En el vessant líric, ressalten la plasmació de la solitud (particularment en Nit de Nadal i Records), el cant a personatges de condició humil, sovint marginats (entre d’altres, Captant, Mort del joglar i Mort del soldat), la poesia amorosa (particularment l’adulterina), l’elegíaca (com Tristes), la interrogació metafísica (que il·lustra Nebulosa), la poesia amb referents religiosos (que oscil·la de la professió de fe al dubte —més manifest en poemes no recollits—, passant per un cristianisme basat en l’amor i el perdó, una visió crítica de l’Església, l’ecumenisme i plantejaments que ratllen l’heterodòxia), la costumista i la paisatgística, que, com en el cas de Les fulles seques, prenen connotacions simbòliques. Aquests aspectes estan presents també en la poesia bíblica (amb poemes com Maria de Magdala i La dona adúltera), en la històrica (en què destaca sobretot L’any mil, si bé també tenen gran força, entre d’altres, Cleopatra, Lo cap d’en Josep Moragues, Poblet i Alí-Bei) i en la cívica (entre la qual es troben poemes aliadòfils). Prova de la relació amb el teatre, es reitera la temàtica en ambdós gèneres (com succeeix amb Indíbil i Mandoni i Judit de Welp); la Mort d’en Jaume d’Urgell és un monòleg, alguns passatges d’obres teatrals o adaptacions esdevenen poemes o cançons (com en el cas de La santa espina i Euda d’Uriac, versió musical de Les monges de Sant Aimant) —a més de musicar-se’n d’altres— i escriví una oda A Shakespeare. Guimerà compagina elements romàntics amb altres de cert caràcter realista i sap treure partit poètic a circumstàncies diverses, sovint buscant efectes impactants i amb un enfocament renovador. Entre els referents adduïts, a més de la poesia catalana, es troben Arolas, Espronceda, Bécquer, Hugo, Vigny, Heine i Leopardi, però acostuma a ser força personal, fins i tot en la recreació de temes tòpics. La retòrica tendeix a ser efectista (hipèrboles, exclamacions, apòstrofes, canvis de ritme, juxtaposicions, clímaxs, antítesis, imatgeria plàstica, monòlegs o diàlegs teatrals), tot i que a vegades opta per la senzillesa, i el vers sol ser força sonor. Havent conreat la poesia bàsicament en castellà (el 1870 edità encara dos poemes en aquesta llengua a El Artesano del Panadés), el 1868, Guimerà, incitat per Jaume Ramon i Vidales, començà a preparar la participació en els Jocs Florals, en què, tot i concórrer-hi abundantment des del 1869, només obtingué una menció per La conquesta de València (1870) fins a guanyar l’accèssit a un premi extraordinari el 1875 (per Indíbil i Mandoni), la flor natural el 1876 (per Cleopatra) i tots els premis ordinaris el 1877 (per Darrer plant d’En Clarís, Romiatge i L’any mil).
Fou premiat també en els certàmens de l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida (1870), de l’Associació Literària de Girona (1873) i del Centre de Lectura de Reus (1878). Edità poemes en nombroses publicacions, no tots recollits en aquests volums, i alguns han restat manuscrits. Encara que eclipsada pel teatre, la poesia de Guimerà ha estat elogiada, per damunt de les deficiències assenyalades, per molts autors (com ara Maragall, Carner, Miquel dels S. Oliver i Sagarra) i se n’han traduït alguns poemes.