Llicenciat en dret, fou catedràtic de francès a la universitat (1847-52) i després a l’Institut de Barcelona i professor de castellà i italià. S’adherí de primer al romanticisme radical, que exemplificà en textos crítics, poemes i narracions (com La prostituta, 1837), només en part recollits en un Cuaderno de poesías y escritos en prosa (1850, 1859), en el qual justificà el seu pas a posicions conservadores. Col·laborà a “El Museo de Familias” amb un estudi sobre la literatura italiana coetània (1841). Traduí Ángelo d’Alexandre Dumas, Mis prisiones de Silvio Pellico i El cinco de mayo de Manzoni, entre altres obres italianes i franceses.