OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Miquel Llor i Forcada

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Novel·lista, contista i traductor.
Barcelona, Barcelonès, 1894 — Barcelona, Barcelonès, 1966

Vida i obra

Nascut en una família burgesa modesta, els seus inicis com a escriptor foren a causa d’uns cursos de llengua i literatura catalanes als quals assistí el 1921. Després de treballar en una impremta com a delineant i a la secció tècnica de la Maquinista Terrestre i Marítima, ajudà el seu germà en l’elaboració de patents industrials. El 1928 s’incorporà a l’Ajuntament de Barcelona, on acabà encarregant-se de les correccions d’estil. Col·laborà a la revista “Mirador” i traduí Els mala-ànima de Giovanni Verga (1930), Les caves del Vaticà d’André Gide (1930), Els indiferents d’Alberto Moravia (1932) i Amor, inconeguda terra de Martin Maurice (1936). Després de la guerra civil, i havent passat la depuració política, es pogué reincorporar a l’Ajuntament de Barcelona com a encarregat de borses d’estudi, feina que compaginà amb la d’antiquari. D’estar situat al centre de les polèmiques literàries i de la vida cultural barcelonina durant els anys vint i trenta, passà a un segon pla, escassament connectat amb la clandestinitat cultural de postguerra, si bé fou col·laborador d’Òmnium Cultural i assistí als premis literaris de Cantonigròs. Entre les constants més importants en la seva obra novel·lística, s’hi troben uns personatges de la petita burgesia o de la menestralia, normalment d’una vida gris i mediocre, que lluiten amb poca fortuna per sortir de les circumstàncies en les quals es troben i els fa difícil la intercomunicació i la comprensió amb el món que els envolta. Les tres primeres novel·les segueixen una evolució clara: Història grisa (1925) és un retrat de la burgesia, amb serrells costumistes, i conté una certa meticulositat descriptiva ja vinculable a un dels referents de l’autor: Marcel Proust. A Tàntal (1928) incorporà la influència de Gide o Dostoievski, i se centrà en l’anàlisi psicològica d’un sol personatge, en la qual l’empremta de Freud és també present.↑Laura a la ciutat dels sants (1931, premi Crexells 1930) es pot entendre com el punt culminant de la trajectòria de l’autor i una síntesi d’alguns aspectes de les seves dues primeres obres. És l’obra que acaba de situar l’autor en els paràmetres de la novel·la psicològica de la seva època, amb alguns elements innovadors però des de la fidelitat als models tradicionals. La seva novel·la següent (curta, aquest cop) és L’oreig al desert (1934). Aquesta obra representa una inflexió en els procediments i els objectius de la novel·lística de l’autor, que sembla perdre la confiança en la possibilitat d’accedir i representar la psicologia dels personatges, i on la consecució d’una autèntica comunicació entre els seus protagonistes fracassa irremissiblement. El 1935, amb El premi a la virtut, o Un idil·li a la plaça de Sant Just, torna a apropar-se al costumisme. Condicionat per les circumstàncies polítiques del 1939, aparegué la primera i única novel·la seva en castellà, La venganza del señor Lobo, que posteriorment repudià, bo i desvinculant-la de la resta de la seva producció. Les novel·les que publicà a la postguerra significaren totes un mirar enrere: El somriure dels sants (1947) fou una seqüela de la que guanyà el premi Crexells, en la qual Laura no tan sols torna a Comarquinal, sinó que és capaç d’integrar-s’hi i apreciar els valors d’una vida burgesa. Joc d’infants (1950), la més ambiciosa de les que escriví en aquest període, retrata la vida de dues famílies de l’Eixample al començament de segle i l’ambient de la Barcelona del 1900. Finalment, a Un camí de Damasc (1959, premi Joanot Martorell 1958), el protagonista, fabricant d’origen humil, si bé progressa en els seus negocis i millora el seu estatus social, resta desvinculat d’una família i un amor que no el saben entendre. També conreà el conte a L’endemà del dolor (1930), a les “Sis fantasies” incloses a L’oreig al desert (1934) i a L’esguard del mirall (1934), relats tots publicats, amb alguns afegits, a Tots els contes (1952). Pòstumament encara se n’edità Viatge a qui sap on i altres narracions (1977). L’obra contística de l’autor començà amb el retrat crític de la burgesia, però anà desplegant tot de registres, des dels dramàtics als més irònics, en l’exploració psicològica d’uns personatges que no saben abastar la felicitat. És també en els contes on experimenta formalment des de l’ús de l’omnisciència narrativa a la focalització interna i el monòleg interior, d’acord amb les preocupacions tècniques i els debats de l’època. A la postguerra, les peces de l’autor dins d’aquest gènere seguiren amb les mateixes constants tècniques, si bé hi creixé el pessimisme, en tractar temes com el pas del temps o l’aïllament de l’artista. Fou una figura clau en el desenvolupament del gènere novel·lístic durant la represa posterior al noucentisme. Va apuntar posicions avançades que anaven més enllà de la moralitat més convencional, i feu algunes aportacions pel que fa al perfeccionament tècnic de la novel·la psicològica.

Bibliografia

  1. Arnau, C. (19871), vol. 10, p. 51-74
  2. Arnau, C. (19872)
  3. Arnau, C. (1994), p. 5-21
  4. Guansé, D. (1966), p. 146-150
  5. Julià i Capdevila, Ll. (1994)
  6. Pelegrí, I. (1994)
  7. Pelegrí, I. i Monné, P. (1977), p. 5-16
  8. Valverde i Llor, E. (1983).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
ALlF

Llegir més...