OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Felip Pedrell i Sabaté

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Compositor, musicòleg i assagista.
Tortosa, Baix Ebre, Baix Ebre, 1841 — Barcelona, Barcelonès, 1922

Vida i obra

S’establí a Barcelona i es formà a Roma i a París, i residí també a Madrid, on fou catedràtic del conservatori, membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i professor de l’Ateneo. Entre altres òperes, el 1874 estrenà al Liceu L’último Abenzerraggio (primera versió del 1868), sobre una novel·la de Chateaubriand; l’any següent Quasimodo (del 1874), inspirada en el cèlebre personatge d’Hugo, i el 1902, interpretat el pròleg a Venècia el 1897 i frustrats diversos intents de representació, la versió íntegra de Los Pirineus, basada en les DTragèdies de Víctor Balaguer, a propòsit de la composició de la qual havia publicat Por nuestra música. Algunas observaciones sobre la magna cuestión de una escuela lírico nacional (1891), en què partí de consideracions musicals de Josep Yxart. Cal ressaltar també La Celestina (1902), El comte Arnau (1904), sobre la versió de Maragall, Il Tasso a Ferrara (1878), i, en el marc dels Espectacles i Audicions Graner, La matinada (1905), amb text d’Adrià Gual, i el projecte, en col·laboració amb Magí Morera, Visió de Randa. Compongué sarsueles catalanes, amb escriptors com Antoni Ferrer i Codina, Joaquim Riera Bertran i Eduard Vidal i Valenciano, i s’encarregà de la música de diverses obres teatrals, com Otger (1885), de Ferrer, i Gerona (1893), de Galdós. Compongué poemes simfònics i lieder sobre textos de Joaquim M. Bartrina, Matheu, Maragall, Albert de Quintana, Verdaguer, Zorrilla, Hugo, Gautier, Longfellow, Goethe i Heine, entre altres autors, com també música religiosa i altres gèneres. Contribuí considerablement al desenvolupament de la musicologia hispànica, amb abundants escrits divulgatius, edicions, estudis, crítiques musicals i textos teòrics, d’àmplia difusió. De formació romàntica i receptiu només a alguns aspectes modernistes, contribuí a la introducció de models estrangers, particularment al wagnerianisme, que propagà a La música del porvenir (1868), Cartas a un amigo sobre la música de Wagner (1872) i altres escrits, i impulsà, a partir també en aquest aspecte d’influències foranes, el nacionalisme musical, bo i compaginant la música culta amb la popular. Fou mestre, entre d’altres, d’Albéniz, Granados, Falla, Millet, Gerhard i Higini Anglès.

Bibliografia

  1. Arnal Maqueda, J. (1991)
  2. Bonastre, F. (1977)
  3. Bonastre, F. (1980)
  4. Bonastre, F. i Cortès, F. (1991)
  5. Cortès i Mir, F. (1997), p. 469-509
  6. Cortès i Mir, F. (1998)
  7. Diversos autors (1991-1992)
  8. Diversos autors (20044)
  9. Terry, A. (1964).
Vegeu bibliografia
Col·laboració: 
FXVS

Llegir més...