Poemes de l’alquimista

Volum d’obra poètica reunida de Josep Palau i Fabre, publicada per primer cop el 1952.

Desenvolupament enciclopèdic

Ha tingut onze edicions fins a l’edició definitiva inclosa a Obra literària completa, I. Poesia, teatre i contes (2005). Poemes de l’Alquimista: 1936-1950 aplegava, amb supressions, modificacions i afegits, els quatre reculls que el poeta havia publicat anteriorment, Balades amargues (1942), L’aprenent de poeta: 1936-1942 (1943), Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946), i un d’inèdit que apareixia per primera vegada: Laberint. Producte del clima difícil de la postguerra, Poemes de l’Alquimista ha tingut una història editorial força accidentada, començant per una primera edició clandestina, després una segona edició censurada (1977), i, finalment, una tercera edició restaurada (1977). A més, l’autor no ha parat d’introduir canvis textuals fins a l’establiment de l’edició canònica del 2005. A la manera de Les flors del mal de Charles Baudelaire o Les fulles d’herba de Walt Whitman, Poemes de l’Alquimista és una obra completa total en el sentit que és el llibre de la vida de l’autor que reflecteix la seva essència com a ésser humà i com a artista. Poemes de l’Alquimista també és el punt de partida de tota la producció posterior de Palau i Fabre, que constitueix una vasta aventura artística de signe experimental que abraça tots els gèneres possibles de la literatura tradicional: poesia, teatre, narrativa i assaig. A partir del 1952, Palau i Fabre va emmudir tècnicament com a poeta formal, però va desplaçar les seves preocupacions poètiques cap al teatre, la narrativa, l’assaig, l’ar-ticulisme, l’anàlisi de les obres de Picasso, el memorialisme i la traducció literària. Dos temes essencials vertebren Poemes de l’Alquimista: el qüestionament profund del monolític jo líric de la poesia tradicional i la capacitat d’identificació mimètica que té el poeta amb elements humans i naturals del seu entorn. Formalment el discurs de Palau es destaca per una gran varietat de registres, una gran originalitat, una alta concentració expressiva, un intens lirisme musical, una actitud rupturista i un extraordinari sentit de la sinceritat. Els poemes de Palau i Fabre han estat musicats per Maria del Mar Bonet, Toti Soler, Ramon Muntaner, Dolors Lafitte, Joan Manuel Serrat, Betsy Pecanins, Celdoni Fonoll i Rafael Subirachs, entre d’altres.

Bibliografia
  1. Balaguer, E. (1995), p. 63-111.
Vegeu bibliografia