El 1886 es llicencià en dret i en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i el 1888 es doctorà en la darrera disciplina a Madrid. Fou catedràtic de retòrica i poètica a l’institut de Reus, i, entre d’altres, al de Barcelona, fins a la jubilació (1934). Publicà manuals escolars de preceptiva literària i de gramàtica castellana i estudis sobre aquesta literatura (Estudio acerca de la novela picaresca española, 1891, i Menéndez Pelayo como crítico literario, 1912, entre d’altres). Fou redactor de “La Dinastía” i “El Barcelonés” i corresponsal d’“El Amigo del Pueblo”, de Buenos Aires. Publicà un recull de Poesies a “Lectura Popular” (1919) i feu traduccions d’obres catalanes (La vida del campo, 1906, de Ramon Masifern; Soledad, 1907, de Víctor Català). El 1922 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona.