El recull, que cal suposar promogut per l’impacte immediat que la sèrie del Gaiter havia causat, en qualsevol cas feia visible i durable una calculada operació literària (projectada també en el↑Roudor de Llobregat) duta a terme amb la complicitat de Joan Cortada. Amb la visible ambició d’establir un diàleg entre l’actualitat romàntica, la pulsió historicista, la tradició culta autòctona i els incipients mites provincialistes (Mos cantars, el poema programa que obria el recull, addueix dos versos de La pàtria d’Aribau com a lema), Rubió hi assumia la versió historicista del romanticisme i formalment i temàticament es mostrava deutor de certs usos del romanticisme espanyol (Zorrilla, el duc de Rivas) i francès (Chateaubriand, Hugo). De manera especial, s’oferia en plena sintonia amb la moda del trobadorisme: Rubió hi definia un espai i hi dreçava un alter ego (aquest gaiter habitant d’una cabana vora la riba del Llobregat, ocupat en «lais d’amor» i «cants populars de les muntanyes», que proclamava la renúncia del món i la reclusió en l’experiència íntima, de què la poesia resulta exponent) a través del qual procedia a l’afirmació esteticoliterària, a la reflexió cívica i moral o a les mateixes pràctiques literàries que tot plegat justificava (el romanç històric i llegendari, la cançó). Encapçalava el recull un incisiu i convincent pròleg que hom ha qualificat de primer manifest del renaixentisme, que, tot recapitulant les consignes i els valors exposats en els poemes, proposava l’apreciació del català com a llengua veritable dels catalans, acotava un precís lloc social per a la literatura catalana, la identificava amb valors positius (joventut, novetat), li precisava un mòbil cívic i uns procediments (l’historicisme) i establia un programa d’actuació (d’institucionalització: el restabliment dels jocs florals i l’acadèmia del gai saber). L’aparent extemporaneïtat del Gaiter (a què el mateix Rubió ja va al·ludir al seu pròleg), en molts aspectes estrany als usos de la societat literària catalana, i també als del mateix Rubió, no fou obstacle per a una singular fortuna, projectada en una immediata marea d’emuladors i en la intensa difusió del seu imaginari (ben rendible encara, per exemple, en Verdaguer). Una segona edició, ampliada, aparegué el 1858, en el context literari i sociopolític de les antologies Los ↑trobadors nous (1858) i Los ↑trobadors moderns (1859) i de la imminent restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859). Rubió hi afegí un nou pròleg, que celebrava, ja, «lo despertament de nostre esperit patri» i reclamava per al seu Gaiter del 1841 la condició de pioner del renaixentisme (en tot cas, de catalitzador de «sentiments que estaven en lo cor de tots»); alhora, hi reiterava les condicions retrictives de l’«emancipació literària» que des del 1841 abanderava: perfilar una poesia que identifiqui els catalans. Entre el 1888 i el 1902 aparegué, en quatre volums, la tercera edició del Gaiter, commemorativa del 50è aniversari de la publicació del primer poema de la sèrie, que, a més de nous poemes, incorporava moltes traduccions, degudes a autors diversos, de poemes de Rubió i en recollia l’obra teatral i alguns treballs en prosa.