Horacianes

Llibre de poemes de Miquel Costa i Llobera publicat l’any 1906.

Desenvolupament enciclopèdic

Escrits entre el 1904 i el 1906,excepte “A Horaci” (1879) i “Calma”, que és la traducció d’una de les odes d’Horaci. El volum exemplifica la formulació d’una ideologia a través de la selecció i la interpretació d’uns referents culturals determinats, amb els quals es configura un sistema de valors morals, estètics i socials. Amb voluntat preceptiva i esforç pedagògic en favor de les noves generacions, el poeta vertebra el seu sistema de valors entorn al classicisme. Amb aquest terme es remet a l’esperit inherent a tots els pobles mediterranis, en oposició als països del nord. Aquest esperit és definit per uns valors morals d’ordre,ímpetu i noblesa perenne, contraposats a la terbolesa, deliqüescència i caducitat nòrdiques. En l’àmbit estètic, es defensen les formes belles, mesurades, en harmonia amb un contingut assenyat i que defugen de l’artificiositat parnassiana i els temes i les formes decadents. Tant en l’observació del paisatge com en l’evocació dels personatges més rellevants de la tradició clàssica antiga (Homer, Virgili, Horaci) i moderna (Cabanyes, Carner) es reconeixen les arrels històriques tradicionals, les quals s’entenen lligades al cristianisme. El llibre esdevé l’execució dels principis estètics que s’hi formulen, de manera que tòpics i gèneres retòrics, imatgeria paisatgística i motius remeten al classicisme. En aquest sentit, l’aspecte més remarcable és l’adaptació que s’hi fa de la mètrica grecollatina, amb patrons accentuals i seguint l’exemple de Carducci, per bé que sense compartir-ne l’ideari. L’ús d’alguna imatge o de tòpics vinculables al decadentisme funciona en forma de contrafactura i com a reacció a aquests corrents. L’obra, vinculable a les teories estètiques de Torras i Bages, vehicula un discurs paral·lel al que Costa defensava en els seus discursos teòrics coetanis, representa un trencament amb el caràcter més romàntic de la seva poesia anterior i acaba convertint-se en una forma més de legitimació del noucentisme, tot i que no arriba a ser-ne un autèntic model. N’hi ha traducció castellana (1928).

Bibliografia
  1. Batllori, M. (1955)
  2. Castellanos, J. (19862), vol. 8, p. 246-255
  3. Pons i Pons, D. (2002), p. 113-120
  4. Torres Gost, B. (1971)
  5. Vidal i Alcover, J. (1993), p. 261-271.
Vegeu bibliografia