Després de l’Antologia general de la poesia catalana. Els contemporanis (1947) de Fernando Gutiérrez (Josep Pedreira), és la primera antologia publicada a la postguerra que intenta donar una visió de conjunt de la primera meitat del s. XX. L’antologia tingué un gran ressò i fou polèmica per la influència que tingué en un moment històric caracteritzat per la repressió cultural i política i el gran buit bibliogràfic. Triadú revisa i limita la influència i la importància atorgades a Joan Maragall i a Josep Carner i emfasitza la importància de Verdaguer, però, sobretot, de Carles Riba, el qual, havent publicat les Elegies de Bierville (1943 i 1949), es converteix en la reivindicació més important de l’antologia. És conegut com Triadú parla tant dels anys cinquanta com de la dècada ribiana. Entre la descoberta i l’aposta per noms nous cal assenyalar Palau i Fabre, Perucho, Sarsanedas, Romeu i Villangómez.