Desenvolupament enciclopèdic
És el primer exemple de teatre no paròdic en llengua catalana del seu autor, popular fins llavors per les seves gatades (→Singlots poètics). Hom hi troba un tema, recurrent en les seves creacions posteriors, del que ell mateix anomenà «drama de costums verdaderament catalanes»: l’espectacle de la virtut, en aquest cas l’honestedat i la lleialtat, que acaben premiades malgrat l’oposició dels personatges antagonistes, que representen l’egoisme i la falta d’escrúpols. En aquest sentit, el referent genèric principal és el del melodrama, amb el final feliç de rigor. L’obra transcorre en l’època de laguerra dels Matiners i presenta la història de Roser, una òrfena de família rica, les joies de la qual van desaparèixer amb la mort dels seus pares. Recollida per Mateu, que recollí també el fidel mosso Bernat, s’enamora del fill petit del seu protector, endeutat amb un francès que viu a casa seva i que s‘ha enamorat també de Roser. Finalment, les joies apareixen i els conflictes amb els carlins i amb el francès es resolen. Els personatges són plans i en algun cas procedeixen clarament de la tradició costumista, com en el cas de l’avi repatani però bondadós que actua sempre a favor dels protagonistes (Bernat), tot i que en aquest cas pren una dimensió simbòlica en la mesura que representa el passat mític arrelat en l’imaginari popular (la batalla del Bruc) i el seu lligam amb el present. D’altres, com Mateu, provenen de la imatge del paterfamilias característica de la comèdia neoclàssica i que té clars antecedents en el teatre castellà del segle d’or. Soler sap utilitzar ingredients literaris característics de la literatura popular i la culta de l’època per a construir un obra en què conviuen la trama sentimental amb l’humor, el component melodramàtic amb les pinzellades costumistes. Aquest caràcter híbrid del text és en bona part la raó del seu èxit de públic i és a la base del que seran els procediments i els recursos habituals en la dramatúrgia catalana de la Renaixença. L’èxit de l’obra propicià fins i tot una adaptació dialectal valenciana de Leandre↑Torromé, que, amb el títol Les joies de la Roseta, s’estrenà al Teatre Russafa de València el 1874.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Paré, J. (20001), p. 389-406.