OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Bernat Metge

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Prosista i traductor.
Barcelona, Barcelonès , ~1350 — Barcelona, Barcelonès, 1413

Vida i obra

Fill de Guillem Metge, especier que assortia de medicines el palau reial, i d’Agnès, la qual, en restar vídua, contragué noves noces amb Ferrer Saiol, protonotari de la reina Elionor i traductor del De re rustica. En aquests aspectes, el padrastre influí en la seva formació i en la seva carrera administrativopolítica: el 1371, molt jove, ja era notari i funcionari de la cancelleria de la dita reina. En morir aquesta, el 1375, passà al servei del duc de Girona, el futur Joan I, al qual, com també a la seva muller Violant de Bar, estigué vinculat estretament durant molts anys. En aquesta etapa de joventut escriví el poema al·legòric Llibre de Fortuna e Prudència (datat del 1381), i, sens dubte, el Sermó humorístic i paròdic, i feu la traducció del llibre segon del poema llatí De vetula, que considera obra d’Ovidi. A la cancelleria del duc de Girona exercí el càrrec d’escrivà i fou constantment afavorit pel seu senyor, tant en retribucions gracioses com per mitjà de la protecció que li atorgà sempre que fou acusat de malversació. El 1379 es casà amb Eulàlia Vivó, filla d’un notari barceloní. En iniciar-se el regnat de Joan I, les denúncies i acusacions contra ell es feren tan greus que fou processat (1388), bé que això no impliqués, aleshores, empresonament. En aquesta circumstància, feu la traducció del↑Valter e Griselda, que adreçà, amb una lletra, a Isabel de Guimerà, dama que, de soltera, havia conegut ala cort de la reina Elionor. Des del 1390 ascendí a la categoria de secretari reial i es convertí en un dels homes de confiança de Joan I i de Violant de Bar, als quals seguí sempre en llurs viatges per tots els regnes i dels quals rebé concessions en metàl·lic que, juntament amb els sous percebuts, li permeteren de reunir una fortuna no petita, amb la qual comprà una casa al lloc més cèntric de Barcelona (al carrer de la Corretgeria, avui del Veguer). Morta la primera muller, contragué segones noces, el 1390, amb Eulàlia Formós, filla d’un alt funcionari de la cort, la qual li donà un fill i tres filles. Del febrer a l’abril del 1395 fou enviat pel rei a la cort pontifícia d’Avinyó amb una missió diplomàtica, gestió que, sens dubte, influí en la seva formació literària, li permeté de conèixer personalment l’escriptor aragonès Juan Fernández de Heredia i amplià la seva coneixença de les obres de Petrarca. En tornar a Barcelona, la ciutat era colpida per la pesta, per la qual cosa la cort, fugint de l’epidèmia, es traslladà a Mallorca. La pesta proporciona el marc de l’Apologia, obra d’una gran ambició de la qual només se’n conserva el fragment inicial. Riquer la data el 1395 en coincidència amb aquest episodi. No és descartable, però, que l’obra, centrada al voltant de la posició davant la mort de creients i materialistes sorgís en la voluntat d’aprofundir en aspectes tractats a Lo Somni. A la fi de l’any la cort de Joan I es mogué entre el Rosselló i l’Empordà, evitant les grans ciutats, que es mostraven més i més adverses a la política dels consellers de Joan I i, entre ells, Bernat Metge. Els consells de les ciutats, principalment els de Barcelona i València, acusaren valentament les immoralitats del consell reial, en denunciaren les dilapidacions, com també l’entossudiment a evitar la celebració de corts dels regnes, i exhibiren proves que demostraven que estava conjurat amb gent que havien pagat companyies de mercenaris acampades al Roine, prop d’Avinyó, i disposades a travessar els Pirineus per tal de deposar Joan I. El monarca no solament desoí aquestes denúncies, que considerà calumnioses, sinó que ordenà una investigació per tal d’esbrinar d’on havien partit les acusacions, i Bernat fou encarregat d’aquesta missió a Barcelona, on terroritzà els consellers de la ciutat, els quals fins i tot amenaçà amb el turment. El 18 de maig de 1396, Joan I s’adonà que les denúncies de les ciutats eren fonamentades i que era cert que el seu consell reial l’havia traït, i l’endemà morí d’una manera sobtada i sense confessió a Foixà, mort que fou atribuïda a una caiguda de cavall en una cacera. En fer-se càrrec dels regnes des de Barcelona, i amb l’eficaç ajuda dels consellers, la reina, Maria de Luna, esposa de Martí I, que era a Sicília, la situació política canvià radicalment. La reina procedí a l’immediat empresonament dels consellers, curials i domèstics de Joan I, entre ells Bernat Metge, que fou confinat al Castell Nou, i encarregà les responsabilitats de govern a aquells qui poques hores abans eren sotmesos a severs interrogatoris. En el procés contra aquest grup (procés del Consell de Joan I), una de les acusacions més greus fou la de considerar-los culpables de la sobtada mort de Joan I, que havia finat sense confessió i sense els auxilis necessaris al cristià. D’aquesta greu acusació, Bernat Metge se’n defensà a Lo Somni, on se li apareix Joan I al purgatori, ésa dir, “en via de salvació”. Fou redactat, ja en llibertat, al començament del 1399. L’obra tingué l’eficàcia pretesa: Martí I, contra el qual, segons el procés, havia dit coses molt greus, li’n demanà un exemplar i el cridà al seu costat a la cancelleria, on, des del 1405 fins a la mort del nou rei, el 1410, tornà a tenir el càrrec de secretari, alhora que recuperaven llurs altes posicions molts dels processats. Sembla que es tractava d’un grup d’homes desaprensius i audaços, però intel·ligents i d’idees modernes i renovelladores, els quals, amb la gran experiència del 1396, serviren Martí I amb una prudent discreció. Bernat Metge fruí de la seva confiança; potser tingué alguna intervenció important en el plet successori que es plantejà els últims mesos de la vida del monarca, al costat del qual estigué fins a la seva mort. Durant l’interregne, Jaume d’Urgell feu gestions per atreure-se’l a la seva causa i Ferran d’Antequera el mantingué allunyat de la seva cancelleria. Gran escriptor, un dels millors prosistes catalans, apareix com un funcionari ambiciós i poc escrupolós, de caràcter cínic i sarcàstic, aspectes del seu tarannà que no es preocupà de dissimular en la seva obra literària, que tradueix una fina intel·ligència, una sornegueria molt barcelonina i una mentalitat potser massa moderna per al temps que visqué.

Bibliografia

  1. Badia, L. (1988)
  2. Badia, L. i Soler, A. (1994), p. 95-128
  3. Cingolani, S.M. (1999)
  4. Cingolani, S.M. (20062)
  5. Vilanova, A. (1957-1958).
Vegeu bibliografia

Llegir més...