OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Josep Vicenç Foix i Mas

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta i assagista.
Sarrià, Barcelona, Barcelonès, 1893 — Barcelona, Barcelonès, 1987

Vida i obra

Signava J.V. Foix. Inicià els estudis de dret i continuà la indústria paterna. Redactor de La Revista, on col·laborà estretament amb Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917), fou també l’animador de la revista sarrianenca “La Cònsola” (1919-20), on inserí ja algun cal·ligrama. Per conciliar l’avantguardisme i el nacionalisme, edità, amb Josep Carbonell i Gener, “Monitor” (1921-23), i es convertí en un dels fundadors més actius d’Acció Catalana (1922). Dirigí el butlletí d’aquest grup i la darrera etapa de la revista “Trossos”, de J.M. Junoy. Fou un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya, símbol de la seva actitud d’avantguarda. Fou redactor de “L’Amicde les Arts” (1926-28), de Sitges, i de “Quaderns de Poesiae (1935-36), on —ultra la “Revista de Poesia” (1925-27)— figuren els seus principals textos teòrics sobre l’avantguarda. Tot i que es proclamà «investigador en poesia», Foix ha aconseguit una obra de síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal —més integrador que gratuït—, que passa per provatures futuristes i surrealistes (cal recordar la seva amistat amb Dalí, Miró, Éluard i García Lorca). El seu món, que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians. Els seus primers llibres en prosa poètica,↑Gertrudis (1927),↑KRTU (1932), són tasts d’un extens diari, que Foix datà el 1918, i no tingueren cap ressò. Els sonets de↑Sol, i de dol (1947), llibre que havia d’aparèixer el 1936, el consagraren com un clàssic modern i revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. El vers “Si pogués acordar raó i follia” resumeix el conflicte permanent del seu món interior, reflectit en la poesia, entre sentiment i raó, el nou i el vell, l’instant i l’eternitat. Les irreals omegues (1949) és una forma foixiana de trobar clus, gresol de vivències oníriques, de creació lingüística i de tècniques formals. A On he deixat les claus? (1953) i↑Onze Nadals i un Cap d’Any (1960) reprenia la deu popular —en composicions i llenguatge— i recrea amb una gran originalitat els motius religiosos tradicionals. La màgia del seu verb, que cerca les correspondències més insòlites, s’aboca novament en diversos títols, que continuen el primitiu dietari, reelaborat: Del “Diari 1918” (1956), L’estrella d’en Perris (1963), Darrer comunicat (1969), Allò que no diu La Vanguardia (1971) i↑Tocant a mà (1972). Les Obres poètiques (1964) incorporaren un volum, inèdit i heterogeni: Desa aquests llibres al calaix de baix. Els lloms transparents (1969). Mots i maons, o a cascú el seu (1971) aplega articles significatius sobre política nacional, urbanisme, l’acció cívica i ètica de l’intel·lectual, etc. La pell de la pell (1970) i 97 notes poncianes (1974) són dues col·laboracions entre Foix i l’artista Joan Ponç. I Cròniques de l’ultrason (1985) és un colofó tardà que tanca l’obra poètica de Foix. Catalans de 1918 (1965) són retrats literaris. Foix dirigí la Revista de Catalunya (1934) i la plana literària de La Publicitat, on signava sovint Fòcius. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i ha estat un dels mestres de la postguerra, que ha influït especialment sobre el grup Dau al Set. Com a teoritzant polític publicà, amb Josep Carbonell, Revolució catalanista (1934), programa d’una catalanitat més enllà dels partits. Ha aplegat el conjunt de la seva obra en quatre volums d’Obres completes (1974-85): Obres completes I (1974), recull de l’obra lírica en vers des del 1917 al 1973; Obres completes II (1979), que comprèn tota la prosa poètica, des de Gertrudis (1927) fins a Tocant a mà... (1972) —excepte les Cròniques de l’ultrason (1985), guardonades amb el premi Ciutat de Barcelona—, Obres completes III (1985), que aplega els articles i els assaigs polítics escrits entre el 1921 i el 1936, i Obres completes IV (1990), que recull textos sobre art i literatura. Posteriorment han sortit dues edicions més de la seva obra completa, una a cura de Jaume Vallcorba en diversos volums a partir del 1983 i una a cura de Jordi Cornudella, ara per ara en un sol volum (2000). A partir del 2000 la Fundació J.V. Foix ha donat a conèixer una extensa sèrie de documents sonors amb la veu de l’autor. El 2004 Joan R. Veny-Mesquida va publicar la seva rigorosa edició de Diari 1918. Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1980), la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), entre altres guardons.

Bibliografia

  1. Broch, À. (20071), p. 149-160
  2. Carbonell, M. (1991)
  3. Comas, A. (19682)
  4. Diversos autors (19945)
  5. Domènech, J.de D. i Panyella, V. (1990)
  6. Ferrater, G. (19793)
  7. Ferrater, G. (1987)
  8. Gimferrer, P. (1984)
  9. Guerrero, M. (1996)
  10. Martí, A. (1998)
  11. Miralles, C. (19932)
  12. Panyella i Balcells, V. (1989)
  13. Romeu i Figueras, J. (1985)
  14. Tricàs i Preckler, M. (1986).
Vegeu bibliografia

Llegir més...