Miquel Pérez-Sánchez i Pla

(Barcelona, 8 de març de 1950)

Poeta i arquitecte.

Ha publicat cinc llibres que constitueixen un cicle poètic homegeni i coherent que acosta aquesta obra als registres de la poesia metafísica, en què cada títol, a més, té un referent en els principals components de la vida: aire, terra/fang, foc, aigua i èter, alguns ja assenyalats en el títol. En el primer, Mirall de miratges (1987), es descobreix la potencialitat de la paraula com a instrument d’experimentació. A Helena, amada (1993), s’estableix un viatge als orígens de la civilització amb un espai-temps concret que s’identifica amb Grècia. Foc humit (1996) mostra la història d’un amor-passió en un itinerari que travessa diverses ciutats —Barcelona, París, Buenos Aires. En L’aigua del temps (1998), el viatge és el pas de l’home com a supervivent i situat en una cruïlla de llums i ombres —vida/mort— i un homenatge als morts estimats. Harmonia Mundi (2000) és com un colofó a la tetralogia anterior i un fer les paus amb els neguits assenyalats: fixació de la paraula, estabilitat en l’amor, acceptació del pas del temps.

És arquitecte (1975) per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i doctor arquitecte (2008) per la UPC amb la tesi doctoral: La Gran Piràmide, clau secreta del passat. L'Atlàntida o els orígens de la Civilització Occidental.