OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Josep Maria López-Picó

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta, assagista i crític literari.
Barcelona, Barcelonès, 1886 — Barcelona, Barcelonès, 1959

Vida i obra

Després d’algunes col·laboracions juvenils a “Joventut” i a La Veu de Catalunya, feu la seva entrada pública en la poesia catalana amb el volum Intermezzo galant (1910) en les línies de la poesia noucentista establertes per Josep Carner i Guerau de Liost. El mateix any publicà un altre llibre de versos plenament noucentista prologat per Eugeni d’Ors (Turment, Froment), que havia de ser considerat pel poeta l’opus I d’una sèrie de poemaris que seguirien aquesta numeració fins al CXXI (molts dels quals restaren inèdits). Paral·lelament, exercí de crític literari i de comentarista de la cultura i l’actualitat europees a la revista “La Cataluña” (catalanitzada després amb el títol Catalunya), i, des del 1915, a La Revista, la publicació que ell mateix fundà i dirigí. Fou a Catalunya on els seus comentaris en prosa començaren a dur el títol de “Moralitats” i, a La Revista, el de “Moralitats i pretextos”, subtítol d’un total de sis reculls que, publicats entre el 1917 i el 1935, aplegaren aquestes proses que es proposaven seguir el camí de les gloses orsianes d’una manera més sintètica, buscant l’aforisme. A més, recollí altres articles de crítica literària publicats durant els anys vint i trenta en diversos diaris i revistes en els volums A mig aire del temps (1933) i A contraclaror del seny (1936). Durant aquests mateixos anys, la seva poesia havia seguit pels camins noucentistes amb Poemes del port (1911) o↑Espectacles i mitologia (1914). Ja amb Amor, Senyor (1912), havia anunciat lleument un canvi de direcció que es confirmà en llibres se-güents. Amb L’ofrena (1915), Cants i al·legories (1917) o Les absències paternals (1919), la seva poesia passà a ser de fons moral i forma abstracta. Aquesta fórmula, que repetí constantment, li serví per a ser exalçat interessadament per les noves generacions de poetes, que el veieren com a model comparable a Carner, però també com a persona amb una notable influència en les plataformes de difusió de la poesia de l’època. Així, Carles Riba en resseguí la trajectòria per tal de justificar la pròpia operació poètica i situar-la en relació amb l’existència d’una tradició autòctona, mentre que Joaquim Folguera comentà l’evolució lopezpiconiana com una baula clau de la tradició catalana que permetia explicar la purificació progressiva que havia dut de Verdaguer al postsimbolisme sense haver d’explicar aquest pas com a conseqüència d’ingerències externes. D’altra banda, Marià Manent hi mantingué una actitud respectuosa, però al mateix temps se’n sentia distanciat (una mostra de la recepció ambivalent d’un model només hipotètic), mentre que J.V. Foix defensà explícitament els referents de Carner o Riba i prescindí de López-Picó (cosa que fou motiu de polèmica entre ambdós poetes). Passada la primera meitat dels anys vint, la seva fama com a poeta decaigué i es mantingué sobretot l’admiració pel director que era capaç de mantenir La Revista i la seva col·lecció de llibres durant més de vint anys (1915-36). Amb tot, Riba continuà ocupant-se dels seus llibres i la seva figura ressorgí amb força en moments concrets, com foren la publicació d’una extensa Antologia lírica (1931), amb pròleg de C. Riba i epíleg d’A. Esclasans, en homenatge als seus primers XXV opus publicats o l’assoliment del premi Folguera 1934 amb Variacions líriques. Durant la postguerra, tot i quedar apartat dels nuclis culturals capdavanters del país, assistí a diverses tertúlies i continuà escrivint constantment: en prosa, un dietari en la línia de les “Moralitats i pretextos” (editat fragmentàriament el 1999, cobreix el període 1929-59); en poesia, els opus que completen la seva obra, molts dels quals havien romàs inèdits quan una part en fou publicada el 1948 en el primer volum d’unes obres completes que no tingueren continuïtat. En els anys següents es publicaren altres opus solts, bàsicament en editorials i revistes catòliques. Es tracta d’una poesia que cada cop se centra més en la temàtica religiosa —que ja havia estat protagonista destacada de l’obra de preguerra—, que intenta seguir els passos de Paul Claudel i que ara té com a màxim defensor el crític Octavi Saltor. Treballà de funcionari de la Diputació de Barcelona i exercí de secretari perpetu de la Societat Barcelonesa d’Amics del País. Fou membre de la Penya del Continental (en la qual es reunien durant les dues primeres dècades del s. XX els poetes catalans més importants), de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1933) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1948). També publicà un recull de narracions titulat Lleures barcelonins (1921) i el llibre de versions catalanes De les mil i una nits (1920).

Bibliografia

  1. Aulet, J. (19971), p. 7-52
  2. Bou, E. (1987), vol. 9, p. 125-136
  3. Cardona, O. (1976)
  4. Cid, F. (1969), p. 7-41
  5. Domènech, J. de D. (1999), p. 9-14
  6. Folguera, J. (1976), p. 59-62
  7. Guansé, D. (1966), p. 79-86
  8. Manent, A. (1991)
  9. Saltor, O. (1948), p. 11-71
  10. Vidal i Alcover, J. (1993), p. 371-379.
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
JMD

Llegir més...