Desenvolupament enciclopèdic
Recull de dinou poemes de llargària mitjana i versificació diversa: vers lliure, tirallongues de decasíl·labs, poemes hexasil·làbics i fins i tot tercets encadenats. Hi ha una certa tendència a la rima assonant, encara que no segueix una norma fixa. El tercer llibre de poemes de Blai Bonet, després de la plaquette inicial Quatre poemes de Setmana Santa i l’obra de tempteig Entre el corall i l’espiga, és la primera maduresa poètica de l’autor. Cal recordar que Blai Bonet, ja des dels primers poemes publicats, representà un trencament clar amb l’Escola Mallorquina, és a dir, amb els epígons dels grans poetes Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, que perpetuaven una poesia classisitzant en la forma i romanticoide en el fons. Després de la mort prematura el 1938 de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que havia modernitzat la poesia balear fent-la entroncar amb la modernitat francesa i espanyola —Apollinaire, García Lorca, Alberti—, cal esperar fins a l’obra de Blai Bonet perquè la literatura mallorquina recuperi el pas internacional. Al Cant espiritual, les fonts literàries, sobretot de la literatura castellana, hi són ja força digerides i comença a sorgir una veu pròpia. De tota manera, hom hi troba fàcilment, tal com ja remarcava Salvador Espriu al pròleg, ressons i de vegades calcs d’Unamuno, Maragall o, la influència més forta en la part final del recull, de Jorge Guillén. I també de García Lorca i Alberti, però ja en un segon terme. En algun cas, com el poema “Elegia”, escrit en tercets encadenats, es tracta d’un clar homenatge, en aquest cas a Miguel Hernández i la seva Elegía a Ramón Sijé. Encara que persisteix el tema religiós dels dos primers llibres, en aquest cas hi ha un canvi importantíssim i és que s’abandona la religió gairebé decorativa i barroca del començament per a passar a un to aspre, de pregunta, de dubte, molt en consonància amb el contacte que el llibre ofereix amb els dos autors dels altres “Cants espirituals” de la literatura catalana, que són Joan Maragall i, sobretot, Ausiàs Marc. Els dos poemes més aconseguits del llibre són “Déu company” i “Oració seca a Jesucrist”.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Ferraté, J. (1953)
- Pons, M. (1998), p. 458-464.