Desenvolupament enciclopèdic
El volum significa la consolidació —però pràcticament també la darrera mostra— de la poètica més típicament noucentista assentada en llibres anteriors. És un cant a la ciutat al llarg de l’any, la «visió de la ciutat en transmudança» de què l’autor parla al pròleg. La seva pretensió, però, queda lluny d’aquest marc temporal, el qual s’usa com a element de cohesió estructural. La ciutat que s’hi canta és distorsionada per un doble procés d’idealització i de distanciament irònic, que el mateix autor s’encarrega de justificar al pròleg per tal que pugui ser entès com a fórmula civilitzadora i no pas com a vulgarització burlesca. Carner hi crea la seva Barcelona, una Barcelona purament literària, sorgida de la reelaboració artificiosa de la tradició popular vuitcentista: la de les auques, les cobles, els ventalls i altres gèneres afins. És clar que el tractament no exclou la lectura ideològica, especialment perquè se’n desprèn una imatge d’harmonia social en què els conflictes són pures anècdotes. També és el context vàlid per a la destranscendentalització de determinats temes. És el cas de “L’heroi en el desert”, en una curiosa conjuminació de costumisme i de paròdia de l’èpica heroica. O de “L’anunci lluminós”, en què l’elogi de la ciutat ideal queda desmuntat en l’últim vers per tal de convertir-se en una simpàtica i tènue ironia contra la vulgaritat de la vida moderna. També és cert que la visió que s’ofereix de la ciutat deixa cada vegada més al descobert la petita tragèdia de la vida quotidiana, la qual, amb ironia i tendresa, és sotmesa també a un procés d’idealització, però que denota un toc d’escepticisme que abans era inexistent (en poemes com Símbols). El 1935 Carner publicà una segona edició del llibre, amb afegits i canvis substancials. Més endavant, en la recopilació que feu de la seva obra al volum Poesia (1957), molts dels textos tornaren a ser modificats. El títol passa a ser una secció del volum recopilatori i inclou molts altres poemes que no tenen res a veure amb les dues edicions originàries. El 1977, a partir del text del 1935, Joan Ferraté fixà l’edició que es pot considerar definitiva.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Alegret, J. (1985), vol. IV, p. 48-60
- Aulet, J. (19911), p. 72-93
- Ferraté, J. (1994), p. 73-87
- Malé i Pegueroles, J. (19951)
- Ortín, M. (1988).