Utilitzà esporàdicament el pseudònim de Manuel Manrique de Lara. Feu estudis al seminari de Barcelona i residí uns quants anys a Madrid i a París. Es vinculà al partit republicà i, a Barcelona, col·laborà, a partir del 1867, a “El Principado” (o “ElDiluvio”) amb articles de crítica d’art i de literatura. Considerà els Jocs Florals de Barcelona una institució creada i mantinguda per elements provincialistes ancorats intel·lectualment en el medievalisme, l’erudició, la superstició religiosa i l’amanerament formal, que, enemics de la filosofia moderna i del progrés, exercien una mala influència sobre una part de la joventut, ja des dels temps de Pau Piferrer. Per contrast, però sense gaire convicció, elogià l’obra de Frederic Soler. Publicà Los malos novelistas españoles (1867), contra els autors fulletonescos, uns Retratos a la pluma (1884), La prosa y los prosistas contemporáneos (1888), la novel·la Elvira (1885) i diversos pamflets polítics: El rey de los carlistas (1882), Los duques de la Torre y el casamiento de su hijo (1883) i Un casamiento infame (1883). El 1927 se’n publicà un estudi inèdit sobre Manuel de Cabanyes, que comparà amb Leopardi i Byron.