Filla d’una important família de propietaris rurals, portà una vida reclosa i no abandonà mai la seva localitat. En contrapartida, començà a llegir, a pintar i, sobretot, a escriure com a simple “aficionada”, paraula que esdevindria grata a l’escriptora a l’hora de definir-se. De formació, doncs, autodidàctica, es mantingué fidel, al llarg de mig segle de producció, als esquemes literaris que imperaven quan es posà a escriure: el naturalisme i, en proporció molt més petita i sobretot a la seva primera època, el Modernisme. Aquest eclecticisme inicial es corresponia als esforços de Narcís Oller i d’Àngel Guimerà d’assimilar i assumir certs aspectes de la preceptiva realista naturalista, tot mantenint una visió personal del món.
Les primeres experiències corresponen al camp de la poesia i del teatre. Fruit d’aquesta etapa són el monòleg La infanticida i el poema El llibre nou, amb què es feu conèixer als Jocs Florals d’Olot del 1898 amb el seu nom de pila, obres que foren premiades. La primera d’aquestes obres, La infanticida, prefigura molts aspectes de la seva narrativa, i el gran escàndol que provocà la portà a emprar sempre el pseudònim masculí amb què se la coneix.
Obres en prosa
Tot i conrear també el teatre i la poesia, Víctor Català és un dels millors prosistes de la literatura catalana de tots els temps i la seva obra ha exercit una influència decisiva en el desenvolupament de la narrativa del segle XX. Però, a causa de la seva fidelitat a l’anomenat segon naturalisme —etiqueta que hauria molestat l’escriptora, la qual, assegurava no tenir “ni mestres ni apriorismes” i es declarava partidària d’un “eclecticisme desenfrenat"—, la seva influència fou marginada pels nous corrents estètics. L’obra narrativa es desenvolupà en diverses etapes separades per llargs períodes de silenci, que, com d’altres coses de l’autora, no tenen una explicació clara.
El 1902, quan publicà Drames rurals, s’obrí la gran època narrativa de l’autora, a partir de la qual esdevingué un referent indiscutible, tot i les discrepàncies que el llibre motivà en alguns autors, com ara Joan Maragall. Començà llavors un moment de gran activitat, que s’allargà fins el 1907, en què escriví bona part de la seva obra narrativa. D’aquests anys són els reculls de narracions Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907), i la novel·la simbòlica Solitud (1905), la seva obra cabdal, amb què adquirí prestigi i ressò internacionals.
Fugint del realisme i de l’objectivitat científics, d’influència francesa, que havien caracteritzat el naturalisme d’un Narcís Oller, l’obra de Víctor Català se singularitza per l’ambientació rural (amb l’excepció notable de la novel·la Un film) d’un món que presenta esquerp, violent i incontrolable, al qual l’individu, sovint feble i dominat per impulsos primaris, s’enfronta en situacions límits que l’aboquen a la solitud i al fatalisme. La proposta de l’autora se situa en el context de la crisi finisecular europea de models narratius, vehiculada a Catalunya pel Modernisme. El seu univers simbòlic, dotat alhora de realitat, força i vivesa, es presenta d’una manera distanciada, amb pinzellades d’humor negre i alhora una potent capacitat suggestiva. Solitud és l’obra que il·lustra més clarament tots aquests components. Fou per tot plegat que rebé crítiques del Noucentisme incipient que la portaren, el mateix 1907, a tretze anys de silenci editorial.
El 1920 reprengué l’activitat pública, que mantingué fins a la Guerra Civil. Durant aquest segon període publicà La Mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930) —tres volums de contes en la línia dels anteriors— i la novel·la fulletonesca d’ambientació ciutadana Un film (3.000 metres) (publicada a la revista Catalana entre el 1918 i el 1921, i com a llibre el 1926), en la qual imita i parodia la literatura d’evasió. Durant la postguerra, després d’un nou interval de silenci de gairebé vint anys, escriví un volum de contes en castellà, Retablo (1944). Aviat, però, recuperà la producció en català: el 1946 publicà Mosaic III, una sèrie d’impressions i records que havien restat inèdits. I, encara, dos llibres de contes, Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951), on la cruesa és substituïda en part per un to refinat i per la nostàlgia d’un passat millor.
Poesia
Si bé escriví poesia durant tota la vida —molta de la qual restà inèdita—, fou en els inicis de la seva activitat literària, especialment del 1900 al 1904, quan més s’hi dedicà. En publicà dos reculls, que evidencien l’esforç d’apropar-se, sense poder-ho aconseguir del tot, als corrents modernistes: El cant dels mesos (1901), on presenta el cicle de la natura amb reminiscències de Maragall i de la poesia vitalista, i Llibre blanc (1905), un recull menys unitari, que anticipa alguns dels temes i motius que reprengué en la narrativa, els quals queden camuflats a vegades entre tòpics poètics provinents del simbolisme o, fins i tot, del parnassianisme.
Teatre
El conjunt del seu teatre, que començà a escriure en castellà i a partir del 1898 en català, és d’ambientació bàsicament ciutadana i escrit en prosa i en vers. Constituït bàsicament per monòlegs emmirallats en el model de Guimerà, tot i ser una de les seves grans passions, no despertà el mateix interès que la seva narrativa. Amb tendència al caràcter tràgic, s’hi barregen elements realistes i naturalistes amb altres de reminiscència romàntica, i hi manté una voluntat de modernització del gènere a partir de l’esquinçament de les estrictes normes morals de la societat establerta. La producció teatral —escrita sobretot entre el 1898 i el 1904— quedà recollida parcialment el 1901 a Quatre monòlegs (1901), llibre que incloïa La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau. No fou fins el 1967 —ja pòstumament— que es donaren a conèixer, al volum Teatre inèdit, els monòlegs La infanticida, Verbagàlia i Les cartes, a més de la peça curta L’alcavota.
Vigència de l’obra de Víctor Català
Després de la publicació de les Obres completes (1951), encara en vida de l’autora, l’obra de Víctor Català és de les que més ha perdurat fins al temps present, molt particularment l’obra narrativa, en la qual destaca la novel·la Solitud. Mostren l’interès que continuen suscitant tant la seva obra com la seva personalitat la publicació de dos volums del seu Epistolari (2005 i 2009), les diverses reedicions de Solitud, dels contes i d’algunes de les novel·les com ara Un film (2015), la celebració de l’Any Víctor Català (2016-17) o la posada en escena de monòlegs com La infanticida i Germana Pau (2009) i la dramatització de Solitud (2020), entre d’altres. L’any 2021 es publicà el volum Mosaic III. Intimitats, que conté disset texts fins ara inèdits.