Antoni de Bofarull i Brocà

(Reus, Baix Camp, 1821 — Barcelona, 1892)

Historiador, prosista, poeta i dramaturg.

Vida i obra

Germà d’Andreu de Bofarull. Havent impulsat la revista estudiantina “El Hongo”, el 1849 es llicencià en jurisprudència per la Universitat de Barcelona, ciutat on, orfe de pare, s’havia traslladat el 1839. Hi comptà amb la protecció del seu oncle Pròsper, que el col·locà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1846). El 1852 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i fou membre corresponent de nombroses entitats. Seguint precoçment Joaquim Rubió i Ors i usant algunes vegades el pseudònim de Lo Coblejador de Montcada, edità diversos poemes, majoritàriament en català, solts, en llibres col·lectius o en publicacions periòdiques, com El Constitucional (on, al febrer del 1841, publicà el poema Violant!), La Verdad, El Imparcial, Diario de Reus, Diario de Barcelonal, Calendari Català i Calendari del Pagès, i projectà la publicació d’una col·lecció de romanços sobre els comtes de Barcelona, anunciada pel seu germà en la primera edició d’Anales históricos de Reus. Tingué cura de l’antologia Lostrobadors nous (1858). Contribuí decisivament a la instauració dels Jocs Florals, que havia reclamat des del Diario de Barcelonal el 1854, en fou secretari (1859 i 1883), president (1865) i mantenidor (1876 i 1884) i hi obtingué diversos accèssits i premis extraordinaris. De jove, prodigà els drames històrics en llengua castellana: Pedro el Católico, rey de Aragón (1842, escrit el 1839), Medio rey, medio vasallo (1843), Roger de Flor, o El manto del templario (1844), Urg el almogávar, o El noble y el villano (1844) i El Consejo de Ciento (1846). En llengua catalana escriví, almenys, el drama Lo darrer català, sobre Rafael Casanova (publicat el 1880, però remarcant que era molt anterior). Edità, amb notes i traducció castellana, les cròniques de Jaume I (1848), Pere el Cerimoniós (1850) i Muntaner (1860). A més de treballs historiogràfics, divulgatius o d’investigació, impresos solts (com Guía-cicerone de Barcelona, 1847; La confederación catalano-aragonesa, 1872, i Pasado, presente y porvenir de Barcelona, 1881) o en diverses publicacions periòdiques (entre d’altres, a El Sol, Diario de Barcelonal i “El Arte”), edità Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78), complementada per Historia crítica de la guerra de la Independencia (1886-87) i, des d’una perspectiva anticarlina, Historia de la guerra civil de los Siete Años en Cataluña. Publicà Hazañas y recuerdos de los catalanes (1846), obra entre la historiografia i la narrativa, en el pròleg de la qual lamentà no haver pogut escriure-la en català. Traduí Los siete pecados capitales (1847-51), de Sue, i edità, amb el pseudònim de Fr. Anastasio Timora, La mancha del siglo, o Las víctimas religiosas (1850), novel·la contra la crema de convents del 1835, de la qual s’ha conservat, a més, una versió inacabada en forma de poema èpic, i, signant com El barón de Monterols, la novel·la satírica El maná, o Los seguros de vida (memorias de un estafado) (1880). El 1862 edità, en diversos lliuraments, L’orfeneta de Menargues. Escriví també altres proses, entre les quals cal esmentar Calendari moral, històric i religiós del menestral català (1857), amb el pseudònim d’Un menestral honrat de Barcelona, llegendes, Costums que es perden i records que fugen (Reus de 1820 a 1840) (1880), i una proposta de narració verniana. Defensor, entre altres opcions ortogràfiques, del plural en -as, participà en diversos projectes regularitzadors i s’ocupà de qüestions lingüístiques, a Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana (1864) i en la Gramática de la lengua catalana (1867), escrita amb Adolf Blanch, entre altres estudis. Romàntic historicista i efusiu, fou un decidit impulsor de la recuperació del passat, del conreu del català en diversos gèneres i de l’estudi de la llengua.

Bibliografia
  1. Almirall Céspedes, M. (1993), vol. VII, p. 185-197
  2. Anguera, P. (19992), p. 9-22
  3. Anguera, P. (2006), p. 9-28
  4. Diversos autors (19968)
  5. Ginebra i Serrabou, J. (1988)
  6. Ginebra i Serrabou, J. (20062)
  7. Grau i Fernández, R. (2002)
  8. Vall i Solaz, F.X. (1996).
Vegeu bibliografia