Presentat inicialment com un perdulari guiat pels instints (principalment el que dona el títol a l’obra), la seva complexitat es va perfilant a mesura que avança, fins al moment en què es fa digne del seu nom bíblic i acaba essent, ell també, un salvador del poble, bo i acabdillant la revolució. Només llavors el personatge es deslliura de la seva condició habitual i pren un to èpic i abrandat, tan impropi del seu caràcter, cosa que podria fer pensar en un canvi. Però a partir d’aquí Samsó experimenta un retorn a la seva condició original, i es constata que el despertar d’aquella heroïcitat era només un punt d’inflexió en el seu escepticisme desconfiat, un canvi espontani del seu tarannà més per motius de l’agitació momentània que no pas per la cerca d’un lluïment personal o de l’acompliment d’un ideal polític somiat. Posat en l’altre extrem de l’ortodòxia marxista, blasmador de tots els dogmes i descregut impenitent, Samsó deixa entreveure, en comptades ocasions, la seva arrel filorevolucionària o almenys favorable, malgrat totes les discrepàncies, al triomf de la revolució. Sempre ho fa d’esquitllentes i a despit seu, com preservant-se d’eventuals excessos de profusió sentimental. Personatge profundament díscol envers tot ordre social (tant en l’àmbit ideològic i polític com en el sentimental), Samsó té una certa semblança a un home del seu moment tocat per l’ideal llibertari, però, lluny de ser-ne un arquetipus, el seu esperit és dibuixat d’una manera molt més general, en clau filosòfica i no estrictament de conviccions polítiques. És, en tot cas, un home individualista i de pretensions que sovint deriven cap a l’hedonisme, circumstància que contrasta amb la seva condició humil. En Samsó, s’hi endevinen amb facilitat molts dels trets del pensament del seu autor, especialment pel que fa al mo-ment històric de la guerra i la revolució del 1936. És, en certa manera, una veu que es fa ressò de les vicissituds ideològiques i humanes de Joan Oliver, com també de la seva actitud davant del conflicte.