Feu estudis de filosofia i lletres i, a Madrid, on residí, feu de primer un periodisme basat en la paròdia i la caricatura polítiques en revistes de sàtira política. Paral·lelament, aconseguí èxit amb l’estrena de sainets (entre els quals Macarronini I, 1870, relacionable amb dues obres de Robert Robert, i Los impresionistas, 1892, amb Fiacro Iraizoz), nombroses sarsueles còmiques i de sàtira política (com Los bandos de Villafrita, 1885, i ¿A que no puedo casarme?, 1890, amb música de Fernández Caballero; Los sacamuelas,~ 1888, i ¡Tannhäuser cesante!, 1890) i amb algun drama original (El pecado de Caín, 1874) o adaptat (La institutriz, 1881; Los pecados capitales, 1883, amb Pascual Alba). De retorn a València, escriví La ciudad del porvenir, o Des de València al cel, Cosetes de la terreta i Plorant i rient (en col·laboració amb Maximilià Thous).