i Antoni Maria Alcover i Sureda | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Antoni Maria Alcover i Sureda

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Lingüista, folklorista i publicista.
Manacor, 1862 — Palma, Mallorca, 1932

Vida i obra

De família pagesa, de tradició carlina, el 1877 entrà al seminari de Palma. De bon començament, s’interessà també per la literatura i la llengua catalanes i des del 1880 col·laborà en el setmanari popular “La Ignorància”. El 1880 i el 1881 obtingué els primers premis literaris i a partir del 1884 va començar a la premsa local les campanyes integristes que li donaren una fama de polemista terrible i incansable. Ordenat de sacerdot el 1886, fou coadjutor de la parròquia de Manacor i el 1888 el bisbe Jacint M. Cervera el nomenà catedràtic del seminari de Palma, on ensenyà successivament història eclesiàstica, oratòria sagrada, llengua i literatura mallorquines i història de Mallorca. S’interessà igualment pel dibuix, per l’arqueologia i per la història de l’art, fins al punt que va intervenir en la construcció d’alguns oratoris i d’algun monument. El 1890 es llicencià en teologia, i el 1893, en dret canònic. El 1898, el nou bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins, el nomenà provisor i vicari general, amb la qual cosa tingué un gran poder dins la diòcesi fins al 1915. Mentrestant, el 1905 esdevingué canonge de la seu de Mallorca, de la qual fou nomenat degà el 1921. Molt aviat descobrí el tresor de la literatura popular de Mallorca, i, estimulat per Tomàs Forteza i per Marià Aguiló, recollí cançons populars i redactà, amb el pseudònim de Jordi des Racó, unes narracions dialectals recollides a les Contarelles (primera edició, 1885; segona edició refosa i ampliada, 1915), i, sobretot, destacà pel seu ric Aplec de rondaies mallorquines, aparegut en nombrosos volums a partir del 1896, que s’ha convertit en el llibre més llegit a Mallorca i amb el qual moltes generacions d’infants han après a llegir en català. El 1900 va emprendre l’Obra del Diccionari, que donà lloc al Diccionari català-valencià-balear, editat des del 1926 amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll. Aquesta extraordinària iniciativa va tenir una història llarga i accidentada, que es pot seguir fil per randa al “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana” (1901-1926), la primera revista lingüística de l’Estat espanyol. La incansable dedicació d’Alcover a l’enaltiment i a la purificació de la llengua catalana el dugué també a promoure el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, que el convertí, juntament amb les seves eixides constants arreu dels Països Catalans, en un home popular, fins al punt que, quan Enric Prat de la Riba creà la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, n’esdevingué president nat (1911). En aquesta època de la seva vida, Alcover, abandonant l’integrisme inicial, fou un defensor a ultrança del pancatalanisme, de la Solidaritat Catalana, de la Lliga Regionalista, de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de totes les institucions que treballaven arreu dels Països Catalans. Un cop mort Prat de la Riba, que li servia d’element de moderació, es manifestaren les seves discrepàncies amb Pompeu Fabra, amb Josep Carner i amb la major part dels membres de la Secció Filològica, i el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, no sabé evitar que Alcover, ressentit, es girés contra el catalanisme polític i contra els homes d’Església catalans. Aquestes divergències foren aprofitades pels enemics del catalanisme i el govern de Madrid li atorgà una important subvenció que li permeté de continuar l’Obra del Diccionari, malgrat el buit i fins i tot l’oposició declarada de la majoria dels seus antics amics i admiradors. El 1926 la dictadura de Primo de Rivera suprimí aquesta subvenció —malgrat l’adhesió que Alcover li havia manifestat— i hagué de continuar gairebé tot sol i sense mitjans, amb una força de voluntat i una tossuderia sense límits. Durant tota la seva vida, Alcover insistí en la unitat de la llengua catalana i en la igualtat dels seus dialectes i en cap moment no deixà de defensar amb convicció que el Principat, les Balears i el País Valencià parlaven la mateixa llengua del Rosselló i de l’Alguer, i, seguint les petjades de Marià Aguiló, tingué ben clar el concepte d’una llengua literària més o menys unificada i en propugnà la depuració i la modernització. Home polifacètic, emprenedor i treballador, deixà una extensa obra, en català i en castellà, en la qual hi ha la faceta de folklorista —ja remarcada—, la de lingüista —gran estudiós de la dialectologia, de la gramàtica i del lèxic del català—, la d’historiador, la d’autor de vides de sants i d’obres ascètiques, la d’apologeta i de polemista catòlic i la d’autor de poemes —durant els seus primers anys— i de dietaris dels nombrosos viatges que va emprendre arreu dels Països Catalans i per Europa. Fou vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana, president de la Comissió Editora Lul·liana, corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1905). El 1996 Josep A. Grimalt i Jaume Guiscafrè començaren una edició crítica de l’Aplec de rondaies mallorquines i el 2001 se celebrà el centenari de la publicació de la Lletra de convit, que donà origen a l’Obra del Diccionari, amb un congrés internacional sobre la figura i l’obra d’Alcover i amb la publicació d’una bona colla de treballs que posen en relleu la transcendència de la seva aportació al camp del folklore, de la literatura i de la llengua. També s’han editat Dietaris de les eixides (1900-1902) (2001-02) i Dietari de l’excursió filològica 1906 (2006).

Bibliografia

  1. Giscafrè, J. i Picornell, A. (2003)
  2. Julià i Muné, J. (1986)
  3. March Noguera, J. (1998)
  4. March Noguera, J. (2001)
  5. Massot i Muntaner, J. (19851)
  6. Massot i Muntaner, J. (20031), p. 165-196
  7. Moll, F. de B. (1962)
  8. Moll, F. de B. (1983)
  9. Perea, M.P. (2001)
  10. Perea, M.P. (2002), p. 791-827
  11. Perea, M.P. (2003)
  12. Perea, M.P. (2007), p. 11-58
  13. Veny i Clar, J. (2000).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
JMM

Llegir més...