De formació autodidàctica, dirigí grups culturals i populars de Sants i fundà diverses revistes. Deixeble de Pompeu Fabra, feu de corrector de proves i fou director literari d’Editorial Selecta. De les seves novel·les —Vides inútils (1930), Blanca o bruna? (1931), Pel foc de la prova (1932) i Un ram a la finestra (1932)— sobresurt Seixanta minuts (1948), de tècnica naturalista i dins l’escenari de les lluites socials esdevingudes entre el 1917 i el 1923. A més de poemes —De l’encís dels dos amors (1922)—, publicà teatre —Una creu vora el camí (1933), Carbassot (1935) i L’enlluernat (1951)— i contes: Herois de calça curta (1930 i 1933). Però les seves obres més importants són extenses i documentades biografies, de vegades polèmiques, com Verdaguer, entre la lira i el calze (1952), Guimerà (1958), Josep Maria Folch i Torres (1971), Pompeu Fabra (1968) —que suscità un gran interès que es mantingué al llarg dels anys, com ho evidencià la reedició del 1998; no en va, Miracle coneixia molt bé el seu biografiat, amb qui col·laborà estretament—, Jaume Raventós. L’home del seny (1973), Caterina Albert i Paradís, Víctor Català (1978), Fabra (1983), Folch i Torres (1985), Verdaguerianes (1987) i Joan Maragall, poeta, pensador i home de fe (1988).
El seu interès per la gramàtica i la lexicografia el portaren a revisar i a ampliar, amb criteris de vegades personals, el diccionari Fabra a partir de la quarta edició (1966), i a publicar una Gramàtica catalana (1938), un Diccionari català-castellà i castellà-català (1969) i un Diccionari manual de la llengua catalana (1975), obres que ompliren buits en una època de dificultats per al català. Posteriorment, publicà Diccionari nacional de la llengua catalana (1993). També feu estudis històrics pròpiament dits i s’interessà per aspectes de la Renaixença, com a La restauració dels Jocs Florals (1960) i Un moment clau de la història de l’ortografia catalana (1975), encara que alguns d’aquests estudis han restat inèdits, és el cas de La Barcelona del 1888 i El catalanisme en els homes dels Jocs Florals. També publicà un volum de memòries d’un rellevant interès testimonial (Quatre coses del meu temps, 1976), un de retrats literaris (Mestres i amics, 1985), on feu constar el paper de guia historiogràfica que per a la seva recerca havien fet Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer, un altre d’impressions personals (Entre l’ahir i el demà. Opinions de cor a pensa, 1991) i l'assaig Claror de posta. Obra inèdita (1999).
El 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.