i Miquel Ramon Ferrà i Juan | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Miquel Ramon Ferrà i Juan

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, assagista, crític literari i traductor.
Palma, Mallorca, 1885 — Palma, Mallorca, 1947

Vida i obra

Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló. Estudià dret i filosofia i lletres a València i Barcelona (1902-10). Guanyà una plaça de bibliotecari i fou destinat a Gijón (1911-13), a Barcelona (1913-36) i a Palma (1936-47). A Barcelona fundà i dirigí la Residència d’Estudiants de Catalunya (1921-36), on exercí el seu mestratge cívic entre els joves estudiants. Fou membre destacat de l’Escola Mallorquina, de la qual fou el principal líder intel·lectual, però també un dels seus principals exponents poètics. Fundà i dirigí “Migjorn” (1906-07), revista literària que introduí a Mallorca els corrents estètics del noucentisme; i col·laborà i intervingué decisivament a “La Veu de Mallorca”, “Almanac de les Lletres”, “Correu de les Lletres”, “La Nostra Terra” i el setmanari “Sóller” (habitualment amb el pseudònim Alanís o Alanís de la Lluna). Teòric important del noucentisme artístic i arquitectònic, n’exposà el programa en diversos textos i fundà, a Mallorca, La Lliga d’Amics de l’Art (1913). També col·laborà en publicacions de la Catalunya estricta: La Il·lustració Catalana, Catalunya, La Veu de Catalunya, La Revista, D’Ací i d’Allà i “La Paraula Cristiana”. La seva poesia, intel·lectual i intimista, segueix el model de contenció romàntica de Costa i Llobera i el to més elegíac d’Alcover. De la fusió de l’herència d’aquests mestres amb el geni propi, en resulta una poesia que destil·la un hàlit de tendresa, i que deriva cap a una sensualitat emotiva que es conforma en l’evocació. La seva producció poètica original és escassa, amb una etapa inicial rigorosa, elaborada i de llenguatge depurat, que s’insereix de ple en el noucentisme amb composicions com els cinc sonets de la sèrie “Sportswomen”, inclosos en el recull Cancó d’ahir (1917). D’aquesta mateixa època és La rosada (1919). Ambdós llibres foren aplegats i posaren fi a aquesta etapa en el volum A mig camí (1926). La seva maduresa poètica arriba conjuntament amb la consolidació del grup de poetes de l’Escola Mallorquina, i els seus interessos estètics es decanten vers la defensa d’aquest model estètic, alhora que a combatre les noves propostes dels moviments d’avantguarda. Com a traductor aplegà a Les muses amigues (1920) alguns dels seus principals models poètics: Gautier, Leopardi, Hugo, Vigny, Verlaine, Moréas, Carducci, D’Annunzio i Goethe, entre d’altres. També traduí el Diàleg dels oradors (1926) de Tàcit. Fou secretari de la Comissió Editora de les Obres de Ramon Llull i preparà, amb Salvador Galmés, l’edició del Blanquerna. Fou membre actiu d’entitats de tarannà patriòtic i nacionalista com la Societat Arqueològica Lul·liana, Nostra Parla i l’Associació per la Cultura de Mallorca. Referent indiscutible del món cultural mallorquí, la seva imatge pública d’home compromès i el seu posicionament al costat de la República el dugueren a patir les conseqüències de l’exili interior. Fou nomenat membre corresponent de la RABLB i de l’IEC (1946). Pòstumament se’n publicà el volum de Poesies completes (1962). Posteriorment s’ha editat part del seu epistolari, amb especial atenció a la correspondència amb M. Antònia Salvà (1998, 2006).

Bibliografia

  1. Camps, A. (1997), vol. I, p. 209-220
  2. Camps, A. (1999)
  3. Colom i Ferrà, G. (1972)
  4. Gayà, M. (1960)
  5. Graña, I. (1998)
  6. Lladó i Rotger, F. (1992), p. 5-14
  7. Lladó i Rotger, F. (1994)
  8. Lladó i Rotger, F. (1997)
  9. Lladó i Rotger, F. (1998)
  10. Pons i Marquès, J. (1962), p. 7-18.
Vegeu bibliografia

Llegir més...