Vida i obra
Era un militar liberal, fill d’un militar absolutista originari de l’Arieja que s’havia fet voluntari de l’exèrcit espanyol arran de la guerra contra la Convenció Francesa. Amb l’arribada del comte d’Espanya a Barcelona, s’exilià a Perpinyà, on es dedicà a l’ensenyament d’idiomes, assimilà el romanticisme i es feu militant del saint-simonisme, que difongué a través de la premsa (“Publicateur des Pyrénées-Orientales”, “Journal des Pyrénées-Orientales”), sota el nom adaptat de Joseph Andrew de Covert-Spring, amb articles i algun poema doctrinal. Amb la mateixa finalitat contribuí a la fundació i a les activitats de la Société Philomatique de Perpignan (1834). L’any següent, inicià una carrera d’adaptador i traductor dramàtic a Madrid (hi estrenà El duque de Braganza, o La revolución de Portugal, El maniquí, o La víctima y la venganza, drama històric presentat com a original, i Ricardo Darlington, d’Alexandre Dumas) i defensà Don Álvaro o la fuerza del sino com a exponent de la nova literatura, però no aconseguí de professionalitzar-s’hi com a professor de francès. Establert a Barcelona, hi continuà la difusió del romanticisme harmònic preconitzat pel saint-simonisme, com una alternativa constructiva del romanticisme inicial necessàriament destructor dels antics gèneres i principis literaris: se centrà en l’exaltació de l’obra teatral d’Alexandre Dumas i en la d’autors com Hugo y Byron, i en la de la visió del romanticisme alemany donada per Heine; igualment continuà la divulgació de la doctrina religiosa i ètica d’Enfentin i Michel Chevalier, en general a través de traduccions adaptades, publicades a “El Propagador de la Libertad”, i se centrà en la defensa dels principis de cosmopolitisme, humanitarisme i fraternitat universal. Continuà fent traduccions i adaptacions teatrals, com a director del Teatre de la Santa Creu (cal destacar, del 1835, Zelmiro, a partir d’Antony, de Dumas, i Teresita, o Una mujer del siglo XIX, a partir d’Angèle, també de Dumas, amb la qual Andreu, que la presentava com a original, volia posar de manifest la dimensió ètica i moral de l’home romàntic i de la literatura). Dirigí “El Vapor i “El Nuevo Vapor” i fundà la Societat Filodramàtica, que acollí diversos escriptors més joves (Pere Mata, Antoni Ribot i Fontserè, Manuel Milà i Fontanals) que li reconegueren el mestratge i el suport; tanmateix, se’n distanciaren quan postulà un projecte industrialista que (ajudant-hi la desconfiança saint-simoniana en la capacitat de decisió de la classe treballadora) fou entès entre els progressistes com un retrocés a posicions reaccionàries i que provocà la seva sortida de Barcelona el mes de maig del 1837. El 1836 havia recollit una bona part dels seus articles, en francès i en castellà, a Misceláneas dióglotas, políticas y literarias.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Ghanime, A. (19951)
- Ghanime, A. (2002)
- Grau i Meekel, M. (1985)
- Grau i Meekel, M. (1992)
- Grau i Meekel, M. (1997), p. 171-192
- Jorba, M. (20022)
- Menarini, P. (1985), p. 153-184
- Menarini, P. (1995)
- Sánchez Hormigo, A. (1999), p. 15-134
- Sánchez Hormigo, A. (2001), p. 623-648.