OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Marcelino Menéndez y Pelayo

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Inicià els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1871-73), que continuà a la de Valladolid i culminà a la de Madrid, en què es doctorà el 1875.
Santander, 1856 — Santander, 1912

Vida i obra

Mantingué la relació establerta a Barcelona, plasmada en els epistolaris, amb diversos condeixebles, sobretot amb Antoni Rubió i Lluch, i amb els professors Francesc Xavier Llorens i Barba, Joaquim Rubió i Ors i Manuel Milà i Fontanals, que el feu destinatari pòstum del seu arxiu personal, com Josep M. Quadrado, amb qui feu coneixença a Mallorca. Valorà públicament el nou ús literari de la llengua catalana i més concretament la qualitat literària de l’obra de poetes com Verdaguer i de narradors com Oller. És de destacar el seu discurs de gràcies als Jocs Florals de Barcelona del 1888. Tanmateix mirà amb reticència l’evolució del catalanisme, per a ell (en la línia de Francisco María Tubino i d’altres escriptors castellans) una seqüela espúria de la Renaixença, que hauria hagut de ser exclusivament literària, i s’hi referí amb duresa de manera privada, en tant que «aberración puramente retórica», que «debe ser perseguido sin descanso, porque puede ser peligroso si se apoderan de él los federales como Almirall, que ya han comenzado a torcerle y a desvirtuar el carácter literario que al principio tuvo». Defensà, d’altra banda, l’ensenyament superior de la literatura catalana, així com el de la literatura hispanollatina, de les literatures hispanosemítiques i de la literatura galaicoportuguesa. L’interès literari i cultural dels autors, però també els propis interessos, o conviccions, ideològics, expliquen l’atenció prestada, per rebuig o per afinitat, a escriptors i pensadors medievals i moderns (Llull, Arnau de Vilanova, Sibiuda, Turmeda, Curial, Tirant, Vives, Masdéu, Fèlix Amat, Capmany, Puig i Blanch) o contemporanis, com Pere Mata, Marià Cubí o Josep Miquel Guàrdia, en el context de l’heterodòxia; o, per la qualitat poètica, dins el classicisme, a Manuel de Cabanyes, Josep Lluís Pons i Gallarza o Miquel Costa i Llobera, i, dins l’àmbit de la mística i l’èpica, a Jacint Verdaguer, o, per proximitat ideològica global, a Manuel Milà i Fontanals, Josep M. Quadrado, Teodor Llorente, Josep Coll i Vehí i Francesc Xavier Llorens i Barba.

Bibliografia

  1. Artigas, M. i Sánchez Reyes, E. (1957)
  2. Diversos autors (19561)
  3. Diversos autors (19836)
  4. Fernández Lera, R. i Rey Sayagués, A. de (2006)
  5. Juretschke, H. (1956)
  6. Moll, F. de B. (1957), p. 137-153
  7. Revuelta Sañudo, M. (1982-1991), p. 9-39
  8. Revuelta, M.; Fernández, R. i Rey, A. del (1994)
  9. Rubió i Lluch, A. (1912)
  10. Rubió i Lluch, A. (1913)
  11. Simón Díaz, J. (1954)
  12. Siguan, M. (1949).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
MJ

Llegir més...