i Francesc Camprodon i Safont | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Diccionari de la literatura catalana

Francesc Camprodon i Safont

Literatura catalana
literatura lit
Poeta i autor dramàtic.
Vic, Osona, 1816 — l’Havana, 1870

Estudià dret a Cervera i a Alcalá de Henares i es llicencià a Barcelona el 1838. Publicà poemes de circumstàncies a “El Vapor” i “El Guardia Nacional” i, després de l’exili passat a Cadis per les seves idees liberals, on tractà l’actor José Valero, escriví Amor de hombre (1851) i un dels èxits més importants de l’escena del seu temps, Flor de un día (1851), que tingué continuïtat a Espinas de una flor (1852), drames renovadors de la línia liricosentimental, novel·lats el 1862 per Manuel Angelon. Estrenà més de vint sarsueles, originals o adaptades, entre les quals destaquen Tres para una (1853), amb música de Nicolau Manent, Los diamantes de la corona (1854), amb música de Barbieri, i, amb música d’Arrieta, El dominó azul (1853) i, la més notable, Marina (1855; reconvertida en òpera el 1871). El 1850 havia publicat el primer llibre de poemes, Emociones, amb influències byronianes i en què es plantejava romànticament «estudiar sus sensaciones» perquè el lector pogués veure en el poema «las mismas nubes de mi propia tempestad». Codirigí un quant temps la revista “El Teatro”, a Barcelona, en què publicà més poemes en llengua castellana. Detingué càrrecs polítics durant el Sexenni, l’últim dels quals a l’Havana, on pòstumament es publicà un nou llibre de poemes, Patria, Fe, Amor. Colección de poesías (1871), que inclou, a la segona part, disset poemes catalans, en part reproduïts en diferents revistes i tots plegats a les Obres catalanes, que inclouen els seus dos sainets costumistes en llengua catalana, La teta gallinaire (1865) i La tornada d’en Titó (1867), dels més representatius del procés de creixement qualitatiu del gènere, i la versió catalana de Marina, deguda al seu fill Josep M. Camprodon.

Col·laboració: 
MJ
Llegir més...