Desenvolupament enciclopèdic
Juntament amb les Lamentacions, és la prosa mitològica corellana que conté més d’un mite. El marc de la història té clares influències de Boccaccio, per la contextualització versemblant i propera, en la tertúlia que, després d’un sopar, es fa a casa de Berenguer Mercader a València. Pertany al gènere dels convivia i tria l’espai intern de la casa, enfront de l’extern del jardí. Aquesta obra ha estat l’argument més recorregut per a l’existència de tertúlies literàries en la València del s. XV, com a representant de les reunions dels nobles. Se segueix la mateixa línia de les lamentacions quant a la mostra d’exemples amorosos de la tradició mitogràfica clàssica, que, per la forma d’amar, han tingut conseqüències funestes. En aquesta ocasió són cinc històries narrades pels convidats al sopar, excepte Corella, que s’autoerigeix com a reportador dels mites que conten els seus amics. Aquí també, els materials provenen, fonamentalment, de les Metamorfosis d’Ovidi. Aquests mites presenten dos models de parella, dos de femenins i un de masculí. El matrimoni de Cèfal i Procris genera gelosia i desconfiança en la relació i això acaba en la mort de l’esposa. Orfeu i Eurídice transgredeixen els límits dels humans quan l’amant va a l’altre món per recuperar l’esposa morta i això els provoca el dolor d’una segona pèrdua. Minos, l’espòs de Pasífae, està atacant Atenes, i Escil·la, la filla del rei atenenc, s’enamora del rei de Creta i fins traeix el seu pare; mentre ocorre això, en absència del marit, Pasífae té necessitats sexuals i copula amb el bou venerat a Creta, amb qui engendra el Minotaure. Tereu, com Pasífae, lluny de la seva parella, manté relacions sexuals amb qui no pertoca i això desencadena la tragèdia: després de forçar sexualment la seva cunyada, Filomel·la, li talla la llengua i diu a la seva esposa, Procne, que ha mort a la mar; quan Procne descobreix l’engany, amb l’ajuda de la seva germana, mata el seu fill Itis i el dona a menjar a Tereu. Per a aquest darrer mite, apareix superposada una altra font, que marcarà obres mitològiques posteriors de Roís de Corella: les Tragèdies de Sèneca; en concret, el Thyestes.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Badia, L. (1988)
- Cingolani, S.M. (1998)
- Martos, J.Ll. (20011)
- Martos, J.Ll. (20012).