Col·legial de la Sapiència a partir del 1726, el 1727 —ja doctor en filosofia— anà a Magúncia, on seguí les lliçons del lul·lista Ivo Salzinger —mort al cap de mig any— i d’altres mestres, fins el 1729. El 1731 ingressà al monestir cistercenc de la Real, prop de Palma, on acabà els estudis. Fou durant més de cinquanta anys catedràtic de filosofia i de teologia lul·liana a la Universitat de Mallorca. El 1750, la Universitat l’envià a Madrid per informar sobre els obstacles posats pels dominicans al culte i a la doctrina de Ramon Llull. El 1756 i el 1768 fou elegit abat de la Real; ocupà diversos càrrecs importants de la Congregació cistercenca d’Aragó. Pertangué a l’Acadèmia de la Història i a la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. Entre el 1734 i el 1790 escriví un bon nombre d’obres en llatí, en castellà i en català, moltes de les quals inèdites i fins i tot perdudes. Les més remarcables són l’Examen de la crisis del P. Feijoo sobre el arte luliana (1749-52) i els quatre volums de Vindiciae lullianae (1778), que l’acreditaren com el lul·lista més considerable del s. XVIII.