Ingressà al monestir premostratenc de Santa Maria de Bellpuig el 1755 i hi professà l’any següent. En fou dues vegades abat, el 1795 i el 1801, i morí essent-ne prior. Deixeble de Jaume Caresmar, juntament amb aquest i amb Jaume Pasqual, representants del corrent arxivístic en la historiografia crítica catalana, treballà per aplegar el major nombre de documentació possible per a la redacció d’una història eclesiàstica de Catalunya. Deixà nombrosos treballs històrics inèdits (la majoria dels quals s’han perdut). Miquel i Vergés li atribueix un Diccionari de termes bàrbaros o antiquats de la llengua catalana. Continuà l’aplec del catàleg d’escriptors catalans iniciat per Caresmar, activitat que culminà en les Memorias de Fèlix Torres i Amat.