Desenvolupament enciclopèdic
Centrada en un sanatori de tuberculosos, aquesta primera novel·la de Blai Bonet ens explica, a través dels monòlegs de quatre personatges, una sèrie de fets que van passar durant una guerra civil i una dura postguerra no gaire imaginàries al poble imaginari d’Hostili. Les veus més importants són les dels dos malalts, Manuel Tur i Andreu Ramallo, puntuades pels records de sor Francesca Luna, monja i zeladora, i Gabriel Caldentey, capellà. El fet central de la novel·la és l’assassinat de don Eugeni Morell a mans d’Andreu Ramallo, protegit i amant seu. La novel·la està dividida en 32 capítols, cadascun titulat amb el nom del narrador: 12 de Manuel Tur, 13 d’Andreu Ramallo, 3 de Francisca Luna i 4 de Gabriel Caldentey. Són gairebé monòlegs, alguns dirigits a un tu que és el mateix narrador, seguint una tècnica popularitzada per William Faulkner. Igual com les primeres obres poètiques de l’autor, aquesta novel·la és una mena de vòrtex d’influències diverses i de vegades contraposades. Blai Bonet poua, amb intensitat variable, de l’univers modern de Faulkner, del behaviourisme nord-americà de John Doss Passos, de la novel·la mal anomenada catòlica de l’anglès Graham Greene i dels francesos Mauriac i Bernanos, de l’existencialisme parisenc —sobretot d’Albert Camus—, del neorealisme italià, del tremendisme ibèric, sobretot de Cela i bàsicament de la seva novel·la Pabellón de cáncer, i fins i tot de la llavors recent école du regard o nouveau roman francès. Algunes de les crítiques que a l’època es van fer a la novel·la, com la poca diferenciació de les veus o la crueltat tremendista d’algunes escenes, queden cancel·lades pel fet de formar part de la gran força tel·lúrica que fa d’El mar una experiència única, una capbussada en el mal com pocs autors han gosat fer. Cruament realista, també té, però, un cert vessant simbòlic, centrat sobretot en la figura demoníaca d’Andreu Ramallo, un precedent dels Judes que sortiran a moltes de les obres de l’autor. Va obtenir el premi de novel·la Joanot Martorell l’any 1955. Ha estat traduïda al castellà i al francès. Se n’ha fet una pel·lícula digirida per Agustí Villaronga.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Pons, M. (1993), p. 85-121.