Desenvolupament enciclopèdic
Molt més enllà del que sembla oferir el títol, el marc d’aquesta obra dividida en sis col·loquis ultrapassa l’àmbit local i tracta d’aspectes dels Països Catalans, de la Corona d’Aragó, de la monarquia hispànica i del context europeu de l’època. Despuig hi aborda temes tan diversos com l’estructura política de la monarquia espanyola (i la incardinació de Catalunya dins d’aquesta, tot denunciant l’ofensiva dels intel·lectuals al servei de la Corona de Castella a favor de la identificació entre aquesta i Espanya, aleshores incipient, menystenint els regnes perifèrics), la situació lingüística als Països Catalans, la política eclesiàstica (sense estalviar crítiques a la institució pontifícia), les relacions socials i la representativitat política, o la descripció del recursos naturals de les Terres de l’Ebre i la proposta de projectes de desenvolupament econòmic; les referències a l’antiguitat clàssica, l’ús d’autors grecollatins i la descripció entusiasta de les restes de tan prestigiosa civilització són constants al llarg del text. Però lluny de ser un erudit antiquari o un historiador, Despuig apareix en aquesta obra com un autor compromès amb el seu temps, que analitza les dades del seu entorn, en fa crítica i llança propostes de millora en la línia de l’home renaixentista: compromís amb la realitat historicopolítica, lingüística i espiritual de la seva època, i voluntat de reformar la societat del seu temps en benefici de les condicions de vida terrenal dels homes. Amb tot, defensa ferventment el seu estament social, l’aristocràcia, a la qual pertanyia de feia poc. Despuig demostra ser un excel·lent escriptor en la creació d’una ficció de conversa (que situa el 1557) entre tres personatges perfectament caracteritzats i funcionals, i en la disposició de la trama, la qual atreu els temes de conversa, i també és molt hàbil en la combinació de diferents models de diàleg propis del seu temps, més oberts o més dogmàtics, en funció dels seus interessos ideològics; encerta també amb l’estil i el to, àgil i propi d’una conversa informal. En alguns aspectes de crítica religiosa i eclesiàstica és evident l’ascendent dels diàlegs de l’erasmista secretari de l’emperador Carles, Alfonso de Valdés; en altres aspectes, la petja de Vives hi ha estat també advertida. L’obra es conserva avui sencera en un únic manuscrit del s. XVIII, a banda de fragments transcrits al principi del XVII per Jeroni Pujades. El ms. té la forma pròpia d’un text preparat per anar a impremta, amb una dedicatòria de l’autor (amb un estil retòric molt divers del cos del diàleg) al comte d’Aitona, Francesc de Montcada i de Cardona, i dos poemes llatins, de Jaume Vidal i de Pere Cerdà. Malgrat l’esment que es fa en aquests textos llatins de l’interès del municipi de Tortosa a veure impresa l’obra, aquesta no arribà a les premses. Los col·loquis... és l’obra més plenament renaixentista de la literatura catalana.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Duran, E. (1981)
- Solervicens i Bo, J. (1988)
- Solervicens i Bo, J. (1996), p. 73-118
- Solervicens i Bo, J. (1997).