És el primer que publicà en llengua catalana, i el consagrà com a poeta. Alguns dels textos havien anat apareixent (des del 1877) en publicacions periòdiques del Principat i de Mallorca.
El llibre assoleix un alt nivell estilístic i idiomàtic. Conté 35 composicions poètiques distribuïdes en quatre seccions: “Juvenils”, poesies d’adolescència; “Cançons de la serra”, basades en cançons populars mallorquines (sobretot La Balanguera i La serra), i on el poeta aportà una visió personal de la natura; “Elegies”, peces majors d’un to intimista molt reeixit, i “Endreces”, poemes, la majoria dels quals són dirigits a d’altres escriptors; a més de quatre poemes esparsos.
Tot i la manca d’unitat, hi ha dos eixos que sostenen el recull: la relació amb el món exterior i l’experiència del dolor. La posició des de la qual el poeta observa el món que l’envolta li permet de conèixer-lo amb més profunditat. Malgrat contemplar la realitat des de dalt i penetrar-ne el misteri, el poeta tampoc no deixa de gaudir-ne. Al capdavall, se sent part de la col·lectivitat i commogut per la seva essència, la qual troba en el paisatge i en la seva gent, enmig de la fugacitat de la vida, en les seves tradicions i els seus entorns naturals.
Una composició com L’ermità qui capta és, en aquest sentit, una exemplificació didàctica de la seva teoria de la humanització de l’art. No obstant això, la seva condició superior, que el priva en part de la forma de vida que retrata, li provoca un sentiment d’enyorança, el qual resulta molt proper al dolor que mostra en les composicions de la secció “Elegies” (també amb poemes ben característics com La relíquia o Desolació). En aquestes composicions, el dol pel temps passat o per la pèrdua de persones estimades és el punt de partida per acceptar el dolor com a plenitud de realització ètica i com a solució al misteri que és la vida, on la superació d’aquest dolor a través de la transcendència religiosa no és vist com a evasió sinó com a consol. Les descripcions transmeten una contemplació serena i reflexiva dels paisatges. Aquests contenen sempre imatges d’un entorn viu i humanitzat, fins a arribar a prendre un to casolà, cosa que no vol dir que no hagin passat per un procés d’essencialització i idealització, alhora que es presenten més com a enyorats que com a propis i patents, o que vinguin a emmirallar l’ànim del poeta.
Fonamentalment descriptius i narratius, els poemes d’Alcover no manquen de metàfores o comparacions, les quals prenen un valor sintètic i definitori, a més de ser recurrents. L’arbre és un dels termes de comparació més emprats, vinculat al dolor però també amb els valors perennes. Un altre símbol recurrent és el del captaire, reflex de la condició moral desemparada del poeta, i el de la porta, mitjà de comunicació amb allò que és desconegut, com ara la mort. Hereva del llegat de Marià Aguiló, la llengua dels poemes del recull estilitza el registre de la parla col·loquial a la vegada que se serveix també de les formes de la poesia popular. El llibre, entès com a síntesi entre classicisme i espontaneisme i amb una certa permeabilitat a les aportacions provinents del modernisme, representa un model poètic d’Escola Mallorquina complementari al de Costa i Llobera. Tingué una notable repercussió, especialment en la poesia illenca immediatament posterior.