Vida i obra
Fill d’una família benestant i culta dedicada al negoci de la fusta, que no prosperà, no pogué seguir estudis superiors i, per motius de salut, hagué d’abandonar l’aprenentatge de l’ofici de torner. Aviat, pels coneixements musicals que anà adquirint, es professionalitzà com a cantant en establiments públics, alhora que participava del republicanisme i de la utopia cabetiana a través d’Abdó↑Terrades i Narcís Monturiol, i intervenia en les revoltes antiesparteristes i altres accions que el portaren a la presó de la Ciutadella, el 1845. El mateix any, creà, amb finalitats principalment lúdiques, la societat L’Aurora, formada per instrumentistes i algunes veus, per a les quals compongué algunes peces a una o dues veus (el primer concert públic fou l’any següent); davant l’èxit, s’abocà a la música coral i fundà La Fraternidad, el 1850, composta inicialment per quaranta homes, denominada Euterpea partir del 1857, que tingué repercussió gradual a tot Catalunya i al País Valencià, origen de l’Associació Euterpense. Instal·lat com a empresari la major part dels anys als Camps Elisis, amb els concerts corals i els instrumentals (el 1863 hi feu tocar música de Wagner, una marxa de Tannhäuser, per primera vegada a Catalunya), els balls corejats ialtres espectacles, pretengué arribar a totes les classes socials, sense perdre de vista la finalitat fundacional de culturitzar i cohesionar, a través de l’associacionisme i l’auxili mutu, les capes obreres sorgides de la industrialització. Des del 1846, amb la col·lecció “El Cantor de las Hermosas”, utilitzà el plec solt per a divulgar els poemes i les cançons; n’inclogué a Canciones y coros populares (1850), i, a partir del 1858, en publicà regularment als quaderns de Flores de estío. Les primeres cançons per a cor i els primers poemes no musicats, majoritàriament de tema amorós i inicialment només en llengua castellana, responien ja a una certa consciència artística, bé que vacil·lant: a partir d’aleshores, amb un cert hibridisme fet de gèneres d’origen popular, d’un bucolisme neoclassicitzant, del sentimentalisme del mal du siècle i del romanticisme propi de la balada germànica i del tema de l’enyorament, anà produint obres (sovint resoltes musicalment amb ritmes moderns com el vals, els rigodons, la polca o el xotis) que encaixaven en el lema “Progrés, Virtut i Amor” encunyat a La Maquinista, que s’oposava de fet al de “Pàtria, Fe i Amor” dels Jocs Florals. Si l’amor rarament reflecteix la profunda intimitat del poeta, la virtut respon als ideals d’humanitarisme i de consciència social (com a La gratitud) i dins el concepte de progrés hi cap l’evocació historicopatriòtica reivindicativa de Les vespres catalanes, sobre el Corpus de Sang, o l’actualitat de la guerra d’Àfrica, però inclou sobretot el tema de la Revolució Industrial (La despedida, La Maquinista), amb l’enaltiment del treball que pertoca també a les capes no industrials (Los pescadors, La verema, Pel juny la falç al puny), i la reivindicació política de La revolución (homenatge a Terrades), de l’adaptació de La Marsellesa o d’Un record (homenatge a Monturiol). El 1851 estrenà dues breus joguines líriques amb exotisme d’ambient i llenguatge andalús, Pacomandria y Sacabuches i Una zambra en Alfarache, i el 1858, la sarsuela bilingüe, de gran interès costumista, L’aplec del Remei (1864). El 1859, creà “El Eco de Euterpe”, durador portaveu de la societat coral i de les seves activitats, que comprenien festivals (1860, 1861, 1862, 1864, 1872) i sortides a altres ciutats (Saragossa, 1861; Madrid, 1863). “El Metrónomo” (1864-64) volgué tenir una orientació més musical. Signà bona part dels capítols i alguns dels poemes de la crònica d’El Carnaval de Barcelona en 1860 (1860), escrita amb Josep M. Torres. La professionalització en el camp musicocoral i en els altres que hi estaven relacionats quedà truncada el 1868, quan Clavé pogué intervenir directament, fins al cop d’estat del general Pavía, en l’activitat política, des de les seves conviccions federalistes republicanes, a través de la premsa (el 1868 fundà el setmanari La Vanguardia i fou redactor d’El Estado Catalán de Valentí Almirall), i amb responsabilitats com la de president de la Diputació de Barcelona i la de diputat a Corts (1873), i la de governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Artís i Benach, P. (1988)
- Canadell i Rusiñol, R. (2007), p. 199-209
- Carbonell i Guberna, J. (2000)
- Fàbregas, X. (19742)
- Garcia Balañà, A. (1996)
- Jorba, M. (1974)
- Poblet, J.M. (1973).