Vida
Fill d’un menestral fuster que s’arruïnà. A sis anys, a causa d’una infecció, va perdre la visió de l’ull dret i va haver de reduir la seva formació a l’àmbit familiar. Cap al 1838, les dificultats econòmiques obligaren els germans Clavé a posar-se a treballar. Josep Anselm abandonà els estudis i feu de torner, però hagué de deixar aquesta activitat al cap de dos anys per problemes de salut.
Pels coneixements musicals que anà adquirint, es professionalitzà i, a disset anys, es començà a guanyar-se la vida cantant per cafès i tavernes de Barcelona, acompanyant-se amb la guitarra, i composant cançons que després aplegà sota el títol El cantor de las hermosas.
Durant els anys quaranta entrà en contacte amb les idees cabetianes dels socialistes francesos, es relacionà amb els cercles republicans de Barcelona, amb Abdó Terradas i col·laborà en els intents icarians dirigits Narcís Monturiol. El 1843, prengué part en la revolta centralista contra el general Espartero i participà en l’intent d’assalt a la Ciutadella del mateix any, durant el qual fou ferit en un braç. Dos anys més tard, les seves idees polítiques el portaren a ser empresonat durant uns quants mesos a la Ciutadella de Barcelona.
Projectà de sostreure els obrers de l’ambient miserable de les tavernes on se solien reunir i d’unir-los en societats corals, i adquirí nocions de violí, de flauta i de teoria musical i compongué melodies, que eren cantades als cafès. Fou requerit per uns joves, membres d’un grup de ronda, que li demanaren que els donés repertori i els dirigís. Aquest grup fou l’origen de l’agrupació coral L’Aurora, el 1845, una agrupació coral, mena d’estudiantina, amb flautes, guitarres, mandolines, bandúrries, etc., que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d’auxilis mutus que està considerada la primera coral peninsular. Fou fundada el 2 de febrer de 1850 i era composta per quaranta homes.
Molt aviat aparegueren altres grups tant a Barcelona com a la resta del país. El 1851 se celebrà al Teatre Odeó de Barcelona el primer ball corejat. El 1853, La Fraternitat aconseguí instal·lar-se als jardins de la Nimfa, al passeig de Gràcia, per a oferir-hi espectacles de manera regular. Al cap d’un cert temps, però, hagué de deixar el recinte a causa de les pressions de les autoritats musicals, que recelaven dels cors obrers i del republicanisme de Clavé. La societat coral llavors es traslladà als Camps Elisis, també al passeig de Gràcia, on es realitzaren moltes temporades de concerts i balls. Amb aquestes activitats, pretengué arribar a totes les classes socials, sense perdre de vista la finalitat fundacional de culturitzar i cohesionar, a través de l’associacionisme i l’auxili mutu, les capes obreres sorgides de la industrialització.
A partir del 1854 escriví les primeres composicions en català: La Font del Roure i Les nines del Ter. Des d’aleshores compaginà el català i el castellà en les seves obres.
Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en la política, però la repressió del 1856, durant la qual s’enfrontà amb el capità general Juan Zapatero, li costà a ell i al seu germà Antoni, la detenció i el confinament a les Illes Balears.
Foren uns anys difícils per a Clavé i també per als cors, però, en tornar, donà un nou impuls al moviment coral i el 1857 decidí muntar els seus propis Jardins d’Euterpe, on actuaria el seu cor, anomenat ara Societat Coral Euterpe, un nom menys compromès. Aquests esforços donaren fruit i el fenomen coral es consolidà i aviat s’estengueren pel Principat i pel País Valencià (València, Vinarós) nombroses “societats euterpenses”, origen dels Cors de Clavé. Amb els seus cors actuà a Saragossa, Madrid (1861) i Montserrat (1863).
El període comprès entre el 1860 i el 1864 fou l’època de més gran implantació del moviment claverià. El 1860 es fundà el primer organisme federatiu, l’Associació Euterpense, i començà un període de grans festivals corals multitudinaris a Barcelona: festivals corals del 1860 i el 1861, als jardins d’Euterpe; estrena, el 1862, de la marxa de Tannhäuser (la primera vegada que es tocava Wagner a Catalunya i que el converteix en el precursor del wagnerisme català); i el tercer i el quart grans festivals corals (1862 i 1864), als jardins dels Camps Elisis de Barcelona. En el festival del 1864 es reuniren 2000 cantaires. Durant aquest període fundà i dirigí les revistes musicals El Eco de Euterpe (1859) i El Metrónomo (1863).
Clavé componia la lletra i la música de les seves cançons, que es caracteritzava per una melodia fàcil i encomanadissa, que esdevenia popular des del primer moment. Les melodies, italianitzants al principi, esdevingueren més originals i vinculades a la cançó popular catalana en les seves millors composicions.
El 1867 tornà a ser detingut, deportat a Madrid i empresonat a El Saladero. Allà es traslladà la seva família i hi morí la seva filla Enriqueta. Amb la Revolució de Setembre del 1868, la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal, fou membre de la Junta Revolucionària i expressà les seves conviccions federalistes a través de la premsa, el 1868 fundà i formà part de la redacció de La Vanguardia; i fou redactor d’El Estado Catalán, que dirigia el seu amic Valentí Almirall. Fou escollit diputat i exercí els càrrecs de president de la Diputació de Barcelona durant el regnat d’Amadeu I (1873), governador civil de Castelló i delegat del govern a Tarragona (1873-74)
Després del cop d’estat del general Pavía, el 3 de gener de 1874, tornà a Barcelona i es retirà de la vida pública, i morí poques setmanes després.
Es casà amb Isabel Soler i Bosch, amb qui tingué quatre fills: Amèlia, Enriqueta, Àurea Rosa i Conrad, dels quals només arribà a l’edat adulta Àurea Rosa (1856-1940), la qual esdevingué compositora i pianista, i realitzà diversos arranjaments d’obres del seu pare per a orquestra, per a banda i per a piano.
Obra literària
Les primeres cançons corals i els primers poemes no musicats, escrits només en castellà i majoritàriament de model neoclàssic amb elements romàntics, quedaren recollits en els quaderns El cantor de las hermosas (des del 1846) i Flores de estío (1858).
L’impuls de la Renaixença el dugué a escriure les primeres composicions en català: La font del roure i Les nines del Ter (1854); Les flors de maig (1859) constituïren un esdeveniment. A Els xiquets de Valls (1867) i Pasqua Florida (1868), destacava les tradicions i l’alegria de les festes populars.
Posteriorment, començà a crear obres que s’identificaven amb el lema “Progrés, Virtut i Amor” —i sovint incorporaven ritmes moderns com el vals, el rigodó, la polca o el xotis—, que es contraposaven al lemal de “Pàtria, Fe i Amor” defensat pels Jocs Florals. Aquesta diferència de consignes reflectia dues maneres d’entendre la cultura i la societat del moment. Els temes del treball i del progrés queden reflectits a Els pescadors (1861), La verema (1862), La Maquinista (1867), La despedida i Pel juny la falç al puny (1869).
La virtut respon als ideals d’humanitarisme i de consciència social, que exposa a La gratitud (1861). Dins el concepte de virtut hi cap la seva vocació política expressada en La Revolución (1868), obra coral descriptiva en memòria d’Abdó Terrades, La Marsellesa (1871), arranjament en versió catalana de l’himne francès i d’Un record (homenatge a Monturiol); l’evocació historicopatriòtica reivindicativa de Les vespres catalanes, sobre el Corpus de Sang, o l’actualitat de la guerra d’Àfrica, amb Els néts dels almogàvers (1860), dedicada als voluntaris catalans de la guerra del Marroc, i ¡Gloria a España! (1864). La seva millor obra és, potser, la serenata Goigs i planys (1873). Li ha estat atribuïda la música de l’himne revolucionari català La campana, amb lletra escrita per Abdó Terrades el 1842.
Escriví també algunes peces teatrals en castellà, entre elles les sarsueles Pacomandria y Sacabuches i Una zambra en Alfarache (ambdues el 1851) i la sarsuela bilingüe L’Aplec del Remei (1858), de gran interès costumista, que s’estrenà al Liceu, amb tant d’èxit, que es reposà en diversos teatres durant anys.
Obra musical
Cor
La estrella matutina (1847); Las rosas de abril (1848); Fraternidad (1849); Estudiantina coreada (1850); Flor de mayo (1850); Las galas del amor (1851); Alborada (1852); A orillas del Llobregat (1852); La ilusión (1852); El rosicler del alba (1853); ¡Juy, que jaleo! (1853); La Aurora (1854); La Font del Roure (1854); Veladas de Aragón (1854); Les nines del Ter (1854); El porvenir (1855); La flor del valle (1855); Los contrabandistas (1855); Los aldeanos (1856); El primer amor (1856); La mariposa (1857); Invocación a Euterpe (1858); Les flors de maig (1858); La queixa d’amor (1858); El lenguaje de las flores (1859); La nina dels ulls blaus (1859); Lo pom de flors (1859); Cap al tard (1859); Los nets dels Almogàvers (1860); Lo somni d’una verge (1860); La violeta (1861); Las galas del Cinca (1861); De bon matí (1861); Los pescadors (1861); La gratitud (1861); La mascarita (1862); La danza campestre (1863); El chinito (1863); La danza pírrica (1864); ¡Gloria a España! (1864); Horas felices (1865); L’edat ditxosa (1866); Una fontada (1867); Los Xiquets de Valls (1867); El vals del Azor (1868); La Revolución (1869); Pel juny la falç al puny (1869); La Marsellesa (1871); Goigs i planys (1873)
Bibliografia
- Artís i Benach, Pere: Clavé, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1988
- Caballé i Clos, Tomàs: José-Anselmo Clavé y su tiempo: 1824 (21 de abril) - 1874 (24 de febrero), Freixinet, Barcelona 1950?
- Canadell i Rusiñol, R.: “L’obra escrita de Josep Anselm Clavé: la projecció social de l’escriptor o l’escriptor al servei d’un projecte social?”, dins Panyella, Ramon (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Lleida / Barcelona, Punctum & GELCC, 2007, p. 199-209
- Carbonell i Guberna, J.: J.A. Clavé i l’origen del cant coral a Catalunya, Thassàlia, Barcelona 1999
- Carbonell i Guberna, Jaume: Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya: 1850-1874, Editorial Galerada, Barcelona 2000
- Carreras i Roure, Joan de Déu: Beneficios morales que reportan a las clases populares las sociedades corales creadas por el inmortal poeta y músico D. José Anselmo Clavé, La Lucha, Gerona ~ 1894Clavé i Camps, Josep Anselm: Cançons populars, Imp. Garrofé, Barcelona 1924
- Fàbregas, X.: “L’idioma de L’aplec del Remei”. Serra d’Or, XVI, 1974, p. 889
- Garcia Balañà, A.: “Ordre industrial i transfomació cultural a la Catalunya de mitjan segle XIX: a propòsit de Josep Anselm Clavé i l’associacionisme coral”. Recerques, 33, 1996, p. 103-134.
- Guansé, Domènec: Josep Anselm Clavé: apòstol, agitador i artista, Editorial Bruguera, Barcelona 1966
- Jorba, M.: “L’obra poètica de Clavé i el seu impacte”, Serra d’Or, XVI, 1974, p. 885-888
- Lleonart, Josep: Josep Anselm Clavé, Editorial Barcino, Barcelona 1937
- Mestres i Oñós, Apel.les: Clavé: sa vida y sas obras, Est. Tip. de Espasa Germans y Salvat, Barcelona 1876
- Poblet i Guarro, Josep Maria: Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874), Dopesa, Barcelona 1973
- Subirà i Puig, Josep: El músico-poeta Clavé (1824-1874), Imp. Alrededor del mundo, Madrid 1924
- Rodoreda, Josep: Clavé y su obra, Imp. y Lit. de José Cunill Sala, Barcelona 1897