Desenvolupament enciclopèdic
Amb el pretext real d’una frustrada relació amorosa al darrere, l’autor vol fer creure en el pròleg (“En el llindar”) que «el llibre no ve a ésser altra cosa que una història planyívola d’amor». En realitat, el que ofereix és una bona exemplificació del tractament que el noucentisme feu de la tradició de la poesia amorosa (la medieval, la renaixentista, la simbolista, etc.). Allò que interessa no és pas l’amor, sinó la manera de poetitzar-lo, sempre d’acord amb els cànons d’una poètica segons la qual la literatura reflecteix la idealitat i l’artifici. En aquest sentit, la concepció de fons no és tan diferent de la de llibres anteriors típicament noucentistes. El que varia és la veu poètica. Per això el primer poema —que també funciona com a pròleg— es titula “Veu de recança”. Aquell to juganer d’un jo poètic enamoriscat i propens al distanciament irònic, tan característic de la imatge que Carner s’havia format entre els seus lectors, passa a ser ara una veu més lírica a través de la qual va guanyant terreny l’escepticisme, la solitud, el desengany o la melangia. És la inflexió que ja s’havia insinuat a Les monjoies (1912) i que marcà la línia d’evolució de la poesia carneriana futura, cada vegada més propera als models postsimbolistes. Ajuda a entendre la inflexió l’interès del Carner d’aquests anys per la poesia anglesa (tant el to meditatiu com el tractament del paisatge), la qual cosa es concreta en un viatge del 1913 que s’il·lustra en poemes com La fidelitat del pelegrí. El llibre desplega una sèrie de cicles temporals que ajuden a donar unitat al conjunt: el pas del matí a la nit entre Cançó de l’amor matiner —just després de la Veu de recança preliminar— i Mitja nit, el poema final; l’evolució des de la ingenuïtat adolescent a l’assumpció de la maduresa (que il·lustren aquests dos mateixos poemes), o la progressió al llarg de l’any a través de les estacions, des d’una primera primavera oberta als efluvis de l’amor a una segona en què l’etern retorn de la natura es complementa amb l’assumpció de l’experiència que comporta el pas per les altres tres estacions. El llibre no es pot llegir en clau narrativa, però sí que permet anar resseguint aquesta evolució, que va de la Cançó de la instància amorosa (un requeriment) a El refús (la negativa), passant per les diferents reaccions de l’estimat (L’ajornament o Cançó orgullosa), les quals el duen a descobrir El do inconegut, que no és pas el de la nova primavera sinó el de la capacitat de poetitzar-la. El volum tingué en el seu moment una notable repercussió perquè acabà de definir l’evolució de la poesia noucentista en general i de la carneriana en particular: «Qui farà l’estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La paraula en el vent», digué Carles Riba el 1953. Tot i això, el mateix Carner dispersà els poemes al llarg de la recopilació que feu de la seva obra a Poesia (1957) i això provocà que es valorés poc el caràcter unitari del conjunt. Les reedicions del 1984 i del 1998 serviren per a recuperar-lo i per a refermar la lectura dels textos en el context en el qual foren escrits.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Alegret, J. (1984)
- Aulet, J. (19911), p. 72-93
- Centelles, E. (19841), p. 5-8
- Coll, J. (1998), p. 7-50
- Gustà, M. (1987), vol. 9, p. 174-181
- Manent, A. (1969), p. 154-158
- Oliva, S. (1992)
- Oller, D. (1991), p. 179-191
- Riba, C. (19881), p. 15-19
- Subirana, J. i Izquierdo, O. (1984).