Xavier Casp i Verger

(Carlet, Ribera Alta, 1915 — València, 2004)

Poeta i editor.

Vida i obra

El 1943 fundà i dirigí els quaderns clandestins “Esclat”; el 1944 fundà, a València, juntament amb Miquel Adlert i Noguerol, l’Editorial Torre, que tingué una importància cabdal en el redreçament de la llengua i la literatura catalanes de la postguerra al País Valencià (entre d’altres publicà els primers llibres de Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés i Estellés i Maria Beneyto). Com a poeta, evolucionà cap a una poesia de textura intel·lectualista, a la manera de Josep M. López-Picó, i, posteriorment, cap a una poesia d’influència postsimbolista. La seva obra conté una factura de gran elegància i musicalitat. Publicà, entre altres reculls de poemes: Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Esparses (1953), Braçat (1955), Poema dramàticament esperançat (1956), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970) i Jo també tinc set (1976). Més endavant, publicà també Els sets d’octubre i... : 61 variacions sobre un sol tema (1995) i Sóc qui sóc (2000). El 1950 obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà; el 1951, l’englantina en el Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Nova York, i el 1969, el premi València de literatura. És autor també d’un llibre de narracions, Proses en carn (1952), del llibret d’una òpera, Vinatea (1975), musicada per Matilde Salvador i estrenada al Liceu de Barcelona el 1974, i de les obres Idees en memòria de Nicolau Primitiu (1973) i Confesión con Ausiàs March (1973). Representà, en els anys posteriors immediats a la guerra civil de 1936-39, la continuïtat de la cultura catalana al País Valencià a través de les tertúlies literàries que organitzà a València. Al principi de la dècada dels setanta, canvià d’actitud amb referència a la unitat de la llengua, i com a degà de la Real Academia de Cultura Valenciana o com a president de Lo Rat Penat, impulsà el secessionisme lingüístic.

Bibliografia
  1. Ballester, J. (1992)
  2. Ballester, J. (1995), p. 95-164
  3. Cardó, C. (1947)
  4. Fuster, J. (1950)
  5. Romeu i Figueras, J. (1951)
  6. Sanchis Guarner, M. (1968), p. 98-106.
Vegeu bibliografia