Vida i obra
Exercí d’economista i polític. Estudià dret a la Universitat de Barcelona, on s’inicià com a activista polític. Llicenciat el 1894, fou redactor de La República, però es desenganyà aviat dels ideals republicans. Llavors, mentre, per una banda, entrà en contacte amb el grup de L’Avenç, per l’altra radicalitzà les seves posicions i s’aproximà a l’anarquisme. Així, fou un dels fundadors de la revista Ciencia Social (1896). A més, amb Brossa i Iglésias, creà el grup del Teatre Independent, que representà Espectres, d’Ibsen, al Teatre Tívoli a l’abril del 1896. Poc després, amb motiu de l’atemptat del carrer de Canvis Nous, fou detingut i li fou demanada la pena de mort en el procés de Montjuïc. Condemnat a vuit anys de presó, el 1897 el desterraren a França. Amnistiat per Sagasta, passà un quant temps a l’Empordà; posteriorment anà a Madrid, on es doctorà en dret (1900), estudià economia, col·laborà a España Nueva i a La Revista Blanca. Passà de l’ètica del combat a la del perdó, tal com reflectí a Les presons imaginàries (1899), narració autobiogràfica que es pot considerar la prefiguració del seu pensament ètic i laic, exposat a La vida austera (1908), un llibre de gran èxit, traduït al castellà, al francès i a l’italià. A partir del 1903 exercí càrrecs com a economista a l’Ajuntament de Barcelona. També fou professor de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, col·laborador a tVida Nueva”, de Madrid, i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907). El 1909 presidí la Unió Federal Nacionalista Republicana i passà a dirigir El Poble Català. Fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1909) i diputat a corts (1910 i 1914), fins que, fracassat el pacte de Sant Gervasi, es retirà a l’exercici de l’advocacia. A Madrid feu una sèrie de conferències sobre El sentimiento de la riqueza en Castilla (1917) i, més tard, publicà les impressions del viatge a Por Castilla adentro (1930). Adquirí un gran prestigi com a economista i exercí, entre altres càrrecs, el de conseller secretari del Banc de Catalunya. Es lliurà, també, al conreu de la literatura. El 1912 havia publicat Les hores d’amor serenes, en vers i en prosa, al qual seguiren Les gràcies de l’Empordà (1919) i Elogi de la civilització catalana (1921), que denoten una certa aproximació al noucentisme. Més endavant aparegueren les Cartes d’un visionari (1921), un llibre de reflexió política en forma epistolar, i els reculls de narracions A recés dels tamarius (1925) i Jardins de Sant Pol (1927). S’abocà, també, al conreu de la novel·la. En aquest sentit destaca la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta —composta per Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934)—, en la qual, amb una gran ambició, interpreta la realitat catalana des de les guerres carlines fins a l’agitació i la repressió dels anarquistes. Altres novel·les seves són Les llàgrimes de sant Llorenç (1929) i Pina, la italiana del dancing (1933). A Putxinel·lis (1927) recollí dues peces teatrals properes a la farsa: L’amor traïdor i De plaer no n’hi ha mai prou. President de l’Ateneu Barcelonès (1928-30), recollí els discursos presidencials a Renovació de valors del segle XIX (1930), llibre amb què obrí el camí cap a la reflexió sobre la història catalana, la qual és present també a Interpretació del vuit-cents català (1933) i a Del meu comerç amb Joan Maragall (1935). Traduí Terenci en col·laboració amb el seu fill Joan. El 1931 tornà a la política i fou membre de la comissió redactora de l’Estatut d’Autonomia, diputat a corts, conse-ller de Justícia i Dret (1933) i, durant la guerra, comissari general dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on li fou publicat pòstumament un dels seus millors reculls de narracions, El perfecte dandi i altres contes (1940). El 1967 aparegué el volum de poesia Les termes de Meleagros. Posteriorment s’han editat també les Obres completes (1972), les Obras completas en castellano (1975) i els tres volums de documentació Diaris i records de Pere Coromines (1974-75).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cahner, M. i Coromines, J. (1974-1975)
- Castellanos, J. (1976)
- Duarte i Montserrat, À. (1988)
- Duarte i Montserrat, À. (1989), p. 11-39
- Guansé, D. (1966), p. 32-40
- Izquierdo, S. (2001)
- Pous i Pagès, J. (1968).