que habiendo ingresado libremente en la Ord. [Orden] en ella permanecen, no como simples figuras decorativas.»

De totes maneres, la pertinença a la maçoneria no assegurava necessàriament l’èxit polític ni, per descomptat, ser un conjurat contra el poder establert per soscavar-lo. Companys, a Lleialtat, no va passar mai del nivell 3 (o de l’1, si fem cas de Sánchez i Ferré) dels trenta-tres que hi havia, un grau mitjà gens remarcable, més proper als acabats d’iniciar que a les posicions importants dins l’orde. El lloc que Companys ocupa en la història de Catalunya no el conquerí precisament gràcies al seu compromís maçònic, sinó més aviat pels seus mèrits com a polític i com a home d’acció.

És obvi que Companys compartia l’esperit filantròpic i que aspirava a millorar les condicions de la humanitat. Diverses lògies li van fer arribar cartes d’enhorabona per felicitar-lo per la seva política quan ja era president de la Generalitat durant la República, en què s’afirmava que tant els maçons per un costat com el polític per l’altre treballaven per la mateixa causa. O pel seu passat com a advocat laboralista i habitual dels ambients del Paral·lel, perquè perseguia una millora en la qualitat de vida i en els drets polítics i sindicals dels treballadors.

Ara bé, cal remarcar que la maçoneria no solia ser comunista —tot i que hi hagué excepcions, com la lògia Karl Marx—, principalment perquè la Tercera Internacional la qualificava de burgesa. A més, pels seus ritus i cerimònies recordava massa els mètodes emprats per la religió, la qual, com és sabut, era considerada l’opi del poble pels comunistes. Per tant, la maçoneria era indigna de confiança.

En el moment que Lluís Companys hi ingressà, Lleialtat ja havia rebutjat el comunisme: ho havia fet en la sessió del 7 de febrer de 1921, en què un dels membres més distingits de la maçoneria, el germà Voluntat (en el món, Portela Valladares), defensà que el fi no justifica els mitjans. A més, estava en contra de la dictadura del proletariat, no perquè l’exercís la classe treballadora sinó perquè la maçoneria rebutjava amb la mateixa intensitat qualsevol tipus de dictadura. A més, la llibertat individual defensada pels maçons xocava frontalment amb l’igualitarisme propugnat per la Tercera Internacional.

Però Companys no anava pas gaire més enllà d’un sentiment de bonhomia per millorar la raça humana, si bé és veritat que coincidia amb els maçons a no menysprear cap coreligionari que defensés una ideologia oposada: Companys no va ser mai partidari ni simpatitzant de la causa comunista, perquè la idea de la lluita de classes no era una opció que li resultés atractiva, fill com era d’una família de pagesos benestants, en la qual segurament el sentiment de propietat i possessió devia estar fortament arrelat.

Sembla, doncs, més aviat que ingressar en la maçoneria era una moda que s’havia de seguir per aconseguir contactes, com es comprovarà més tard, durant la República i la Guerra Civil: hi va haver lògies que felicitaren Companys per la Llei de Contractes de Conreu aprovada al Parlament de Catalunya, o que es posaren a les seves ordres el 6 d’octubre. Però no va passar d’aquí. Sabent com va acabar aquesta lluita, es pot deduir que l’ajut de la maçoneria va restar lluny de resultar decisiu.

A més, cal tenir en compte que per ser maçó de ple dret no es podia fer política. És clar que els maçons no hi participaven en nom de la lògia ni en virtut del seu grau (no s’ha d’oblidar que, en principi, la maçoneria aspirava a ser una societat que no feia distincions entre faccions polítiques i només pretenia que els seus membres creguessin en un Ésser Suprem, sense que fossin necessàriament catòlics practicants), sinó com a ciutadans particulars. Això explica per què el Directori mai no va actuar contra la maçoneria ni la considerà una organització delictiva, per què no la va prohibir ni per motius religiosos ni per estar en contra del seu ideari. Així, quan Companys i tants altres eren empresonats era per la seva activitat contra la Dictadura i no per la seva pertinença a una lògia. En això, la Dictadura del general Primo de Rivera va ser molt diferent a la de Franco, el qual no feia distincions entre un opositor al règim i un maçó: significaven el mateix i eren igualment perseguits.

Eren els poders locals (alcaldes o governadors militars) i no pas el general Primo de Rivera els qui, d’una manera espontània i sense cap ordre de més amunt i sense estar coordinats entre ells, decidien quina lògia podia reunir-se i quina no. El dictador es limitava al laissez faire. Això explica per què una reunió d’una mateixa lògia podia prohibir-se a Madrid i tolerar-se a Barcelona per obra i gràcia del capità general de Catalunya, el general Barrera. La qual cosa tampoc no significa que els maçons catalans gaudissin de més permissivitat: l’Ateneu Humanitat, que allotjava diverses lògies, va ser clausurat al juny del 1925. Exactament un any més tard, quan s’aixecà la prohibició, fou la Lleialtat la que es veié perjudicada per ordre governativa.

Mostra d’aquesta arbitrarietat si es vol una mica absurda és que mentre el Directori prohibia el funcionament d’alguns ordes, els clausurava o els imposava durant les cerimònies una presència policial per controlar si s’hi conspirava o simplement es feien afirmacions contràries a les autoritats (atès el caràcter secret dels rituals, era quelcom inadmissible tenir audiència, i encara molt més si aquesta anava d’uniforme, encara que la Gran Lògia d’Espanya s’hi plegà, per a gran disgust i fins i tot menyspreu de les altres, més lleials a les seves tradicions), entre el 8 i l’11 de juliol de 1929 se celebrà a Barcelona la VIII Asamblea Nacional Simbólica del Gran Oriente Español. Amb tots els permisos de reunió en regla expedits per l’autoritat governativa.

Però per què la maçoneria? Companys era un home del seu temps i, com a tal, actuava dins uns paràmetres semblants als dels seus contemporanis i coreligionaris. Per això s’interessà per la maçoneria, però no solament per aquesta, ja que també s’acostà, per bé que de manera superficial, a l’espiritisme, el qual va estar de moda durant la Gran Guerra i una mica després. Amb tot, la fascinació que Companys sentí per les ciències ocultes li tragué molt poc del seu temps, i hi ha motius per pensar que va ser un interès d’allò més fugaç: no l’esmenten, ni de passada, cap dels seus biògrafs, que coincideixen a descriure Companys com una persona idealista, sí, però que no per això deixava de tocar de peus a terra.

Al final del segle XIX i principi del XX, la maçoneria no només representava un corrent ideològic més o menys progressista, hereu del seu passat durant les revolucions liberals. A més, en l’època de la iniciació de l’antic diputat a Corts per Sabadell, s’havia imbuït d’una pàtina catalanista per anar al compàs dels temps, cosa que cal tenir en compte per poder entendre plenament el motiu que portà Lluís Companys a ser iniciat dins d’una lògia barcelonina.

A la Catalunya de les primeres dècades del segle XX, no hi podia haver cap associació que no fes seves, dins d’uns límits, les propostes catalanistes per poder oferir al públic potencial una alternativa a la realitat. Així, de la mateixa manera que els sindicats, un sector de l’Església (com Josep Torras i Bages, autor de la celebèrrima frase «Catalunya serà cristiana o no serà», i sobretot el famós poeta mossèn Jacint Verdaguer, al funeral del qual assistí el moviment obrer de Barcelona en bloc, un fet que no es tornaria a repetir) o organitzacions patronals, la maçoneria adoptà com a propis els postulats del catalanisme polític per captar afiliats i no ser considerada reaccionària o, simplement, passada de moda, deixant de banda els preceptes fundacionals que la fan una societat que no coneix pàtries ni banderes i que propugna la germanor entre els diversos pobles de la Terra.

El catalanisme proporcionava una certa cohesió social en un moment en què es començava a tenir consciència de la necessitat d’expressar la singularitat del país, de mantenir i potenciar les arts i la llengua com a bandera de l’esmentada singularitat, amenaçada per la pàtina d’igualitarisme de la industrialització, per un costat, i de la política governamental, per l’altre.

Imbuït de l’herència del Romanticisme europeu, principalment del Volksgeist alemany, el catalanisme que propugnava el fet diferencial anà prenent forma, protegit i fomentat per importants sectors de la societat i per organitzacions que van saber veure que calia adaptar-se als temps per sobreviure. La maçoneria no fou aliena a aquest procés i, dins la seva política de llibertat de pensament, s’erigí en defensora de la catalanitat, no només per combregar amb els temps sinó també per captar polítics i personalitats de renom que li donessin prestigi.

Naturalment, això no vol dir que no hi hagués un nombre elevat de lògies que rebutjaven el sentiment nacionalista, al·legant que per damunt dels trets regionals i, diguem-ne, folklòrics, hi havia el sentiment de pertinença a Espanya. Aquest rebuig del catalanisme es donà no només en general sinó en concret en algunes d’implantades al Principat. Alguna societat maçònica proposà que es permetés fer els debats de les sessions, les comunicacions internes i els butlletins en català, una proposta que fou rebutjada, després de molts debats. Aquestes disputes han d’emmarcar-se en el debat que hi hagué dins la maçoneria a partir del final del segle XIX sobre els diferents significats de la paraula «pàtria», deixant de banda els preceptes de germandat universal.

Així, fou aquesta maçoneria liberal, progressista i adaptada als nous temps —sobretot pel que fa a la simpatia pel corrent suprapolític en què s’anava convertint el catalanisme—, la que abraçà Lluís Companys el 1922.

Les pugnes de la vida privada

L’època turbulenta del futur president de la Generalitat no es va acabar amb les constants entrades i sortides de la presó i l’ingrés en associacions i lògies; ans al contrari, no havia fet més que començar. Fou durant la Dictadura de Primo de Rivera que el seu matrimoni amb Mercè Micó i Busquets començà a trontollar de manera bastant tràgica, amb constants desavinences que desembocaren en una separació i, amb el temps, en un nou matrimoni per a ell.

En totes les fotografies que hi ha de Lluís Companys, el president afusellat a Montjuïc apareix generalment amb un mocador a la butxaca exterior de l’americana. La presència del mocador, que es podria considerar un toc elegant segons la moda de l’època, no tindria cap importància si no fos que tenia un significat concret en el llenguatge no verbal.

En els seus anys d’estudiant, i mentre exercí d’advocat defensor dels obrers, Lluís Companys era un habitual del Paral·lel, l’avinguda de Barcelona famosa pels seus teatres de revista i altres locals com ara cabarets, la freqüentació dels quals era una moda molt estesa a principis de segle entre certs cercles socials. Els habituals d’aquests ambients s’identificaven per l’ús d’un mocador que lluïen ostensiblement a la butxaca exterior de l’americana i que els donava una pàtina de bohemis en els seus cercles... i també de buscabregues poc propensos a la fidelitat i a comportar-se com els homes de bé, per fer servir una expressió de l’època.

És cert que Companys era un personatge conegut al Paral·lel, perquè a més de ser el barri de les cupletistes també ho era dels obrers. En efecte, s’hi havien aixecat moltes fàbriques, la més famosa de les quals era la Barcelona Traction Light and Power Company, coneguda popularment com La Canadenca per la nacionalitat de la companyia propietària, un complex vastíssim que donava feina a milers d’obrers i que protagonitzà, en el turbulent període entre el 1917 i el 1919, més d’una vaga sonada per la seva repercussió i els càstigs severs que el Govern imposà als treballadors vaguistes, que havien donat prova de la seva capacitat organitzativa.

Per tant, es pot afirmar que el futur president de la Generalitat anava al Paral·lel per raons més laborals que festives (convé deixar de banda les elucubracions sobre com passava Companys els moments d’oci dels anys d’estudiant i de joventut: no és el lloc per fer-ho, ni té cap interès per a aquest estudi). Tot i així, és obvi que es relacionava tant amb homes que hi acudien amb un altre objectiu com amb la gent que hi vivia. Així, sembla que l’ús del mocador era més aviat una mostra de solidaritat amb alguns companys, el senyal que pertanyia a uns certs cercles més que una declaració d’intencions sobre el seu concepte de diversió. En són una prova algunes imatges del polític català més tardanes (com la del moment en què tornà a Catalunya després de ser alliberat d’El Puerto de Santa María, on havia estat pres arran dels fets del 6 d’octubre de 1934), en què llueix un mocador blanc, en una època en què ja no tenia edat per rondar els locals del Paral·lel, ni gaudia de l’anonimat d’altres temps.

Ara bé, no ho entenia pas així Mercè Micó, que considerava el símbol del mocador una taca a la seva honorabilitat, fidel a la màxima que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada sinó que també ho ha de semblar. Però com que Companys no ho veia així, la peça de moda es va acabar convertint en motiu de discòrdia per a la parella.

Del matrimoni amb Mercè Micó, celebrat el 1910, havien nascut dos fills, Lluís (o Lluïset, com l’anomenava tothom per distingir-lo del seu il·lustre progenitor), i Maria. El noi morí el 1956 en un hospital psiquiàtric a França, i la noia, casada amb Héctor Gally (amb qui tingué l’única néta que Companys va poder conèixer, Maria), s’exilià a Mèxic tot just acabada la Guerra Civil, el 1939.

Un altre dels motius que provocaven diferències entre els esposos era l’activitat política del marit, que contribuí a distanciar-los definitivament. En casar-se amb Companys, a Mercè Micó, que era de família burgesa i amb un fort sentiment de pertinença a aquesta classe, no li semblà que s’allunyaria gaire del seu cercle (cal recordar que els Jover ostentaven la baronia del Tarròs, un títol al qual tots els germans Companys i Jover van renunciar). Però no comptava amb el fet que al seu marit i futur president de la Generalitat li piqués el cuquet de la política. Nerviós de mena com era, no parava mai quiet (va ser regidor, membre del Congrés, president de la Unió de Rabassaires...), i això molestava bastant la primera dona de Companys, que hauria preferit un marit dedicat a la seva activitat com a advocat o a qualsevol altra professió més pausada, que no pas la voràgine política en la qual el matrimoni es veia immers. Il·lustra prou bé la indiferència que sentia envers els interessos del marit l’actitud que la Micó tingué en una reunió d’estudiants celebrada al final dels anys vint —quan l’efervescència política estava arribant al punt àlgid—, a la residència que la família tenia al numero 15 de la rambla de Catalunya, a tocar de la Gran Via. Mentre el fill Lluïset participava activament en la reunió i el Companys pare escoltava i aconsellava des de la seva experiència, ella es limitava a servir llimonada en silenci. A tot estirar, si hi havia detencions, deixava el seu telèfon perquè els amics del fill truquessin a casa per avisar que estaven bé després que a comissaria els haguessin pres declaració. És a dir, la Micó era una perfecta mestressa de casa completament aliena i indiferent als neguits i els desigs tant del marit com del seu fill. I aquesta indiferència afegia un altre motiu de frustració en una relació que feia temps que havia deixat de funcionar.

Les discussions constants més d’una vegada provocaren en Companys un sentiment de gran desesperació i li feren venir ganes de deixar-ho córrer tot i començar de bell nou en algun altre lloc, ben lluny de Barcelona, sense dona ni fills, els quals d’altra banda adorava.

Cal entendre els sentiments del polític, frustrat perquè els seus sentiments no eren compartits a casa. És cert que s’havia consagrat des de ben jove a la causa dels drets dels obrers, que era un nacionalista temperat, poc inclinat al marxisme però partidari, si arribava el cas, de fer una revolució (només cal recordar les seves declaracions, ja consignades ut supra, a «L’Avenir» poc després de proclamada la Dictadura de Primo de Rivera), i que estava preocupat per aconseguir implantar una República democràtica que s’allunyés del corporativisme imperant durant la Restauració. En definitiva, volia un nou règim en el sentit més jacobí del terme, pel qual patí penúries i detencions, que en principi es prenia com un mal menor que formava part de la lluita per un futur millor.

Però l’ideal d’una Catalunya rica i plena dins una Espanya pròspera, el 1923 o el 1925 quedava molt lluny, en un futur incert. Sí, Companys havia viscut conspiracions, reunions secretes, entrades i sortides de la presó, arrestos i moviments insurreccionals (la Sanjuanada, Sánchez Guerra, fins i tot Prats de Molló, malgrat que no hi va tenir res a veure), però tot estava fracassant, semblava que el Directori estava sòlidament establert (per bé que el mateix dictador, des del mateix moment de realitzar el cop d’estat, havia promès abandonar el poder, l’aparent cascada d’èxits del règim militar, a la qual s’havia afegit la victòria definitiva contra les tribus rebels del Rif, semblava convidar a una continuació de la Dictadura), el rei Alfons XIII gaudia de bona salut, tenia hereus i semblava que la Monarquia es perpetuaria sense ensurts.

Des del present és molt fàcil ser profeta del passat i afirmar que la República es veia venir, perquè se sap com es desenvoluparen els esdeveniments, però propugnar un canvi de règim aleshores era més una declaració d’intencions i un brindis al sol que no pas una empresa factible. És massa fàcil i poc ajustat a la veritat dir que els triomfadors del 14 d’abril en el fons sabien el que els esperava. A tot estirar, conservaven una esperança que mai no van perdre del tot, encara que hi hagués moments poc propicis per a l’eufòria, però no pas un coneixement absolut de la victòria final i de l’arribada de la República.

En aquest ambient polític poc esperançador, en què no semblava que res nou hagués de fructificar, Lluís Companys passava per una mala situació personal, amb constants discussions i malestars amb la seva esposa. I encara li faltava per patir el gran disgust que tingué el 1933, quan es diagnosticà al fill adolescent una esquizofrènia degenerativa que obligava a tenir-lo reclòs en centres hospitalaris especialitzats. El dolor de Companys es feia més insuportable quan en Lluïset, en els moments de lucidesa, es planyia de la seva situació, cosa que feia molt més dura la decisió de tenir-lo en sanatoris mentals a l’estranger —principalment a Bèlgica, primer, i més tard a França, on el sorprengué l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Fart d’una situació personal insostenible i d’una activitat política que semblava no anar enlloc i que no li compensava les estades a la Model, ja que aparentment l’adveniment de la República quedava posposat ad calendas graecas, el 1929 Lluís Companys va tenir un moment de debilitat i es va plantejar la possibilitat de deixar-ho córrer tot i anar-se’n ben lluny, després del fracàs del cop de Sánchez Guerra. A més, cal recordar que la Dictadura de Primo de Rivera fou també una època de crisi econòmica per a Companys.

Desprès com era habitualment, Companys no pensava mai en els diners, una actitud que de vegades l’abocava a una certa penúria. Mai no donà importància als guanys al llarg de tota la seva vida, fins al punt que en el moment de creuar la frontera amb França el 1939 camí de l’exili s’adonà que no tenia ni un cèntim a la butxaca, i que els gairebé setanta-un mil francs que tenia al banc eren per sufragar les despeses ocasionades pel seu fill malalt. El lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube, que era amb ell en aquella hora tràgica, li va deixar mil francs. A l’època de ministre de Marina, fins confessà que no sabia quin sou tenia, perquè li donaven un sobre amb bitllets i ni es fixava en la quantitat: en treia quan en necessitava fins que ja no n’hi havia més. Tan sols l’estat del fill l’obligà a tenir sempre un racó per poder pagar els centres hospitalaris.

Quina era la situació econòmica de Companys en la dècada dels vint? Tenia els recursos justos per anar tirant. Moltes vegades, quan baixava a la cafeteria que hi havia al costat de casa seva a Barcelona, El Oro del Rhin, a jugar al billar —un costum que conservava dels anys d’estudiant— amb els habituals del local, el mosso li havia d’avançar els diners per pagar la consumició perquè no li arribava per prendre ni un cafè.

La seva activitat política li ocasionava constants despeses que no quedaven compensades per ingressos (li calia disposar de bastants diners per als judicis i les fiances, com per a altres extres de supervivència en els moments d’empresonament), de manera que havia de recórrer al seu patrimoni familiar, el qual anava disminuint perquè havia de vendre propietats per tenir líquid. I el bufet d’advocats que havia obert a Sabadell, la seva circumscripció electoral, no tenia l’èxit esperat i els clients no abundaven. Per tant, els modestos guanys del bufet tampoc no li permetien gaire alegries. De fet, si no anava a més com a advocat era no tant per una manca d’habilitats com per la seva pràctica d’ajudar els obrers amb problemes, als quals no presentava mai la minuta.

I com que la generositat no omple l’olla, aquesta bonhomia envers els que menys tenien també era un motiu de queixa de Mercè Micó, que a més de veure com es reduïa el patrimoni del seu marit comprovava que l’única ocupació que li podria reportar algun benefici es feia la major part del temps gratuïtament. Quedaven lluny les èpoques de més bonança, en què com a regidor i com a diputat cobrava un bon sou al cap del mes.

I és que a Companys li ballava el cap quan veia massa xifres i no pensava mai en els diners, cosa que provocava maldecaps i disgustos a qui sí que els tenia presents perquè havia de portar una casa i educar dos fills en un clima com qui diu aventurer i arriscat. Sense anar més lluny, Francesc Layret va caure abatut pels pistolers a sou de la patronal a la porta de la casa de Companys, davant els ulls d’horror d’una Mercè Micó que en aquells moments sostenia en braços el petit Lluïset.

L’assassinat de Layret, la seva activitat a favor dels treballadors però, sobretot, els ingressos continuats a la presó devien afectar bastant Companys, perquè per molt combatiu que es tingui l’esperit arriba un moment que si les coses no semblen anar millor qualsevol té tendència a la depressió.

Devia ser dur estar empresonat, ni que fos amb caràcter preventiu, sobretot en un establiment penitenciari que no era precisament exemplar: la manca d’higiene, estar reclòs en un recinte amb presos comuns quan ell era un pres polític i el tracte no necessàriament amable dels vigilants devia afectar la manera de veure les coses de Companys. I la lluita que el portà a visitar la Model assíduament sense obtenir ni uns mínims resultats li féu minvar la moral, per molt nobles que fossin els principis que el movien a actuar com ho feia.

Tip de tot, va demanar una entrevista amb l’altre prohom de la política catalana del moment, el conservador Francesc Cambó, empresari d’èxit, dirigent de la Lliga, ministre de Foment en els governs de salvació nacional entre el 1917 i el 1919 i apartat de la vida política des de la Dictadura, tot i que conservà un cert protagonisme en la història de Catalunya fins a l’adveniment de la República (cal no oblidar els crits del poble el 14 d’abril, proferint visques a Macià i molts «mori Cambó!»).

Companys, si s’ha de creure el que afirma el mateix Cambó en les seves memòries, semblava decaigut, trist i una mica fastiguejat de tot quan van parlar. Van deixar aparcades les rivalitats polítiques per parlar del que havia portat el republicà al despatx del que havia estat ministre d’Alfons XIII. L’antic diputat per Sabadell li va exposar esquemàticament que vivia una època grisa i trista i el va posar al corrent del seu objectiu de marxar, amb relació al qual li demanava si no tindria la bondat de recomanar-lo per al consell de direcció o algun càrrec intermedi en qualsevol de les empreses que Cambó tenia repartides per l’Amèrica del Sud, preferiblement en la companyia elèctrica a l’Argentina, de la qual el polític conservador era accionista majoritari.

Naturalment, Cambó li va prometre que miraria quines places hi havia vacants i que al cap de poc temps li diria alguna cosa en ferm. No va ser així, i ni Cambó va obrir-li les portes a emigrar amb una feina assegurada, ni Companys tornà a insistir en el tema. En qualsevol cas, la possibilitat de marxar no era remota ni inadmissible. Tenint en compte la situació en què es trobava i ignorant el paper destacat que estava cridat a tenir en un futur no gaire llunyà, trobava preferible començar de bell nou a les Amèriques i deixar enrere els disgustos que li donaven tant la política catalana com la seva situació familiar, que s’aguantava, sense amor entre els esposos, només per imperatius socials.

Un bon exemple de la tristesa d’aquests anys és el que Companys va dir en una reunió d’estudiants universitaris celebrada a casa seva, en presència del seu propi fill, company d’estudis del fundador de la nacionalista i republicana Federació Universitària Escolar, que va consignar l’escena (Josep Maria Lledó, 1999). En aquestes reunions a casa seva, Companys escoltava com els nois s’embrancaven en discussions sobre quines actuacions emprendre per mostrar el seu descontentament envers el Directori militar. Requerit a donar la seva opinió, el polític català, amb veu pausada, va dir: «Tot arribarà. Tot és qüestió de paciència, de donar temps al temps. Ja ho veieu: jo fa prop de trenta anys que lluito, i encara no he aconseguit el que volia. Vosaltres, en canvi, ho teniu molt més a la vora.»

Són unes paraules bastant premonitòries. Aquesta escena tenia lloc al final dels anys vint, poc després de fracassada l’aventura de Sánchez Guerra, just en el període més turbulent i de crisi pel qual va passar. Ja feia trenta anys que es dedicava a una causa i semblava que res no s’hagués mogut d’allà on era; ell ja no era tan jove com abans (per bé que seguia treballant a favor dels seus ideals) i el temps passava inexorable.

El comentari era bastant amarg, en dipositar les esperances d’un canvi de règim més en les futures generacions que en la pròpia. A més, en aquestes paraules es torna a trobar el Companys poc amic del soroll i les accions contundents, el partidari de fer les coses seguint uns procediments amb un cert respecte per les formes. Recomanava prudència als estudiants, imprudents per naturalesa, però no per això deixava d’animar-los a continuar lluitant per les seves creences i els seus ideals.

Aquesta anècdota dóna a entendre fins a quin punt el polític català estava tip de la vida que feia a la casa de la rambla de Catalunya de Barcelona i desitjava començar una etapa nova en la seva vida, la qual l’acabà portant no pas al Nou Món, com hauria pogut pensar, sinó al Vell, per bé que uns quants anys més tard. A l’inici dels anys trenta, concretament el 1933, va conèixer una militant d’Estat Català jove i ben plantada, compromesa amb la causa nacionalista i seguidora de Macià. Es deia Carme Ballester i Llassat, i esdevingué la seva amant, cosa que comportà complicacions per a Companys.

Carme Ballester estava casada amb Carles Duran, coreligionari d’un conegut membre de l’aleshores governant Esquerra Republicana, Miquel Badia i Capell, que fou un dels líders dels escamots paramilitars del partit durant els anys trenta. Sembla que entre ella i Companys va néixer un amor correspost, perquè quan, ja sota la República, es permeté el divorci, el 1936 Companys se separà de Mercè Micó per poder-se casar amb la dona de qui estava profundament enamorat, amb la que es convertí en la seva vídua el 1940, quan la Policia Militar alemanya el detingué a França i el lliurà a les autoritats franquistes, que l’afusellaren a l’octubre d’aquell mateix any al fossat del castell de Montjuïc.

La diferència entre la Ballester i la Micó era que mentre que aquesta última era completament aliena als ideals del marit, aquella s’hi entregà en cos i ànima, perquè veia en Companys la figura que encarnava Catalunya, deixant de banda el fet que combregava amb els mateixos ideals. I trobar no només comprensió en les sotragades de la pugna diària, sinó també un suport incondicional va ser un potent estimulant per al que ja era president d’una Catalunya en guerra.

La dictadura del general Miguel Primo de Rivera va fer acostar Lluís Companys a la causa nacionalista, convençut des del primer moment que les baionetes ni podien ni havien de ser la base de cap sistema legal i que calia combatre el Directori, i amb ell la Monarquia, per derrocar-los. Només l’opció republicana era vàlida per a Companys i els seus, en demostrar Alfons XIII molt poca predisposició a ajudar a fer evolucionar el sistema canovista cap a una autèntica democràcia.

Fou justament en aquesta època quan el catalanisme de Companys, sempre dissimulat sota els plecs de la túnica de rabassaire i obrerista, prengué forma de manera decisiva, a causa també del contacte amb el carismàtic Francesc Macià. S’ha parlat molt sobre si l’advocat laboralista lleidatà era o no un partidari del catalanisme polític. Republicà sí, i des de la seva més tendra joventut, però considerant la seva trajectòria política semblava que el catalanisme hi hagués estat present d’una manera més aviat superficial. Caiguda la Monarquia el 14 d’abril de 1931, els seus adversaris li van retreure la tebiesa del seu sentiment envers Catalunya: una vinyeta satírica a «La Veu de Catalunya» el 1934 el retratava disfressat amb una túnica i sostenint una bóta plena de raïm (una al·lusió a la seva faceta com a líder de la Unió de Rabassaires), mentre dos homes es parlaven a cau d’orella: «És republicà de tota la vida», diu un. I l’altre li respon: «Sí, però és un catalanista del 14 d’abril.»

Ell mateix era conscient d’aquestes acusacions, bastant a desgrat seu. El 6 d’octubre, després de proclamar la República Catalana, estant encara al balcó de la Generalitat, féu un comentari a un col·laborador que tenia al costat que no deixa de ser significatiu: «Perquè encara diguin que no sóc catalanista.» Si volia demostrar res a algú, el 6 d’octubre ho aconseguí en proclamar-se partidari d’una ideologia que els altres dubtaven que defensés.

De totes maneres, el que sí que és cert és que, en la trajectòria vital de Lluís Companys, almenys en aquesta època d’incerteses polítiques i personals, el catalanisme no hi estigué gaire present. És més, en els discursos i els escrits del moment féu referència principalment al conflicte obrer i camperol i sovint criticà la Dictadura, i si bé hi expressà constants queixes de l’opressió espanyola, no fou tant pels greuges comesos contra Catalunya com per l’actuació del Directori en matèria social.

Amb tot, està fora de dubte que Companys estimava amb passió Catalunya, com ho demostra la multa de cinc-centes pessetes que li imposà Primo de Rivera el 1924 per formar part de la Junta del Col·legi d’Advocats que aprovà no fer esmenes a la guia judicial, redactada en català, per escriure-la en castellà arran dels decrets que bandejaven la llengua del Principat dels organismes oficials. Però quan, en un dels articles en què narra la seva estada a la Model el 1930, al·ludeix a «aquest Estat que tot ho ha corromput», sembla referir-se més al sistema monàrquic i a la Dictadura que no pas a Espanya. I no fou fins a l’adveniment de la República —sobretot després del seu breu pas pel Ministeri de Marina, quan reprengué l’activitat com a polític català, assegut a la presidència del Parlament de Catalunya— que abraçà el catalanisme amb vocació independentista, un discurs que havia de ser una constant en ell des del moment en què ocupà la Generalitat fins a la fi dels seus dies. Després d’una època de turbulències, el 14 d’abril naixia la República. I amb aquesta arribà la que per a Companys resultà ser la seva millor hora.