Desenvolupament enciclopèdic
L’autor reflexiona al llarg de deu seccions sobre el desig, la naturalesa vulnerable de l’individu i l’atracció pel buit, i s’enfronta, no tan sols a les impostures de l’època franquista, sinó també a l’experiència quotidiana: el poeta refusa la vulgaritat i troba en la literatura un sumptuós refugi, un instrument que li permet donar sentit estètic al seu món, tot cercant el retorn a l’harmonia primigènia, l’èxtasi: l’espai desert. La poesia, polisèmica i obscura, cerca la bellesa intel·lectual des d’una perspectiva moderna, incòmoda: la literatura protagonitza totalment els textos, on mostra la potència de la paraula per evocar noves realitats o les convulsions d’un llenguatge elèctric, excessiu, de vegades incontrolat. En aquest poema, de ritme frenètic, l’ofici d’escriptor s’equipara amb l’esforç de l’amant. El sentiment amorós i l’animalitat del sexe permeten que l’escriptor escapi de l’esclavatge de la consciència, de l’intel·lecte, i, fins i tot, de la tortura del desig. La còpula, amb la imatge de l’home que s’endinsa amb una torxa en una gruta, no té sentit per ella mateixa, sinó com a via de purificació per incorporar-se altre cop al no-res. L’amor, però, és també revolta, indagació, recerca, i fa possible el reconeixement del poeta en l’altre, l’observació severa dels conflictes de l’íntim (els del clos familiar), dels racons ocults de la memòria, tant la històrica com la individual. Tot concebent, però, la moralitat i la biografia com a màscara, per bé que l’adopció de la llengua materna catalana hagi apropat l’autor i l’escriptura. El vers lliure, l’acumulació d’oracions llargues i rítmiques, la seva sintaxi mecànica es posen al servei de la lliure associació d’imatges juxtaposades que creen una atmosfera densa en antítesis, i deixen sistemàticament enrere l’horitzó d’expectatives del lector. L’estètica barroca de Gimferrer s’alimenta de la poètica de J.V. Foix i de Brossa, com també de la d’Octavio Paz, Aleixandre i Rubén, però té les seves arrels més profundes en la relectura de Vicenç Garcia, de Francesc Fontanella i, sobretot, d’Ausiàs Marc. Amb aquest poema, en ferotge oposició a la poesia compromesa amb el marxisme dels anys seixanta, Gimferrer va guanyar el premi Josep Carner i fou guardonat amb la Lletra d’Or.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Castellet, J.M. (1977).