OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Sebastià Juan i Arbó

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista, assagista i dramaturg.
Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 1902 — Barcelona, Barcelonès, 1984

Vida i obra

Fill de pares pagesos, visqué i treballà com a meritori a Amposta fins el 1927, que s’instal·là a Barcelona amb la intenció de convertir-se en escriptor professional. Es donà a conèixer amb L’inútil combat (1931), novel·la que constituí un esdeveniment dins la literatura catalana i fins i tot l’europea, ja que s’avançà al tipus de narrativa que, a partir d’obres de Camus i Sartre, es denominà existencialista. El 1932 aparegué↑Terres de l’Ebre, la primera novel·la que havia començat a elaborar, però que havia refet diverses vegades. Es tracta de la història de tres generacions d’una mateixa família de pagesos que lluiten per sobreviure. La novel·la supera els límits del ruralisme vuitcentista per l’acurada tècnica narrativa i la introducció d’una transcendència existencial en la temàtica. Pel tipus d’estructura i de recursos emprats recorda la narrativa coetània de Puig i Ferreter i els models provinents de la novel·la russa (amb especial atenció a Dostoievski). Notes d’un estudiant que va morir boig (1933) i Camins de nit (1935) seguiren, respectivament, les dues línies iniciades amb les dues primeres obres. Les Notes preocuparen constantment l’autor i les revisà i reelaborà en altres versions: Hores en blanc, (1935), L’hora negra (1961) —la qual procedeix de la versió castellana, publicada el 1955— i, finalment, altre cop Hores en blanc (1981). Es tracta del dietari d’un jove estudiant desencisat de l’existència i la realitat, en la qual se sent estrany, que tendeix progressivament a la bogeria. La reflexió existencial és l’eix de la novel·la, amb la novetat de la primera persona i la inclusió d’idees freudianes. Camins de nit torna al mónde la ribera de l’Ebre, centrat ara en els amors de Mercè i Marçal, els quals han de lluitar amb gent que els envolta i amb un passat, que els impedeixen llur relació. Molt ambiciosa, té, però, moments desiguals. Després d’un llarg silenci queabraçà la guerra de 1936-39 i els primers anys de la postguerra, publicà Tino Costa (1947), tot i que la tenia pràcticament enllestida el 1939. Es tracta de la seva obra més important, per tal com hi conflueixen els dos corrents de les anteriors: al costat de la narració en tercera persona i de l’ambient realista de l’Ebre, hom troba el distanciament temporal i espacial i l’heroi existencial, estrany al món on viu, arrossegat per la fatalitat que sent però no comprèn. El 1968 en publicà una nova versió revisada. Les circumstàncies de la postguerra el dugueren a escriure en castellà i el 1948 guanyà el premi Nadal amb l’obra Sobre piedras grises (1949). De la seva producció en castellà, en conjunt singularment inferior a la catalana, en destaca Martín de Caretas (1955). També hi publicà dos volums de memòries: Los hombres de la tierra y el mar (1961) i Memorias. Los hombres de ciudad (1982). A partir dels anys seixanta tornà a escriure en català i publicà Narracions del delta (1965), L’espera (1967) i La masia (1975), obres que mantenen encara les constants de la seva narrativa dels anys trenta. També és autor de quatre biografies: Cervantes (1945), Verdaguer. El poeta, el sacerdot i el món (1952), Oscar Wilde (1960) i Pío Baroja y su tiempo (1963). En teatre publicà Nausica (1937), La ciutat maleïda (1935) i Despertar (estr. 1937). Col·laborà activament a la premsa amb articles a les pàgines d’“El Noticiero Universal”, La Vanguardia, “ABC” i Destino. Una mínima part d’aquesta producció assagística fou recollida a Hechos y figuras (1968).

Bibliografia

  1. Arnau, C. (19872)
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
OGT

Llegir més...