Amb la vida d’aquest personatge, Pous i Pagès exemplifica dues de les actituds predominants entre els modernistes: la regeneracionista, influenciada per Ibsen i el vitalisme nietzschià i que lluita per la millora moral i cultural de Catalunya; i la defensora de l’esteticisme o l’art per l’art, que s’evadeix de la realitat i es refugia en l’art perquè no creu possible la reforma de la societat burgesa. Jordi Fraginals passa per totes dues, ja que si primer és un infant que posseeix totes aquelles qualitats (l’anhel de llibertat, d’acció i de seguir les pròpies inclinacions) considerades necessàries per a la regeneració de la societat, després, amb l’arribada de la joventut i l’ingrés forçat al seminari, s’esfondren tots aquests ideals i es resigna a viure passivament. Amb tot, aquesta fase pessimista és superada ràpidament gràcies al sentiment amorós, el qual li fa prendre consciència del seu estat de mort en vida i el converteix en amo del seu propi destí. A partir d’aquest moment, l’actitud vitalista l’acompanya fins al final de la novel·la, permetent-li decidir el moment de morir i desafiar, d’aquesta manera, aquelles lleis de la naturalesa que, amb la seva malaltia incurable, l’havien condemnat a una lenta i dolorosa agonia. La mort imminent, a més, l’ajuda a descobrir el sentit de la seva existència i a adonar-se que, igual que la vella alzina que perdura en la permanent renovació de les seves fulles, ell també sobreviurà a través dels fills. Així doncs, mitjançant aquest personatge, l’autor acaba dient al lector que l’acció individual no ha de tenir com a finalitat una vida ultraterrenal, sinó que ha de contribuir al constant procés de perfeccionament de la societat. És, doncs, una raó de pes a favor del regeneracionisme que no té res d’estrany que sigui propagada per Pous i Pagès, ja que està estretament vinculada a les actituds polítiques i socials d’aquest modernista d’esquerra i republicà, que concebé bona part de la seva activitat literària des d’una perspectiva ideològica i didàctica.