Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Advocat i jurista, fou degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Col·laborà a La Renaixença i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de Barcelona i diputat a corts per Terrassa-Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la vigència del dret català. Fiscal del tribunal suprem espanyol (1903-05 i 1913-14), fou senador per Lleida (1903-05). Fundà el Partit Monàrquic Autonomista (1918) i fou nomenat president de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la Segona República, després d’un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià. Treballà en l’apèndix del dret català al Codi Civil espanyol i publicà estudis jurídics de signe renaixentista (n’és representatiu Les característiques del dret català i el seu valor social, 1933).
Entre d’altres, també és autor de Derecho civil especial de Barcelona y su término (1889), de la tragèdia Lo comte de Pallars (estrenada el 1890), Recuerdos de una excursión a Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la valeur sociale du droit catalan (1923), Records d’un viatge al Senegal (1928), Les meves noces d’or amb el molt il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1929), Per a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d’història (La catalanitat de la darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).
Publicà l’estudi Teatre català: estudi històrico-crític (1878), que, el 1876, havia obtingut una menció honorífica als Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou mantenidor (1909) i president (1930). En aquest treball estudia la producció teatral catalana des de l’edat mitjana fins a la represa del segle XIX, moment en què exercí una tasca fonamental en el renaixement de la llengua catalana. El 1880 publicà en La Renaixença, un petit estudi fruit dels seus jovenívols interessos per la llengua i la literatura sànscrites sota el títol Aborígens catalans: assaig històric sobre els primers pobladors de Catalunya, els quals considerà que tenien un origen ari i que parlaven el sànscrit. El 12 de febrer de 1923 pronuncià una conferència a la Universitat de Lovaina amb el títol “Une survivance nationale. La physionomie et la valeur sociale du droit catalan”, on feu una síntesi de la història de Catalunya i analitzà l’evolució del dret català des de l’edat mitjana fins al blocatge posterior a la guerra de Successió. Aquesta conferència aparegué publicada posteriorment a Catalunya.
Fou pare dels naturalistes Salvador, Joaquim i Josep Maluquer.
Bibliografia
- Ainaud de Lasarte, J.M.: “Joan Maluquer i Viladot, President de Catalunya”, Món Jurídic, 11, 1993.
- Maluquer i Sostres, J.: “Joan Maluquer i Viladot: cròniques i memòries”, RC, 47, 1990, p. 169-173.
- — Joan Maluquer i Viladot. Jurisconsult i polític, Pòrtic, Barcelona 1995 (“Vides i Memòries”, 12).
- Poblet, J.M.: “Un Maluquer i Viladot gairebé inèdit”, Tele-estel, 122, 1968.