Desenvolupament enciclopèdic
Constitueix una interrogació i una recerca sobre l’home que, en la seva condició de nàufrag, es debat entre l’escepticisme i la voluntat de redreçament. L’home nàufrag és també el ciutadà nàufrag, l’individu que ha viscut els avatars històrics de la seva col·lectivitat i que s’erigeix en testimoni eloqüent de la desfeta, alhora que intenta extreure’n elements per a la reconstrucció. El llibre consta de dues parts. Les Cinc Nadales, escrites una cada any, del 1948 al 1952, són una reelaboració irònica i crítica de la tradició i del mite de Nadal, a través de la qual es fa patent l’escissió entre l’esperança i la incredulitat, entre la necessitat de fer reviure una fe primigènia, despullada de convencionalismes i representada per Jesús infant, i la dificultat d’aquest afany. La segona part, que porta el títol del poemari, recull el testimoni d’un món en crisi, d’una «terra de naufragis» on la vida esdevé «una acció adolorida» que cal refer a partir del no-res. El personatge mític de Noè, recreat paròdicament, esdevé el símbol d’una humanitat-Catalunya nàufraga. La presència de la mort propicia un exercici de despullament i de recerca de la vida en el seu estat més pur i fins i tot més material, que aspira, tanmateix, a la transcendència, a la supervivència. La solitud de l’home entre els homes, de l’home abandonat pel(s) déu(s), el silenci, la mort, la vida anodina i sense sentit de la postguerra, té, per tant, la seva contrapartida en el poder reconstructor de l’art, del somni i de l’amor, en l’esperança en el futur i en la voluntat de lluita i permanència. Pere Quart, que concep la poesia com un art d’intel·ligència i del pensament, empra una llengua literària precisa, sintètica i intel·ligible que aconsegueix una profunditat lírica de múltiples ressons. El poemari combina el to greu, elegíac i intimista, d’un lirisme essencial, amb una ironia que li permet expressar la rebel·lia davant el fracàs dels ideals, així com una visiócrítica de la realitat. La reelaboració paròdica de referents de la tradició cultural, l’antisentimentalisme, l’estructura dialogística, que permet la construcció de la realitat des d’una multiplicitat de perspectives que propicien la reflexió, la dramatització dels fets, contemplats així des del distanciament objectiu, són alguns dels recursos irònics emprats. Juntament amb Saló de tardor, representa un gir introspectiu respecte de la lírica anterior i alhora una continuïtat en la valoració moral i crítica de l’entorn, la qual es perfila com una de les motivacions de la poesia catalana del moment. Va rebre el premi Òssa Menor el 1955.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Dalmases, A. (1980), p. 35-39
- Fuster, J. (1995), p. 201-203
- Izquierdo, Ll. (1985), p. 7-16
- Noguero, J. (1992)
- Teixidor, J. (1956), p. 7-14
- Turull, A. (1984), p. 87-116
- Vilanova, A. (2005), p. 179-183.