OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Miquel Costa i Llobera

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, traductor i assagista.
Pollença, Mallorca, 1854 — Palma, Mallorca, 1922

Vida i obra

Fill d’una família de terratinents, estudià a l’Institut Balear de Palma (1866-71), on fou alumne de Josep Lluís Pons i Gallarza. Començà la carrera de dret a Barcelona (1872-75), on s’afilià al catalanisme literari, liderat pels homes de la Renaixença: Ramon Picó, Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch. El 1873 publicà la primera poesia en català a la “Revista Balear”, i l’any següent obtingué l’accèssit a la viola amb La primera llàgrima als Jocs Florals de Barcelona, on no es tornà a presentar fins el 1900. El 1875 es traslladà a Madrid—on descobrí el krausisme, que li provocà una crisi religiosa—, per tal d’acabar els estudis, que abandonà dos anys més tard. Després d’un viatge a París (1878), i ja de retorn a Mallorca, llegí els autors llatins, els castellans, els romàntics francesos i els italians: sentí predilecció per Luis de Granada, Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, Frederic Mistral, Giacomo Leopardi, Alessandro Manzoni i Giosuè Carducci, les Odi barbare del qual l’impactaren especialment, sobretot per l’esforç de recuperació dels clàssics i la voluntat de forma i arquitectura de les seves composicions, tot i que en refusà l’esperit pagà. Per marcar les distàncies amb Carducci en el terreny moral tot mantenint la lliçó de la forma, escriví Mi musa (1879), inclosa a Líricas (1899), que ja insinuava un programa estètic que tendia a sintetitzar un punt d’inici romàntic amb les noves influències classicitzants. El primer intent, però, d’adaptar al català els metres clàssics fou Oda a Horaci, escrita pocs mesos després, que destruí per escrúpols morals. El 1885 viatjà a Roma per iniciar els estudis religiosos a la Universitat Gregoriana, on s’ordenà de sacerdot el 1888, i es doctorà en teologia l’any següent. El mateix any publicà Poesies. El recull evidencia l’adhesió al moviment de la Renaixença, tot i que basteix un món poètic personal en què compagina rebel·lió i evasió romàntiques. Hi dominen els temes religiosos i paisatgístics —un paisatge que funciona a la manera de correlat objectiu del seu estat d’ànim—, la presència del món clàssic encara mediatitzada i, sobretot, un model de llengua neta d’arcaismes i dialectalismes. De retorn a Mallorca, publicà De l’agre de la terra (1897), un volum que recull tres poemes narratius: La gerreta del catiu, basat en la reelaboració d’una tradició local; Castell del rei, un poema èpic que combina fets històrics i tragèdia sentimental, i La maina, un quadre idíl·lic inspirat en una llegenda popular. Es tracta d’un llibre en què recrea costums mallorquins i assaja formes mètriques pròpies de la narrativa, com les variants de la codolada, les noves rimades i el romanç, entre d’altres. Quan ja havia fet l’opció lingüística pel català, aparegué Líricas (1899), que recull l’obra escrita en castellà durant la seva estada a Roma. El 1900 obtingué la viola en els Jocs Florals de Barcelona amb L’antic profeta vivent, i el 1902 fou designat membre corresponent de la RAE i fou nomenat mestre en gai saber. El poema premiat amb l’englantina, La deixa del geni grec, que Antoni Massana convertí en l’òpera Nuredduna (1947), fou inclòs a Tradicions i fantasies (1903). El llibre aplega tots els poemes narratius i inspirats en llegendes mallorquines, excepte els que es publicaren a De l’agre de la terra, que rebutjà. El 1904 presidí els Jocs Florals de Mallorca i llegí La forma poètica a l’Ateneu Barcelonès, on contradiu les teories poètiques de Maragall i els espontaneistes, i reivindica la necessitat d’ordre i equilibri per contrarestar el vitalisme parnassià i els corrents neomístics. El 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona, intervingué en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana i publicà↑Horacianes, que respon al vell projecte iniciat el 1879 d’adaptar els metres lírics d’Horaci al vers català seguint les pautes formals de Carducci. El poemari és integrat per quinze composicions escrites entre els anys 1904-06 i encapçalat per l’Oda a Horaci. El 1907 aparegué un nou volum de Poesies, que aplega l’edició del 1885 ampliada amb vuit poemes lírics provinents de Tradicions i fantasies, a més d’altres d’inèdits; i el 1908, Visions de la Palestina, que, compost arran d’un viatge a Terra Santa, comprèn vint-i-sis odes en prosa, on assaja la forma del versicle hebreu. El 1908 presidí els Jocs Florals de Girona, i un any després fou nomenat canonge pontifici de la seu de Mallorca, moment en què començà a minvar la seva producció. Publicà algunes peces de caràcter religiós, com ara dos exercicis de Via Crucis (1907-08) i un recull dels seus sermons, Sermons panegírics (1916), i es dedicà a la traducció dels Himnes de Prudenci (1912-22) i, al castellà, entre els anys 1907-11, de diverses novel·les del francès Reynés Monlaur: Después de la Hora nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas. El 1921 pronuncià la seva darrera conferència al Museu Diocesà de Palma sobre Dante Alighieri i la seva obra, del qual havia traduït el cant del “Paradís”, de la Divina Comèdia. Un any després de la seva mort, sobrevinguda mentre predicava al convent de les monges teresianes de Palma, se’n publicaren les Obres completes (1923-24) a Il·lustració Catalana, i el 1947, a l’editorial Selecta. Miquel Costa representa, amb Joan Alcover, l’esperit d’aquella modalitat poètica que la críticadesignà amb l’apel·latiu d’Escola Mallorquina, caracteritzada pel llenguatge meditat, acadèmicament escollit, l’elegància i l’exigència de la forma, l’afecció a la natura i l’animadversió a qualsevol estridència.

Bibliografia

  1. Batllori, M. (1955)
  2. Bosch, M. del C. (19972), vol. 1, p. 189-207
  3. Bosch, M. del C. (2007)
  4. Castellanos, J. (19862), vol. 8, p. 330-356
  5. Cifre Forteza, B. (2005)
  6. Diversos autors (19886)
  7. Dolç, M. (1994), p. 115-138
  8. Gayà, M. (1978)
  9. Pons, M. i Ripoll, M.I. (2007)
  10. Sureda i Blanes, J. (1980)
  11. Sureda i Blanes, J. (1999)
  12. Torres Gost, B. (1936)
  13. Torres Gost, B. (1971).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
OGB

Llegir més...