Vida i obra
Fill d’un comerciant en gra d’idees liberals, fou membre de la milícia nacional de Tarragona. A vint anys es traslladà a Barcelona, on col·laborà en la revista El Genio, defensora del romanticisme liberal, i a la satírica El Ángel Exterminador, promogudes per Víctor Balaguer, amb el qual col·laborà a Pensil del bello sexo (1845). També col·laborà amb altres capçaleres, i també dirigí La Lira Española.
Després d’una ràpida evolució cap al conservadorisme, escriví a La Discusión (1847) de Pau Piferrer, el qual substituí com a professor de retòrica a l’Institut de Barcelona i al Col·legi Barcelonès, que dirigí un quant temps, i com a crític del Diario de Barcelona. Allà feu ressenyes d’obres teatrals, clàssiques i actuals, i d’altres obres literàries, d’exposicions d’art i d’estudis filosòfics o històrics recents, retrats literaris, relats de viatges, articles sobre la crítica literària, belles arts i aspectes del romanticisme i articles polítics, que en part recollí, juntament amb alguns de publicats en altres periòdics, a Colección de artículos (1857). El 1849 obtingué el grau de batxiller en filosofia i feu un curs de ciències (1849-50), però l’any següent renuncià el lloc de regent de retòrica que havia obtingut el 1847. Exercí una gran influència sobre Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de convertir obertament el seu periòdic en diari conservador d’opinió política (coincidint amb l’inici del Bienni Progressista, el 1854), amb independència de criteri davant el poder central i incorporant col·laboradors amb capacitat de crear opinió en la societat burgesa catalana.
Proper a l’ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari La Época (1863), però tornà aviat a Barcelona, on fou nomenat director del Brusi al juliol del 1865 i restà tota la vida al capdavant de la publicació. A partir d’aleshores els seus articles mostraren una moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i sancionat, i a una posició difícil, per altra banda, davant de l’integrisme carlí (des d’on se l’arribà a titllar, grotescament, de volterià) i dels nous corrents del pensament polític català, la qual cosa el convertí en el representant d’un ideari anacrònic. En el camp literari es traduí en un rebuig contundent dels nous corrents realistes i del naturalisme, formulat al pròleg de la traducció castellana de Nora (1884), de la baronessa de Brackel, el qual provocà una polèmica en què intervingueren, enfrontats, Ramon D. Perés i Narcís Verdaguer i Callís. Publicà articles de caràcter catalanista a Le Messaguer du Midi i al diari madrileny El Criterio. Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i es convertí en el representant del conservadorisme més tancat. Es pot considerar un típic exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan Maragall, que fou secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant els progressistes.
Les seves obres més importants són La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876) i El oasis: viaje al país de los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra) (1876-80), obra reeditada, en part, el 1967, per la qual fou nomenat fill adoptiu per les diputacions basques. Sobre l’any 1867, publicà dues novel·letes, Las tribulaciones de un boticario i El otoño y la primavera de la vida.
La seva muller, Amàlia Fenollosa i Peris (Castelló de la Plana 1825 — 1869), és autora de poesies i novel·les i de l’obra Recuerdos históricos de Almazora (1857).
Bibliografia
- Bou i Ros, J. (2000): “Entrevista d’una amistat: Joan Mañé per Joan Maragall”. Revista de Catalunya, 152, p. 24-36.
- Bou i Ros, J. (2002): Correspondència entre Benet de Llança i Joan Mañé i Flaquer. Epistolari social, polític i cultural (1847-1862). Barcelona, PAM.
- Bou i Ros, J. (2003): “Joan Mañé i Flaquer i el discurs conservador català. Regeneració o conservació?” Afers, 44, p. 75-92.
- Diversos autors (2004): L’Estat nació i el conflicte regional: Joan Mañé i Flaqué, un cas paradigmàtic, 1823-1901. Barcelona, PAM.
- Gibert, M.M. (2007): “La responsabilitat cívica del dramaturg en el segle XIX: els models d’Antoni Ribot i Fontserè i de Joan Mañé i Flaquer”, dins Panyella, R. (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Lleida / Barcelona, Punctum & GELCC, p. 211-219.
- Martí, C. (1989): “La correspondència de Joan Mañé i Flaquer amb Benet de Llança, duc de Solferino (1847- 1862)”. Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, X, p. 45-100.
- Mohino i Balet, A. (1999): “Els vuit anys de crítica dramàtica de Joan Mañé i Flaquer”. L&L, 10, p. 279-299.
- Mohino i Balet, A. (2000): “La crítica teatral de Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona”, dins Domingo, J. M. i Roig, F. (ed.): El Segle Romàntic. Actes del Col·loqui sobre Josep Yxart i el seu temps. Tarragona, Diputació de Tarragona, p. 335-349.