i Joan Alcover i Maspons | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Joan Alcover i Maspons

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta i assagista.
Palma, Mallorca, 1854 — Palma, Mallorca, 1926

Vida i obra

Estudià a l’Institut Balear, on fou deixeble de Pons i Gallarza. El 1869 inicià la carrera de dret a Barcelona, on refermà la seva afecció literària, entrà en contacte amb el moviment de la Renaixença i escriví bona part dels seus primers poemes i narracions, alternativament en castellà i en un català dialectal i insegur. Les seves primeres publicacions poètiques les donà a conèixer des de les pàgines de “Revista Balear” (1872-74). Una vegada obtingué la llicenciatura s’instal·là definitivament a Mallorca. Durant aquests anys adoptà unes actituds provincianes que coincidiren amb l’ascensió professional —regidor de l’Ajuntament de Palma, 1879; diputat provincial per Manacor, 1883; relator d’audiència, 1886-1926, i diputat a corts pel partit liberal, 1893— i amb la militància activa dins del maurisme mallorquí. D’aquesta manera esdevingué un típic intel·lectual de província que concep l’art com a refugi i, així, organitzà a casa seva una tertúlia que reunia els literats insulars i acollia els artistes i escriptors que visitaven l’illa. La seva poesia fou, fins al tombant del segle, pràcticament tota en castellà. El 1887, any de la mort de la seva primera dona, publicà a Mallorca el volum Poesías, que reedità el 1892, en una segona edició augmentada. El 1891 es casà en segones núpcies amb Maria de Haro i Rosselló, que morí el 1931. El 1892 publicà Nuevas Poesías, que inclouen la traducció al català del poema Fantasia de Carducci. Seguiren Poemas y armonías (1894) i Meteoros. Poemas, apólogos y cuentos (1901), l’any de la mort d’una de les seves filles. Predomina en aquesta producció la poesia superficial, a imitació de Campoamor, i, molt diluïda, la influència de Leopardi, Lamartine, Carducci, Hugo, etc. Alguns dels poemes més reeixits insinuen les possibilitats creadores, que es palesaren en ser superada una crisi personal, que es produí als primers anys del s. XX i que es degué bàsicament a la consciència de fracàs com a poeta en castellà i a l’èxit inesperat d’uns poemes catalans fets per encàrrec: La serra, homenatge a Costa i Llobera, i La relíquia, petició de Rusiñol per a un àlbum. En aquests poemes, Alcover trencà amb el mimetisme juvenil i glossà, en el primer, una cançó popular, que esdevingué una exaltació de la ruralia; en el segon, incorporà un lleuger component decadentista, aguditzat per l’evocació de la dona i de la filla, mortes totes dues. Esperonat per Costa, Alomar, Oliver i altres amics, pels èxits aconseguits aviat a Barcelona i, probablement, per les campanyes idiomàtiques de mossèn Alcover, revisà en part la seva ideologia i s’incorporà a la literatura autòctona amb l’acceptació dels pressupòsits del catalanisme polític postulats per la Lliga Regionalista. El 1905 (any de la mort d’un altre dels seus fills) participà en els Jocs Florals de Barcelona i el 1909 en fou proclamat mestre en gai saber. El 1906 intervingué en el Primer Congrés de la Llengua Catalana amb la ponència “La llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor-artista”. En pocs anys esdevingué una de les primeres figures de la poesia catalana. Així ho confirmà l’aparició de↑Cap al tard (1909), el seu primer llibre en català. Hi recollí diversos tipus de poesies: les cèlebres elegies, veritables peces majors; les cançons de la serra o visions del país; les endreces o poemes dirigits a altres literats, i algunes de juvenils. Estèticament, són una versió eclèctica i personal del modernisme. Nou anys després publicà Poemes bíblics (1918), d’un to menor. El recurs a la Bíblia, a més d’indicar una de les seves lectures preferides, insinuava l’inici d’una esterilitat poètica provocada pel pes dels anys i per les dissorts familiars. Així, el 1919, en què assolí el premi Fastenrath, Alcover perdé dos fills més, el mateix dia, a Barcelona i a Mallorca, respectivament. A partir de llavors, les noves incorporacions foren escasses i sovint es reduïren a reelaboracions o traduccions de peces anteriors. Cal destacar els haikais i espurnes —poemes breus—, i, en un altre sentit, el mestratge que exercí sobre nombrosos poetes del Principat i els membres de l’anomenada Escola Mallorquina. Complement de la seva activitat poètica són les conferències que defensen els vincles entre la creació poètica i l’experiència personal en oposició als postulats de l’art per l’art, etc., els discursos dels Jocs Florals, i els articles i retrats literaris. En destaquen els que quedaren recollits a Art i literatura (1904) i a Reacció literària (1910). Del primer volum, és especialment significativa la conferència “Humanització de l’art”, una autèntica declaració estètica sobre els vincles entre la creació i l’experiència, en detriment dels postulats de l’art per l’art. En general són textos amb judicis crítics de gran agudesa, observacions sobre lectures i comentaris als escrits teòrics de Carlyle, Taine, Schopenhauer i Tolstoi. La seva obra, publicada nombroses vegades, fou reunida el 1951 en un volum d’Obres completes (1951), bé que hi manquen els escrits més pròpiament polítics. Fou membre corresponent de la Real Academia Española (1904), de l’ABLB (1913) i de l’IEC (1920). Algunes de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües i musicades, com La Balanguera, que amb música d’Amadeu Vives el 1996 fou declarada himne oficial de Mallorca.

Bibliografia

  1. Capdevila, J.M. (19651), p. 65-87
  2. Comas, A. (1973)
  3. Dolç, M. (1994), p. 139-156
  4. Gayà, M. (1964)
  5. Llompart de la Peña, J.M. (1964)
  6. Llompart de la Peña, J.M. (1982), vol. II, p. 9-39
  7. Pons i Marquès, J. (1954)
  8. Pons, M. i Ripoll, M.I. (2007)
  9. Vidal i Alcover, J. (1993), p. 225-237 i 239-260.
Vegeu bibliografia

Llegir més...