Vida i obra
El 1889 començà a Barcelona la carrera de lletres i fou professor d’institut a diverses ciutats i sobretot a Palma. Fou a Mallorca on s’inicià literàriament, amb articles costumistes publicats a “La Roqueta” amb el pseudònim Biel de la Mel i on sovint fou atacat pels sectors dirigents i per la intel·lectualitat local. A Barcelona, fou un important, però tardà, teoritzador del modernisme —El futurisme (conferència pronunciada el 1904, publicada el 1905), “L’estètica arbitrària” (sèrie d’articles publicada el 1906), De poetització (1908)— i un dels fundadors i col·laboradors d’El Poble Català, plataforma modernista en la qual signava la secció “Sportula” amb el pseudònim Fòsfor. Fou arraconat pel noucentisme, tot i que Eugeni d’Ors s’inspirà en més d’un punt de les seves teories. Tractà aleshores de fer com a liberal un paper en l’àmbit hispànic i aspirà a representar la societat catalana; feu col·laboracions a El Imparcial, La Veu de Catalunya, La Vanguardia i “Hispania”, entre altres publicacions. En l’àmbit editorial destaquen llibres com La guerra a través de un alma (1917), Verba (1919) i La formación de si mismo (1920). Els seus principals models intel·lectuals foren Carlyle, Emerson, Renan o Nietzsche, entre d’altres. Fou respectat per la seva originalitat i solidesa, però no aconseguí de posseir una plataforma social en nom de la qual pogués actuar i hagué de refugiar-se en un exili interior a Mallorca. Conreà la poesia i la narració en la seva joventut, però després hi renuncià per dedicar-se a l’assaig politicocultural i al periodisme polític. Fou ell qui donà una forma més coherent a la messiànica i mística concepció modernista de l’art i l’artista i de llur missió social. A partir d’un revolucionarisme irracionalista i estetitzant es decantà cap a posicions polítiques més concretes i esquerranes. Acabà dedicant-se essencialment a l’activitat política. Així, el 1916, fundà, amb Francesc Layret i Marcel·lí Domingo, el Bloc Republicà Autonomista, convertit l’any següent en el Partit Republicà Català. El 1923, cada cop més desplaçat cap a l’esquerra, fundà, amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, la Unió Socialista de Catalunya. Tanmateix, no seguí la posterior evolució del partit. La seva obra en llengua catalana, encara més que la que escriví en castellà, quedà dispersa en diaris i revistes, llevat de l’assaig Un poble que es mor. Tot passant (1904), la primera part del qual és una poètica descripció de la cultura musulmana del nord d’Àfrica, amenaçada pel colonialisme. Les seves poesies aplegades a La ↑columna de foc (1911) —títol explícit sobre la concepció alomariana de la poesia— són d’una perfecció dura i freda, bé que animades de Carducci i D’Annunzio. La poesia d’Alomar segueix dues direccions en les quals condensa sensacions molt diverses, tant d’origen decadentista com classicitzants o wagnerianes: la doble recerca de la imatge precisa i de la suggestió musical. Hom hi troba ressons dels corrents moderns de l’època, des del parnassianisme fins al simbolisme. L’enlluernament envers aquests models fa que la seva aportació sigui més imitativa que no original. La claredat ideològica (en poemes com A la ciutat futura, per exemple), la contundència de les imatges i el seu llenguatge poètic, malgrat la càrrega d’artificiositat, el convertiren en un mite per al grup de poetes que es movien a l’entorn d’El Poble Català, cosa que paral·lelament el desmarcà de la tradició de l’Escola Mallorquina. Fou ambaixador de la República Espanyola a Itàlia (1932-34) i, des del 1937, a Egipte, on continuà residint com a exiliat polític des del 1939. El 2000 s’inicià la publicació de les seves Obres completes.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Camps, A. (2000), p. 7-70
- Castellanos, J. (2000), p. 7-39
- Dolç, M. (1987), p. 7-34
- Ferrer, A.-Ll. (1970), p. 9-17
- Marfany, J.Ll. (19751), p. 253-265
- Massot i Muntaner, J. (1992), p. 159-180
- Massot i Muntaner, J. (2007), p. 148-165
- Pons i Pons, D. (1997)
- Pons, M. (1991), p. 177-190
- Rosselló Bover, P. (20041), p. 19-64
- Serra, A. (19842)
- Serra, A. (1988), p. 7-24.