OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Caterina Albert i Paradís

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta.
l’Escala, Alt Empordà, 1869 — l’Escala, Alt Empordà, 1966

Vida i obra

Coneguda amb el pseudònim de Víctor Català. De formació autodidàctica, entre el 1897 i el 1900 col·laborà a L’Esquella de la Torratxa, on publicà, amb el pseudònim Virgili d’Alacseal, els seus primers poemes. El seu eclecticisme inicial es corresponia als esforços de Narcís Oller i d’Àngel Guimerà d’assimilar i assumir certs aspectes de la preceptiva realista naturalista, tot mantenint una visió personal del món. Es donà a conèixer amb el seu nom de pila als Jocs Florals d’Olot el 1898, on li foren premiats el poema El llibre nou i el monòleg La infanticida —prefiguració de molts trets de la narrativa posterior—, que provocà un gran escàndol, motiu pel qual decidí d’amagar-se definitivament rere el pseudònim masculí amb què se la coneix. El conjunt del seu teatre, d’ambientació bàsicament ciutadana i escrit en prosa i en vers, és constituït bàsicament per monòlegs emmirallats en el model de Guimerà. Amb tendència al caràcter tràgic, s’hi barregen elements realistes i naturalistes amb altres de reminiscència romàntica, i hi manté una voluntat de modernització del gènere a partir de l’esquinçament de les estrictes normes morals de la societat establerta. La producció teatral —escrita sobretot entre el 1898 i el 1904— quedà recollida parcialment el 1901 a Quatre monòlegs (1901), llibre que incloïa La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau. No fou fins el 1967 —ja pòstumament— que es donaren a conèixer, al volum Teatre inèdit, els monòlegs La infanticida, Verbagàlia i Les cartes, a més de la peça curta L’alcavota. Aquesta etapa de la seva producció destaca també per la varietat de gèneres: a més del teatre, conreà la poesia i la narrativa. Si bé escriví poesia durant tota la vida —molta de la qual restà inèdita—, fou durant aquests anys, especialment del 1900 al 1904, quan més s’hi dedicà. En publicà dos reculls, que evidencien l’esforç d’apropar-se, sense poder-ho aconseguir del tot, als corrents modernistes: El cant dels mesos (1901), on presenta el cicle de la natura amb reminiscències de Maragall i de la poesia vitalista, i Llibre blanc (1905), un recull menys unitari, que anticipa alguns dels temes i motius que reprengué en la narrativa, els quals queden camuflats a vegades entre tòpics poètics provinents del simbolisme o, fins i tot, del parnassianisme. El 1902, quan publicà↑Drames rurals, s’obrí la gran època narrativa de l’autora, a partir de la qual esdevingué un referent indiscutible, tot i les discrepàncies que el llibre motivà en alguns autors, com ara Joan Maragall. Començà llavors un moment de gran activitat, que s’allargà fins el 1907, en què escriví bona part de la seva obra narrativa. D’aquests anys són els reculls de narracions Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907), i la novel·la simbòlica↑Solitud (1905), amb què adquirí prestigi i ressò internacionals. Aquesta narrativa es caracteritza per l’ambientació en un món rural, que és presentat com a esquerp, caòtic i poc dominable, i per la reflexió sobre el paper de l’individu i de la seva consciència en un món que l’aboca a la solitud i al fatalisme. Fugint del realisme i de l’objectivitat que havien caracteritzat el naturalisme, la seva proposta se situa en el context de la crisi finisecular europea de models narratius, vehiculada a Catalunya pel modernisme. Així, crea un univers simbòlic, però dotat alhora de realitat, força i vivesa, on les situacions reflectides són sovint casos límit que desemboquen fàcilment en drames cruels i violents, que l’autora presenta d’una manera distanciada, amb algunes pinzellades d’humor negre, però també des de la força de la suggestió. Solitud és l’obra que il·lustra més clarament tots aquests components. Fou per tot plegat que rebé crítiques del noucentisme incipient, motiu pel qual l’autora inicià, el mateix 1907, tretze anys de silenci editorial, que no trencà fins el 1920, quan reprengué l’activitat pública, que mantingué fins a la guerra civil. Durant aquest segon període publicà La Mare-Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930) —tres volums de contes en la línia dels anteriors— i la novel·la fulletonesca d’ambientació ciutadana Un film (3.000 metres) (publicada a la revista “Catalana” entre el 1918 i el 1921, i com a llibre el 1926), en la qual se serveix, mitjançant la imitació i l’exageració paròdica, dels gèneres propis de la literatura d’evasió. Durant la postguerra, després d’un nou interval de silenci de gairebé vint anys, escriví un volum de contes en castellà, Retablo (1944). Aviat, però, recuperà la producció en català: el 1946 publicà Mosaic III, una sèrie d’impressions i records que havien restat inèdits. I, encara, dos llibres de contes, Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951), on la cruesa és substituïda en part per un to refinat i per la nostàlgia d’un passat millor. El 1951 aparegueren les seves Obres completes, i el 2005, un primer volum en edició anotada del seu epistolari. Víctor Català, amb una obra situada en les coordenades del modernisme, és una de les puntes de llança de la literatura catalana contemporània.

Bibliografia

  1. Bartrina, F. (2001)
  2. Prat, E. i Vila, P. (ed.) (1993).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
OGB

Llegir més...