Fill de l’infant Joan (futur Joan II) i de Blanca, filla del rei de Navarra, Carles III el Noble, que el feu jurar per primogènit de Navarra (1422). Aquesta decisió enverinà les relacions amb el seu pare, que degeneraren en una llarga guerra civil. Desheretat per Joan II, es refugià a la cort napolitana del seu oncle Alfons el Magnànim, fins que el 1460 tingué lloc la reconciliació amb el seu pare a Barcelona, on s’instal·là convertit, però, en el símbol de la resistència catalana a l’autoritarisme de Joan II. De seguida circulà el rumor que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra Joana Enríquez i s’estengué la creença que les seves despulles obraven miracles. La historiografia romàntica en feu un màrtir de la tirania paterna i un príncep sensible i protector dels poetes, com, per exemple, a la tragèdia Ausiàs Marc de Víctor Balaguer. Tingué una cort brillant i refinada, on s’aplegaren nombrosos nobles i escriptors catalans, i reuní una considerable biblioteca. Escriví en castellà una prosa artificiosa no sempre reeixida. Als seus versos, que sovint alternen amb la prosa, els manca el sentit del ritme. La seva obra més important és la Crónica de los reyes de Navarra, escrita a la presó entre el 1452 i el 1453, en la qual reivindica la seva legitimitat en el tron. Figuren també entre la seva activitat intel·lectual unes traduccions reveladores de la seva cultura humanística: les Ètiques d’Aristòtil, que feu a Nàpols sobre la versió de Leonardo Bruni al llatí, i, encara que no se sap del cert, la de l’Economia i la Política del mateix autor. Una obra més personal és la correspondència literària de temàtica amorosa amb Joan↑Roís de Corella, formada per tres lletres en castellà i la resposta en català del poeta, en les quals planteja problemes de la més vella casuística medieval, tot i les pretensions renaixentistes. La seva dissortada figura deixà un important rastre en les lletres catalanes: les poesies que Joan↑Fogassot dedicà a l’empresonament i a l’alliberament del príncep; les que escriví Joan Berenguer de↑Masdovelles demanant pietat a Joan II i recordant al príncep la submissió que devia al seu pare; la Complanta de Guillem de Gibert a la seva mort; la justificació de Carles al cinquè dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig; la complanta per la mort, a Olite, d’Agnès de Clèves, muller de Carles, el 1448, escrita en castellà per Pere Torroella, i tota una literatura popular que feu de Carles de Viana un màrtir i un sant, i que reflecteix la simpatia que el príncep desvetllà a Catalunya.
- Turró, J. (2001).