Cant d’enyorança a la terra catalana i d’exaltació a la llengua, hom l’ha considerat com l’iniciador del Romanticisme en llengua catalana i especialment, i ja des del mateix moment de la seva publicació, com a l’impulsor del moviment anomenat de la Renaixença.
L’original fou enviat per Aribau a Francesc Renart i Arús perquè, segons carta del 10 de novembre de 1832, el corregís i el fes imprimir tot seguit. Bé que l’original hològraf, corregit per Renart, s’ha conservat, la primera edició coneguda de La pàtria és la d’El Vapor, del 24 d’agost de 1833, que introduïa algunes lectures errònies. Aquesta edició anava acompanyada d’una nota que posava de manifest un orgull local comparable al d’un escocès presentant “los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su patria”.
El poema, escrit aparentment en quartetes, consta de sis octaves que compaginen l’esquema mètric de la copla de arte mayor, presa de Moratín, amb els versos alexandrins. Incorpora elements meritoris de modernitat (un cert trobadorisme, la metàfora de la lira abandonada o lectures d’I promessi sposi de Manzoni), i, bon coneixedor dels ressorts de la retòrica i de les conveniències del llenguatge poètic, juga amb l’anàfora, la metàfora (inclosa la incorporació del terme llemosí per català, que usa en la carta a Renart), l’arcaisme, la personificació (la llengua com a vehicle de l’elogi al patró) i la imprecació, tot fonent el tema de l’enyorança i del paisatge amb el de l’evocació de la seva terra a través dels records històrics i de la llengua, presentada com a llengua patrimonial, que relliga el passat amb el present, i com a llengua de la intimitat, dels sentiments més sagrats i de la innocència original i la veritat, elements que tenia en comú amb el destinatari del poema i que expliquen l’opció temàtica.
El 1836, el poema fou novament publicat, sense el títol i sense la nota que l’havia acompanyat, a les Memorias de Torres i Amat, i d’aquesta edició, incloses les lectures errònies de l’original manuscrit que havien passat a l’edició d’El Vapor, en derivà la difusió posterior més immediata, per bé que, segurament entre el 1840 i el 1842, Bergnes estampà sencer el poema en unes Muestras de varias poesías catalanas, según el especial carácter de sus diversas épocas, bo i posant, al peu del poema, “(Trobes del Sr. Aribau)”.
El 1839, Rubió adoptà dos versos del poema La pàtria com a lema del seu poema A mos cantars i el cità amb el títol d’Oda a la pàtria. El canvi, propiciat per l’edició acèfala de Torres i Amat, responia a una interpretació del poema com una mena de crida al conreu de la poesia en llengua catalana, d’acord amb una lectura tan raonable com arriscada del vers que invita a collir “del mur sagrat la lira dels seus avis”. Josep M. Quadrado ja remarcà que el poema no responia a cap intenció “patriòtica”, al revés dels poemes catalans de Rubió.
Tanmateix, el nom d’Aribau s’associà a l’impuls de l’ús poètic culte, sota patrons d’actualitat, de la llengua, i arribà a ser considerat com la causa de la ruptura amb la tradició vallfogonesca. El 1862, fou qualificat als Jocs Florals de Barcelona de “restaurador i deslliurador de la poesia catalana en lo present sigle” i l’any següent li fou retut un homenatge pòstum, amb la solemne lectura de La pàtria, sota el títol d’Oda a la pàtria, amb la qual cosa quedà fixada una molt duradora interpretació idealitzada del poema, a la qual contribuïren, en un cert sentit, els defensors del “català que ara es parla”.